BONES FESTES !

Moltes gràcies amiga Marcela per aquestes imatges tan màgiques!

- Fotografies: Marcela Diaz. Vetllada de Nadal a l'escola de la Vila: "Felicitació amb estrelles"-

LA TARDOR amb Maragall i Vivaldi

Estem acabant el novembre .
Estem en plena tardor.
Les primeres fredorades m'han fet pensar en les del poema "Tardor" d'en Joan Maragall de qui estem acabant la celebració del seu doble aniversari: el 150è aniversari del seu naixement l'any passat i del centenari de la seva mort, aquest any.

TARDOR

Ah!... l'octubre... primeres fredorades.
L'aire fa olor d'hivern, eixut, coent;
comença com un gran ressecament
i les grogors de sol en les fatxades.

Comença el desmaiar en els passeigs
la fulla, i en el cel, buit d'orenetes,

les fredes transparències dels oreigs
i els cap-tards del color de les violetes.

Al vesprejar les tardes més escasses
s'agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d'hivern torrat.
Joan Maragall (1893)

Els colors de la tardor, els grocs i els taronges, els vermells, els ocres i els marrons es barregen amb la música de "La tardor" que va escriure l'Antoni Vivaldi.
El concert de "La tardor" és un dels quatre concerts que conformen "Les quatre estacions" i que l'Antoni Vivaldi va compondre el 1723, sens dubte, una de les seves obres més conegudes i una de les més popularitzades de tota la música clàssica, a més de ser l'obra amb més enregistraments de la història.
Cada un dels quatre concerts: "La primavera", "L'estiu", "La tardor" i "L'hivern" segueix l'estructura de tres moviments, un moviment lent central al mig de dos moviments ràpids.
Així, "La tardor", que és el concert núm. 3 en Fa Major, op.8, RV 293, està format per
1r. moviment: Allegro
2n. moviment: Adagio molto
3r. moviment: Allegro

Per a cada concert va escriure un sonet que descrivia, en part, cada estació.
El sonet que va escriure per al concert de "La tardor" és aquest:
Celebra il Vilanel con balli e Canti
Del felice raccolto il bel piacere
E del liquor de Bacco accesi tanti
Finiscono col Sonno il lor godere
Fà ch' ogn' uno tralasci e balli e canti
L' aria che temperata dà piacere,
E la Staggion ch' invita tanti e tanti
D' un dolcissimo Sonno al bel godere.

I cacciator alla nov' alba à caccia

Con corni, Schioppi, e canni escono fuore

Fugge la belua, e Seguono la traccia;

Già Sbigottita, e lassa al gran rumore

De' Schioppi e canni, ferita minaccia

Languida di fuggir, mà oppressa muore.

Heu entès què ens hi explica? Ens ho diu en italià. Us hi ajudo : us ho tradueixo i amplio:

Allegro:Els camperols celebren la bona collita amb cants i ballant amb la música que interpreta una petita orquestra. Aixequen la bóta de vi. Beuen, estan contents. La música i la ballaruga continuen. Es van animant fins que una música més suau ens anuncia que s'estan endormiscant. Amb la son s'acabarà la festa.

Adagio molto: S'acaba el ball. Els músics toquen ja per última vegada. Els ha vençut la son i tots reposen. La música suau, lenta i dolça ens evoca la llarga nit.

Allegro: Els caçadors, a l'alba, surten al bosc, dalt dels cavalls. S'aturen, albiren un animal, avancen. L'animal no s'adona de la presència dels caçadors i travessa el bosc. En acostar-s'hi els caçadors, se sent atrapada i corre a amagar-se. Amb escopetes i gossos la segueixen. Li disparen i la fereixen. Li segueixen el rastre. Sense forces vol fugir, però capturada mor.

A mi no m'agrada que matin cap animal. Sempre explico que el cérvol al qual han disparat els caçadors és molt espavilat. I, en veure que li han fet poc mal, es llepa la ferida i se les pensa totes: si corre a amagar-se, els caçadors el tornaran a disparar i potser li faran un bon mal. Per això, s'ajeu en una clariana i fa veure que es mor, estira una pota, estira una altra pota i fa veure que "s'espatxurra". Els caçadors l'agafen i se l'emporten. I al primer revolt, el murri del cérvol fa un salt i va a amagar-se al bosc. En arribar a casa, els caçadors es queden amb un bon pam de nas.

Us deixo els tres moviments del concert de "La tardor" interpretats amb la solista Júlia Fischer , violinista i pianista alemanya nascuda a Munich l'any 1983. Fixeu-vos amb el virtuosisme amb el que toca el violí !


Si us estimeu més veure imatges de la tardor mentre escolteu el concert, aquí us deixo amb el primer moviment: ALLEGRO


Aquí teniu el segon moviment: ADAGIO MOLTO


I també el tercer moviment: ALLEGRO

I com que el concert de "La tardor" pertany a "Les quatre estacions", un deixo un conte que explica perquè sempre després de la primavera ve l'estiu, després de l'estiu ve la tardor, després de la tardor ve l'hivern, després de l'hivern ve la primavera... i torna a començar la roda. Comença així...

" Aquesta és la història de les quatre estacions, i no és una pizza. Explica per què va canviant el temps al llarg de l’any, ara fa fred, ara fa calor, ara plou i ara neva...
En un bosc, hi vivia un ocell molt rondinaire. Trobava que hi feia sempre un clima primaveral. Ni massa calor, ni massa fred. Tot era cobert de flors. Però l’ocell ja n’estava fart.

- Sí, sí. Molt bonic. Però encara està tot massa verd. M’agradaria que fes més calor, així les fruites es posarien madures i podria atipar-me de valent.
I així va ser com, per desig de l’ocell, va arribar l’estiu. Tot va créixer i madurar però l’ocell rondinaire aviat se’n va cansar.
- Sí, sí. Molt madur i molt bo, tot. Però tanta calor m’ha fet passar la gana.
Per si no fos prou, la calor va provocar un incendi al bosc. La temperatura encara es va fer més insuportable i els animals havien de fugir per no quedar rostits.
- Acabaré com un pollastre a l’ast. Tant de bo vinguessin les pluges i s’acabés la calor!
I així va arribar la tardor. Va ploure durant dies i nits, i l’ocell rondinaire no va trigar gaire a tornar a protestar.
- Sí, sí. Molt bé. S’ha apagat l’incendi i s’ha acabat la calor, però estic tan xop que no puc volar. Ja sé que el bosc necessita aigua, però tant de bo l’aigua fos sòlida, com la terra.
I va arribar l’hivern, que va cobrir tot el bosc d’aigua sòlida. O sigui, de neu.

L’ocell ja no es mullava, però com que el fred no li agradava gens, aviat va tornar a rondinar.

- Aaai, tan bé que estava abans, quan no feia ni fred, ni calor, ni eren tot pluges, ni tot dies de sol… Sisplau, que torni la primavera…

I així és com, des de no se sap quan, i fins no se sap quin dia, l’ocell rondinaire fa que vagin passant primaveres, estius, tardors, hiverns, primaveres, estius, tardors, hiverns ... "

El voleu escoltar? Que en gaudiu!

I avui, 22 de novembre... SANTA CECÍLIA !

Santa Cecília era filla única. Durant molt de temps se suposava que era una donzella noble de Roma molt religiosa que va ser obligada a casar-se amb el patrici pagà Valerià. Tant va ser el fervor de la jove, que acabà convertint al cristianisme el seu marit i tota la seva família, cosa que els costà el martiri.

Així, amb el seu marit Valerià, el seu germà Tiburci i un soldat romà anomenat Màxim, va patir martiri l'any 230, quan manava l'emperador Alexandre Sever.
Cecília, en casar-se, havia acordat amb valerià mantenir la virginitat i consagrar-la a Déu.

Altres investigadors diuen que va morir a Sicília, al regnat de l'emperador Marc Aureli, entre l'any 176 i el 180.
Sembla ser que el martiri de Cecília va ser després del del seu marit i el del seu germà, ordenats pel prefecte Almaqui Turci. Cecília va enterrar cristianament els seus cadàvers, raó per a la qual també va ser detinguda i forçada a renegar de les seves creences. Cecília va preparar casa seva com una església abans que fos arrestada. Els funcionaris de l'emperador van intentar matar-la llançant-la a l'aigua bullent (o ofegada a la banyera de casa seva, o pel fum d'una gran foguera, segons diverses versions), però ella no va morir i aleshores van decidir decapitar-la. El botxí va intentar decapitar-la tres vegades sense èxit, i això el va trasbalsar tant que va fugir. Cecília va sobreviure encara tres dies abans de morir. Aquests darrers tres dies de la seva vida, va obrir els ulls, va mirar la família i els amics que envoltaven la seva cel·la, els va tancar i mai més no els va tornar a obrir. La gent que omplia la seva cel·la va saber de seguida que ella seria una santa dalt del cel.

Des de la fi de l'edat mitjana és considerada la patrona dels músics i, en especial, de la música religiosa. La fama musical de Cecília es basa en la llegenda de la seva mort, que diu que mentre ella moria a causa del martiri, anava pregant Déu tot cantant-li. Sembla que se la va començar a relacionar amb la música cap al segle XV, aviat es va fer popular, i el 1594, Gregori XIII va proclamar-la patrona de la música.
A finals de l’edat mitjana els pintors varen començar a representar-la tocant algun instrument musical, especialment l’orgue, la viola de mà, un instrument de corda o simplement cantant, però en realitat sembla que no existeixen documents ni testimonis històrics que relacionin Santa Cecília amb cap instrument musical. Per aquest motiu, ningú sap massa bé per què Cecília va acabar essent la patrona de la música. Sembla, de totes maneres, que ella rebutjava els instruments musicals perquè no eren necessaris per cantar a Déu d’una manera virtuosa, però així i tot, des de finals del segle XVI es va començar a representar aquesta santa com a una artista, transformant així la interpretació musical , per ella mateixa, en virtut.

La primera de les festes en honor seu va tenir lloc a Normandia. Una mica més de cent anys després, la moda va arribar a Anglaterra travessant el canal de la Mànega, i l'any 1683 en Henry Purcell li va compondre tres odes.
Altres obres musicals dedicades a santa Cecília són l'himne de Benjamin Britten, basat en un text de W.H.Auden, un himne de Herbert Howells, un d'Alessandro Scarlatti, o l'obra "Solennelle de Sainte Cécile" de Charles Gounod, o l'oda "Déu vos salve, Cecília brillant!" i l'òpera "Cecília" de Licinio Refice del 1934. El músic belga Joseph Ryelandt (1870-1965) va estrenar l'òpera "Sainte Cécile", amb llibret de Charles Martens, l'any 1907 a Anvers.

Us deixo unes delícies musicals dedicades a Santa Cecília interpretades pel cor i orquestra dels "Musiciens du Louvre- Grenoble", sota la direcció de Marc Minkowski.

Són les tres peces:

PURCELL: "Hail, Bright Cecilia"

HANDEL: "A Song for Saint Cecilia's Day"
HAYDN: "Cäcilienmesse"

UN CEL BLAU PER SOSTRE

Avui la Núria i la Mariona, les meves filles, tornen de El Salvador.

Han estat tot el mes de juliol a la comunitat de San Carlos Lempa on hi han portat a terme un treball de cooperació, adequant i organitzant la biblioteca pública i engegant un casal infantil.

Han après a fer "popusas", un dels plats típics de El Salvador.

És una "tortita" de blat de moro farcida amb "frijoles" i formatge. A dins, però, s'hi pot posar tot el que es vulgui i es tingui a l'abast.

Ara estan volant.

Són un punt minúscul dins el blau d'un cel que avui se'm fa massa immens i damunt d'un mar massa profund.

I m'han vingut al cap moltes cançons.

Cançons que parlen del cel i del mar.

De les ganes de volar i les ganes de llibertat.

Però n'hi ha una que m'ha semblat especialment adient per a escoltar-la mentre va passant el temps d'espera per anar-les a buscar a Barcelona, a l'aeroport.

Pel tarannà i la manera de ser i de fer de la Núria i la Mariona. I per la feina a la que han dedicat part de les seves vacances.

És la d'en Peter Seeger, que en Xesco Boix va adaptar meravellosament:

UN CEL BLAU PER SOSTRE

Un cel blau per sostre, un mar sovint tan serè,

un món rodó i preciós, què més puc voler?

I és perquè us estimo, que ho intentaré de nou,

mostrar-vos vull el meu arc, és l'arc de Sant Martí.

Hi ha gent que sempre estarà cega, no volen saber res de ningú.

Hi ha qui creu que això que fem no servirà per a res.

D'altres busquen el camí fàcil,

bombes, diuen, les necessitem,

digueu-me, qui pot matar a un que no creu?

La llibertat no té dreceres!

Aneu, aneu a avisar tots els nens, a tots els pares i les mares també,

aquesta és l'última oportunitat per aprendre a compartir.

En Francesc Boix i Masramon, Xesco, va néixer el 3 de febrer de 1946 i va morir el 21 de juliol de 1984.

En Xesco va ser el pioner de l'animació d'aquest país.

La seva feina és encara una eina de treball ben vàlida i actual per a molts mestres i educadors i el seu material continua vigent.

Al llarg de la seva vida va gravar 35 discos i cassettes i va publicar 10 llibres. A més a més, va fer més de 6.000 cantades en directe, majoritàriament per a la mainada. La seva feina va esdevenir una lluita pacífica, però lluita constant i conscient.

La seva arma va ser una guitarra.

La seva eina, les cançons.

I la seva voluntat, la de canviar tantes i tantes coses...

Xesco Boix: "La meva finalitat és la d'arribar a ser un flautista d'Hamelin que pogués enllaminar els infants per tal de canviar les coses perquè penseu que les coses es poden arreglar començant per la base, és a dir, la

mainada".

El pas del temps i la seva experiència van convertir en Xesco Boix en un dels millors animadors infantils d'Europa. Va crear un model d'animador i una filosofia i va esdevenir mestre d'altres animadors que segueixen el camí per ell encetat.

PER MOLTS ANYS A TOTES LES 'CARME' ! ... TAMBÉ A LA DE BIZET!

Carmen (llatí: tonada, poema, cançó...)

Avui , 16 de juliol, és el dia de la Mare de Déu del Carme.

A totes les que us digueu CARME :

Per molts anys!

La Mare de Déu del Carme és una de les diverses advocacions de la Mare de Déu. La seva denominació ve del Mont Carmel, a Israel (Karmel o Al-Karem, que es podria traduir com 'jardí').

Segons la tradició, el 16 de juliol de 1251, la Mare de Déu es va aparèixer a Cambridge (Anglaterra) a sant Simó Stock, un carmelita anglès. Li va entregar l’escapulari del Carme explicant-li que qui en morir el portés seria alliberat de les penes del purgatori. Per commemorar aquest fet, s’instituí la festa de la Mare de Déu del Carme, que es fixà el 16 de juliol. Al segle XVIII aquesta festa va començar a ser celebrada pels integrants de la marina catalana gràcies a la difusió d’una llegenda que explica com l’escapulari carmelità va salvar un vaixell anglès que es trobava a la deriva enmig d’un ferotge huracà. A la costa catalana l’almirall mallorquí Antoni Barceló va popularitzar la devoció per la Mare de Déu del Carme o Stella Maris (Estrella del Mar).

Així, és la patrona de moltes poblacions del litoral mediterrani. Cada any se celebren festivitats per tal de demanar-li protecció davant dels perills de la mar,amb vistoses processons que comencen en terra ferma i que després es converteixen en marítimes.

Una bona munió d’embarcacions de tota mena s’arrengleren darrera la barca principal que, ben engalanada, porta mar endins la imatge de la Mare de Déu del Carme, fent sentir les seves sirenes reiteradament i llençant rams de flors a l’aigua, en honor a tots aquells que han perdut la vida al mar. De tornada a port, la imatge de la verge és portada de nou a l’església on se li canta la Salve marinera.

Abans que el patronatge fos compartit amb la Mare de Déu del Carme, el patró de la gent de mar era Sant Elm.

Us deixo unes imatges de la processó marinera del Carme a Palamós.

I també unes imatges de la celebració de la festa del Carme a Llançà.

Carmen també és MÚSICA!

Carmen és l’obra mestra de Georges Bizet, composta el 1875 sobre un llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basada en la novel·la Carmen de Prosper Mérimée.

És una òpera còmica, un gènere molt popular a París de l’època, però el seu contingut tràgic li dóna una nova dimensió.

Es va estrenar el 3 de març de 1875 a l’Opéra-Comique de París.

L’argument de Carmen, que es desenvolupa a l’Andalusia del 1820, explica la tràgica història d’un soldat navarrès –Don José- enamorat d’una gitana andalusa molt atractiva –Carmen- que l’arrossega a trencar amb el seu món –l’exèrcit, la família, Micaëla- i a viure, com ella, al marge de la llei. Don José hi accedeix, però la llibertat de Carmen l’engeloseix obsessivament i acaba matant-la.

Tanmateix, Carmen és un dels personatges més universals de la història de l’òpera.

Les òperes comencen sempre amb un PRELUDI o OBERTURA.

Voleu escoltar l'OBERTURA de l'òpera Carmen interpretada per l'orquestra de la Royal Opera dirigida per en Zubin Metha?

Aquesta òpera té quatre actes.

El primer és el de la seducció. En una plaça de Sevilla hi conviuen dos establiments singulars: la fàbrica de tabac on hi ha les treballadores que entren i surten i la caserna dels dragons d’Alcalà. Un bon espai on s’hi entrecreuen mirades i galanteries amb els somriures feliços de les noies i la seriositat disciplinada dels homes. Se senten les trompetes de la guàrdia que s’acosta a fer el relleu, seguida per una petita colla d’infants que juguen imitant els soldats. Se sent també la campana de la fàbrica. És l’hora del descans per a les cigarreres de la fàbrica que, en sortir, enceten l’animació que esdevé gatzara. Fins que surt Carmen, una seductora gitana que camina entre la concurrència, parlant amb gairebé totes i coquetejant amb gairebé tots. No sembla que ningú pugui resistir-se als seus encants ni a la llibertat que destil·la, excepte l’únic que sembla decidit a ignorar-la, el sergent Don José.

Carmen exposa, tot cantant, la seva filosofia de l’amor una mica pessimista, en la cèlebre havanera en la que Bizet fa servir una melodia de Sebastián Iradier.

"L’amor és un ocell rebel que ningú no pot domesticar..."

Al final de la cançó llança una flor a Don José, que la recull i l’olora tot exclamant: ‘certament, si hi ha bruixes, aquest dona n’és una’.

A les portes de la fàbrica hi ha una baralla entre cigarreres i Carmen, que és detinguda, aconsegueix que Don José la deixi lliure, tot contravenint les normes de l’exèrcit i els consells de la seva mare que li transmet Micaëla, la noia que la cuida.

Escolteu, si us ve de gust la cançó que canten els infants a 'Avec la garde montante'

I no us perdeu la cèlebre havanera que canta la Carmen en aquesta pel·lícula del 1984 dirigida per Francesco Rosi, amb l'orquestra Nacional de França.

"L’amor és un ocell rebel que ningú no pot domesticar... i és completament en va cridar-lo si li convé de refusar-te. L’amor és un infant gitano que mai no ha conegut cap llei. Si tu no m’estimes, jo t’estimo. Si jo t’estimo... vés amb compte!... L'amor!, l'amor!, l'amor!, l'amor!

L'ocell al que et sembla que sorprens bat les ales i vola lluny,

L'amor és lluny, pot esperar. I si tu no l'esperes, el tens aquí.

Al teu voltant, de pressa, ell ve, s'en va, torna.

Et sembla que el tens, t'evita.Et sembla que l'evites i ell et té.

si tu no m'estimes, jo t'estimes, si jo t'estimo... vés en compte!"

El segon acte és el de la ruptura definitiva de José amb l’exèrcit.

José està acabant de complir la pena de presó per haver deixat fugir a Carmen. En una taverna de mala fama freqüentada per contrabandistes, militars i toreros, hi arriba el torero Escamillo, el qual ha triomfat en les darreres curses de braus de Granada i que es posa a brindar cantant:

‘El vostre brindis us puc tornar Senyors, senyors, perquè amb els soldats els toreros s’hi poden entendre, ja que tots lluiten per plaer... Endavant, en guàrdia, endavant, ah! Torero, en guàrdia! Torero! I quan toregis pensa sempre que uns ulls negres et guaiten i que l’amor t’espera'.

Carmen rebutja les proposicions amoroses d’Escamillo amb una certa coqueteria. Els contrabandistes volen que Carmen els ajudi però ella s’hi nega perquè diu que està enamorada. Arriba Don José que ha de retornar a la seva caserna . Carmen li recrimina que se’n vagi i li demana que es quedi amb ella i els contrabandistes. Per a Don José això significa la vergonya i la infàmia de desertar i per un moment decideix abandonar Carmen. Arriba el capità que es molesta de veure Carmen amb Don José i el vol fer fora. Don José, gelós i enfurismat, treu la seva espasa i ha de desertar de l’exèrcit i s’uneix definitivament al grup de contrabandistes.

Aquí teniu la coneguda "Cançó del torejador"

El tercer acte és el del fracàs de la vida de Don José amb Carmen.

Té lloc en un indret pintoresc i salvatge de la muntanya on s’hi amaguen els contrabadistes, entre atacs de gelosia del soldat potenciats per la presència d’Escamillo, el torero, que ve a buscar una bella gitana anomenada Carmen perquè, segons li han dit, ja no estima al soldat que va fer desertar. Els dos homes no tarden en enfrontar-se en una lluita a ganivet. Quan Don José està a punt de ferir-lo, entra Carmen i li ho impedeix. Escamillo, arrogant, invita a Carmen a les curses de braus de Sevilla. Les amigues de Carmen llegeixen a les cartes un futur prometedor: amor, riquesa, joies... Ella no veu més que la mort, sempre la mort, per a ella i per al seu amant. Quan Micaëla informa Don José que la seva mare s’està morint, es veu obligat a abandonar els contrabandistes però, venjatiu, promet tornar: ‘Estigues contenta, me’n vaig, però ens tornarem a veure’.

La Sophie Pondjiclis va interpretar, a diferents indrets de París, davant més de 77.000 espectadors en total, aquesta ària.

Oros! Piques! La mort!

Ho he llegit ben bé. Primer jo... després ell. Per a tots dos la mort!

És en va barrejar les cartes per evitar les respostes amargues. No serveix per a res: les cartes són sinceres i no menteixen pas!

... Encara i encara la mort. Sempre la mort!

El quart acte és el tràgic desenllaç a Sevilla: davant la plaça de toros on actua Escamillo, Carmen i Don José es troben i s’encaren. Ell li suplica de començar una nova vida dient-li que se l’estima molt. Carmen intueix que la matarà però no vol cedir i per posar fi a les seves súpliques li llança l’anell que ell li havia regalat. Mentre dins la plaça s’aplaudeix el torero Escamillo , Don José l’apunyala de mort.

Voleu veure com acaba? El DUET final l'interpreten l'Agnès Baltsa i en Josep Carreras

El director artístic de l’Opéra-Comique, Du Locle, va encarregar a en Bizet de compondre una òpera basada en la novel·la de Mérimée (escrita el 1845), per a poder-la estrenar a finals de l’any 1873. Però l’inici dels assajos es va retardar per les dificultats de trobar una protagonista que volgués interpretar el paper principal i per les queixes de la majoria dels cantants que manifestaven la seva desaprovació i condemnaven la història, per escandalosa i immoral. Al final, la coneguda mezzosoprano Célestine Galli-Marié ho va acceptar, sense haver vist la partitura. L'orquestra trobava que la partitura era impossible d'interpretar.

De Leuven, l’ajudant de direcció, també estava descontent amb l’argument de l’òpera i va pressionar Bizet i els llibretistes perquè en canviessin el tràgic final. L’Opéra-Comique era un teatre familiar en el qual s’hi representaven espectacles de caràcter senzill i aquesta òpera era massa disbauxada. Els llibretistes varen acceptar de canviar el final, però en Bizet no. En De Leuven va dimitir del seu càrrec.

Du Locle admirava Bizet però alhora odiava la seva nova òpera i tenia por que provoqués la fallida definitiva de la companyia que ja tenia prou problemes financers.

L’estrena,que va tenir lloc el 3 de març de 1875, no va anar massa bé. El públic la va rebre càlidament i amb un silenci indiferent i la va criticar per la seva indecència i per les debilitats de la trama dramàtica.

Els crítics van ser devastadors: el llibret era inadequat i s’havia donat més importància a l’orquestra que a les veus. Alguns d'ells, però, com el poeta Théodore de Banville, van saber percebre el caràcter innovador de l’òpera, lloant també els llibretistes per haver escrit uns personatges més realistes del que era habitual. Aquesta òpera era la precursora d’una nova visió del gènere operístic que més endavant s’anomenaria VERISME, ja que els personatges ordinaris es mouen en situacions contemporànies. Wagner i Nietzsche varen aplaudir també admirats aquesta òpera.

Però les crítiques negatives van fer que el nombre de representacions no arribés més enllà de 48 el primer any. Al final de temporada, la gerència venia les localitats a preu d’oferta, per a no perdre-hi diners.

Bizet no va viure prou per a veure l’èxit de la seva òpera. Va morir el 3 de juny, tot just després de la trentena representació, quan tenia 36 anys. Diuen que la nit que va morir, la Célestine Galli-Marié que cantava el paper principal, gairebé es va desmaiar durant l’escena en que les gitanes tiren les cartes i hi veuen una mort propera. I més tard es va desmaiar entre bastidors, tot i que encara no se sabia la notícia que Bizet s’havia mort. Hi ha qui diu que la controvertida estrena de Carmen havia precipitat la mort de Bizet d’un càncer de gola del que ja n’estava afectat. Milers de persones l’acompanyaren al funeral, com si els parisencs acabessin finalment de reconèixer el gran músic que era. Molt exigent amb ell mateix, la seva producció és relativament escassa i compta amb moltes obres inacabades i retirades per ell mateix i només recuperades pòstumament.

Al cap d’un temps Carmen, a Viena, començaria la seva marxa triomfal per tot el món i al llarg del següent segle, Carmen va esdevenir un títol indispensable del repertori operístic.

Tot i que el personatge principal va ser escrit per a mezzosoprano, moltes sopranos famoses han interpretat i enregistrat l’òpera. La protagonista no nomès ha de posseïr una tessitura capaç de freqüentar el registre greu, sinó que ha d’exhibir la suficient capacitat dramàtica per a representar la complexa personalitat de Carmen, i a més ha de tenir dots per a la dansa.

Després de la mort de Bizet, el seu amic i compositor Ernest Guiraud va substituir els passatges parlats originals característics de l’òpera-còmica per recitatius. Aquesta revisió va contribuir a l’èxit de l’obra, però actualment es representen ambdues versions, tot i que l’original gaudeix d’una lleugera preferència.

En qualsevol cas, no hi ha dubte que aquesta òpera va gaudir, ràpidament, d’una gran popularitat . Està considerada com l’òpera francesa més representada en tot el món.

El seu èxit és degut en part per la varietat del llibret: escenes tràgiques que contrasten amb altres passatges més lleugers i de vegades còmics, guirigalls amb cor i figurants i escenes íntimes en les quals els solistes passen a primer pla...

La música de Bizet, expressiva, elegant i colorista, amb la seva orquestració summament refinada i les seves melodies fàcils de recordar contribueix, sense dubte, a aquest gran èxit.

A Espanya es va estrena al Teatre Líric de Barcelona el 2 d’agost de 1881 i es va representar al Gran Teatre del Liceu el 26 de gener de 1888.

El llibret de Carmen va ser tremendament innovador en la seva concepció dramàtica. L’evolució de Don José, des d’un fidel amant i soldat responsable a un gelòs obsessiu està meravellosament retratada tant en la música com en el llibret.

La música també assegura que el personatge de Carmen no sigui una figura destructiva. Carmen viu plenament el moment present. La seva bellesa atrapa els homes sense voler i, aquests, a causa d’una idea mal enfocada de l’amor, són arrossegats a la perdició. El personatge de Carmen troba la seva millor il·lustració en l’escena de les cartes, quan accepta la premonició de la mort com a inevitable. No se l’ha d’entendre tant com a una pecadora malvada sinó com a una dona que reivindica la seva llibertat en igualtat amb l’home. Don José, vist inicialment com una víctima, se l’ha de veure com un heroi dèbil que, davant d’una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un deplorable acte de violència masclista.

Aquesta possibilitat de diferents lectures i l’adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema. Ja hi ha prop de 40 pel·lícules, entre elles, la realitzada a Barcelona per Giovanni Doria (1913), la de Lubitsch(1918) amb Pola Negri, la de Feyder (1926) amb Raquel Meller, la de Carlos Saura (1983), la de Francesco Rosi (1984), la de Peter Brook (1984)...

Aquí teniu la versió per al cinema francès de 'Avec la garde montante'

Al 1954 Otto Preminger va fer la transposició al món negre americà . Amb el títol de Carmen Jones, no hi surt el torero Escamillo sinó el boxejador Husky Miller, ni Sevilla sinó Chicago, ni Carmen mort apunyalada sinó escanyada...

Aquest mes s’acaben també les representacions al Teatre del Liceu de Barcelona

Després de ser absent durant 17 anys de la seva programació, ha tornat per obrir-ne la temporada lírica. I ho ha fet amb una versió dirigida escènicament per en Calixto Bieito qie ja va estrenar l’agost de 1999 al Festival de Peralada (Girona)

Ni plaça de Sevilla, ni fàbrica de tabacs, ni el terç de dragons del segle XIX ni els bandolers de la Sierra de Ronda. Bieito situa l’acció en la frontera entre el Marroc i Ceuta amb un regiment de legionaris i contrabandistes dels anys 70 que omplen cotxes vells del contraban i amb una silueta d’un gran toro de fons.

L’òpera Carmen és la primera òpera que s’ha vist al cinema en 3D. Al març, es va estrenar una coproducció de la RealD i la Royal Opera House de Londres.

BON ESTIU !

Glitter Animator

FESTA DE LA MÚSICA

Aquest dimarts, 21 de juny , se celebra la Festa de la Música.

Aquesta és una festa europea i internacional que, actualment, se celebra en més d'un centenar de països quan comença l'estiu.

L'any 1982 el ministre de cultura francès Jack Lang va establir per al dia 21 de juny la celebració del Dia Universal de la Música i se'n va celebrar la primera edició a França. Poc a poc, aquesta festa s'ha anat escampant arreu. La música ressona per tota la geografia mundial.

Si bé els festivals de música s'acostumen a organitzar entorn d'un compositor o d'un gènere musical concret i amb una programació seleccionada per un director artístic, la Festa de la Música té un caràcter diferent.

La Festa de la Música és, abans que res, una festa popular gratuïta que s'obre a tots els participants, tant als amateurs com als professionals que hi vulguin participar. Els músics s'ofereixen a tocar gratuïtament i el públic pot accedir lliurement a totes les actuacions, siguin a l'aire lliure o en sales. L'esdeveniment sol combinar tots els gèneres musicals i es dirigeix a tot tipus de públic, amb l'objectiu de popularitzar la pràctica musical i familiaritzar a tots els joves i no tan joves de totes les condicions socials a través de les diferents expressions musicals. L'aire lliure es converteix en el seu camp d'acció per excel·lència, els carrers, les places, els parcs i els jardins, els patis d'edificis, de museus...

Però la Festa de la Música també ofereix la possibilitat a les grans institucions musicals com les orquestres, les òperes, els cors... que surtin dels seus llocs habituals de representació o bé que acullin gèneres musicals que sovint són considerats menors. Les músiques tradicionals, les músiques populars, el jazz, el rock, el rap, la música techno... hi tenen cabuda. Així s'ofereix la possibilitat de crear contactes entre els centres de les ciutats i els barris, de proposar concerts als hospitals o a les presons, de desenvolupar trobades i intercanvis de joves músics i de nous talents.

Així, testimoni de la vitalitat de la pràctica musical, la Festa de la Música pertany tant als milers de músics que hi participen com als milions de persones de totes les edats i classes socials que constitueixen un públic d'allò més divers, interessat i curiós.

Essencialment són tres principis els que regeixen la Festa Europea de la Música. Tres grans objectius en els quals han coincidit tots i cadascun dels participants, i que han contribuït amb força a la dimensió que ha anat prenent la Festa en els darrers anys:

- La voluntat de fer que aquest esdeveniment es converteixi en la festa de totes les músiques, que representi un ample ventall musical, aplegant des de les tendències actuals a les de demà, sense oblidar les tradicions.

- Oferir una tribuna a tots els músics, ja siguin artistes nacionals, locals o regionals, coneguts o no, com a les estrelles internacionals de renom... per portar el missatge de la Festa de la Música al gran públic.

- La gratuïtat de les festivitats musicals, símbol de l'esperit democràtic d'una cultura musical accessible per a tothom, que ofereix una manifestació oberta a tots, sense cap mena de distinció, ja sigui d'edat, de raça o d'entorn social.

Us deixo un petit muntatge. M'ha agradat lligar unes imatges de nens i nenes de tot el món amb la deliciosa cançó 'La música' de la Beth Riera. La trobareu al CD 'Olor de festa' d'en Pep Puigdemont i la Beth Riera. Un CD que recomano per la varietat i qualitat de les cançons que conté.

Nens i nenes de tot el món perquè, tal com diu la cançó: 'És la música, la llengua del món. És la música que ens uneix a tots!'

Bona diada de la música !

Puc parlar amb tots els nens del món. Puc saber com estan,

escolto totes les seves cançons i sempre ens donem la mà.

Ballem al voltant de la terra i aturem tots els canons.

Sempre estem en comunicació, hem trobat la solució !!

ÉS LA MÚSICA, LA LLENGUA DEL MÓN. ÉS LA MÚSICA QUE ENS UNEIX A TOTS (2)

Vola damunt de la terra i el mar, inunda tots els racons.

Descobrim la felicitat quan passa pels nostres cors.

Per això tots els nens de la terra cantem i ballem tots plegats.

No hi ha fronteres, idiomes ni races que ens puguin aturar.

ÉS LA MÚSICA, LA LLENGUA DEL MÓN. ÉS LA MÚSICA QUE ENS UNEIX A TOTS (2).

I és que la MÚSICA tot ho fa possible.

A tots ens han dit que ens cal fer exercici. De vegades, ens aconsellen que és millor pujar les escales caminant que agafar l'ascensor. Però les presses i el mal als genolls, ens fan tirar pel dret i sense pensar-ho dues vegades, agafem l'ascensor.

A Estocolm han comprovat que la manera més fàcil de canviar i millorar el comportament de les persones és que puguin fer allò que han de fer, i els costa, de manera divertida. És 'the fun theory' o 'la teoria divertida'.

Mireu com han aconseguit que un 66% més de la població pugi les escales caminant i no faci servir les escales mecàniques.

Divertit, no?

PER MOLTS ANYS, NÚRIA! Ens quedarem 'SENSE TU' ?

Avui la Núria, la directora de la nostra escola, fa anys. I si bé només en fa un de més, com tots i totes quan fem anys, que només en completem un, ella ha arribat als 60.

I això, que no passa pas cada dia, vol dir que es pot jubilar.

Per molts anys, Núria.

De tot cor !

Ets llaminera, tots ho sabem. Menjarem pastís per a celebrar-ho? Mmmmm !

Aquí et deixo un regal dolç i musical: un pastís molt especial. Una taula plena de llepolies que en sentir l'òpera 'La Traviata' del genial Verdi, han començat a cantar-la i, convertits en meravelloses flors decoratives, s'han posat d'acord per a fer-te un pastís ple de coloraines... només per a tu !

L'artista que ha fet aquesta animació és la Guionne Leroy (Bèlgica, 1967). S'ha dedicat a la tècnica de la 'stop-motion' que consisteix en l'animació d'objectes, ninots, marionetes, figures de plastilina o altres materials aparentant el moviment i capturant-ne fotografies fixes successives. Aquesta tècnica barreja el cinema, la pintura, l'escultura i el dibuix en moviment. És com una espècie de síntesi de les arts i una forma d'expressió molt completa. La Guionne Leroy ha participat en la realització de 'Toy Story', 'Chicken Run', 'Arthur', 'Coraline'...

N'heu vist alguna d'aquestes pel·lícules?

Podem veure aquest mateix fragment dins una representació d'òpera:

És el 'Noi siamo zingarelle', el fragment en el que la protagonista, la Violeta, després d' escriure una carta de comiat a qui més s'estima, l'Alfredo, decideix anar a una festa de disfresses que es celebra al Palau de la Flora, una amiga seva. Allà hi troba tot un grup disfressats de zíngars o gitanos. Però s'hi presenta l'Alfredo i no es diuen pas paraules gaire dolces.

Una òpera necessita moments per trencar el ritme o ambientar una situació . I això es fa amb fragments en els que hi intervé el cor. La seva aportació ajuda a dinamitzar l'argument, crear tensió o reforçar situacions concretes, fent que esdevinguin més espectaculars.

L'òpera 'La Traviata' de Giuseppe Verdi ( 1813-1901) és una òpera en tres actes sobre un llibret de Francesco Maria Piave que, alhora, estava basada en la novel·la 'La dama de les camèlies' de l'Alexandre Dumas (fill). Es va estrenar al teatre de La Fenice, de Venècia, l'any 1853.

L'argument tracta de la renúncia de la cortesana Violeta Valéry a la vida de luxe i capricis com a amant del baró Douphol per anar a viure amb Alfredo Germont, el jove estudiant a qui estima Violeta i el qui, molt enamorat, li dedica un brindis en una festa que la Violeta fa a casa seva. El pare d'Alfredo demana a Violeta que el deixi, perquè la seva relació el perjudica. Així que, per amor, la jove torna amb el baró. Veient que el seu fill realment està enamorat de la Violeta, el pare de l'Alfredo li confessa que la Violeta l'ha deixat perquè ell li ho va demanar. Quan l'Alfredo torna al costat de la seva estimada, ella s'està morint a causa d'una malaltia que feia temps que tenia, la tuberculosi.

I en una celebració d'aniversari, no hi pot faltar el 'brindis'.

Per a tu, Núria, aquest brindis tan especial del primer acte de 'La Traviata' que et dedica el gran , recordat i enyorat Luciano Pavarotti amb una colla d'amics.

Aquí tenim una versió del mateix 'Brindis' , el 'Libiamo, libiamo net lieti calici' ('Beguem en les copes joioses') interpretada pels 'Tres tenors' els coneguts Luciano Pavarotti, Josep Carreras i Plàcido Domingo que, a més a més de cantar com pocs ho han fet al llarg de la història, han aconseguit treure l'òpera al carrer i acostar-la als no avesats, i a ensenyar-los a apreciar-la i a estimar-la.

I és clar... com que sabem que la cançó 'Compta amb mi' del grup Teràpia de Shock que vàrem fer servir de fons per al lipdub de l'escola t'agrada molt, a l'hora del pati, tots junts, els nens i les nenes de l'escola i els mestres i les mestres, a la pista, te la cantarem, amb una lletra ben especial pensada per a tu.

Si vols, pots fer una mica de trampa i la pots començar a seguir...

I si marxes de l'escola... ens quedarem sense tu?

Ens hi haurem de començar a acostumar. Mentrestant, podem anar escoltant novament als de Teràpia de Shock cantant aquest seu gran èxit, el 'Sense tu'

EL FOLLET VALENT I 'ELS ROSSINYOLS DE L'ESTANY'

Durant aquest curs, s'ha tornat a posar en funcionament la coral 'Els rossinyols de l'estany' que, de manera ininterrompuda, va ser present a l'escola durant quinze anys (de la primavera de 1991 al curs 2005-06) i en la que hi van ser cantaires més de cinc-cents nens i nenes.

Amb l'objectiu de dinamitzar les estones d'esbarjo per a la millora de la cohesió social, des del PAC (Projecte d'Autonomia de Centres) s'ha potenciat que durant l'estona d'esbarjo de dos dies (un per al Cicle Mitjà i l'altre per al Cicle Superior) de manera voluntària els alumnes poguessin gaudir del cant coral. En total han estat 49 cantaires que, a més a més de participar en la vetllada de Nadal de l'escola i de cantar als malalts de la Clínica, han participat en la festa de Sant Antoni i, durant aquesta setmana, han cantat i interpretat amb molt d'èxit al Teatre Municipal de Banyoles, dins la celebració de la XVI Mostra de Teatre del Pla de l'Estany , la cantata 'El Follet Valent' de la Núria Juanet, la Clara Ripoll i la Rosa Nogué. Aquí en teniu un resum i el text de les cançons. Que en gaudiu!

Ara escolteu la història del follet, savi sense por, menut i despert. Sóc el follet, sol enmig de la nit. Busco la pau, vinc a fer nous amics.

El follet valent és un follet molt eixerit que es pensa que viu sol al bosc. Però una colla d'animalets de seguida se li fan amics.

Jo que sóc a tot arreu sempre estic alerta dins del bosc. Tant de dia com de nit els animalets em poden trobar aquí.

Sempre duc al meu sarró unes castanyetes de la sort. Si les llenço d'un sol cop, el perill s'esborra, ai! vés quin tresor.

Quan tinc ganes de sopar prenc una fulleta de la col. Si després em ve la son, faig sonar campanes dins del meu bressol.

Amb el seu enginy va salvar dues papallones d'ales blaves i delicades de morir negades. Resistiu!

Flic flac no puc volar, que flic flac floc em pesen les ales. Au! veniu-me a ajudar, l'aiguat se'm vol empassar. Amic follet valent, mostra els teus encantaments. Amic follet valent no perdis temps.

Xip xap ja sóc aquí, que xip xap xop jo ja t'he sentit. Au! agafa't ben fort i oblida aquesta dissort. Amic follet valent...

Per això, veient la valenta acció del follet, tots els animalets li'n van dir: Follet valent !

Som els de la colla del Follet valent, som els de la colla que estima la gent. No tenim por de la nit ni la foscor del bosc. Vine! vine amb nosaltres. Vine! vine amb nosaltres perquè... som els més petits de tots els animals, si ens agafes amb dos dits ens pots fer mal. La nostra força és la que portem a dins del cor.

Ben units i alegres sempre ens trobaràs, les llumetes al capvespre s'encendran. Vine amb nosaltres, no deixis mai aquest camí, camí, camí!

Però no tot era pau i felicitat perquè una aranya negra i peluda havia teixit la seva tela ben a prop.

Teranyina, forta i fina. Ets l'enganxina dels meus enemics. Descabdellant i enfilant vas teixint al voltant, el fil que en dóna el menjar, el fil que els vol atrapar.

Els de la colla varen demanar al Follet valent que anés a parlar amb l'aranya. I ell, que també tenia una mica de por, se'n va anar cap a l'esbarzer des d'on penjava l'aranya. I els fils llargs i enganxosos de la teranyina el varen deixar ben empresonat.

Tot sol em trobo enmig del fred i de la gelada, la neu m'acompanya. Quan els meus pares em despertaven de bon matí, ja el sol despuntava.

Els animalets varen sentir aquesta cançó que cantava el follet i varen anar a salvar el seu estimat amic.

Quan la formigueta es calça les botetes i la marieta no troba els seus botons. Aranya dolenta, no et facis la valenta, ves desant el fil que som aquí.

L'abella ratllada espolsa bé les ales, l'escarabat bumbum ja repica el seu timbal. Aranya dolenta, no et facis la valenta, ves desant el fil que som aquí.

Feia molt fred i la rosada es va gebrar. Als animalets els costava molt avançar. Però l'aranya tampoc podia moure's del seu lloc, perquè els fils de la teranyina també se li havien glaçat.

I el follet, mig mort de fred, li va dir amb veu dolça i suau a l'aranya:

- Ai aranya! No veus que sempre estàs sola? Fas por als meus amics i no t'estima ningú. Si sabessis tenir amics! És el millor que hi ha al món! ...

Mentre anava parlant, el follet amb el seu alè, s'anava desenganxant poc a poc dels fils.

Però a l'aranya se li anaven gelant les potes i, trista, veient que es moriria de fred, pensava que el Follet tenia molta raó. I quan varen arribar els de la colla del Follet els va dir:

- Adéu-siau, companys! Em sap greu haver-vos fet mal. Tant de bo algú m'hagués explicat què volia dir tenir amics. Com m'agradaria ser un de vosaltres... i poder tenir tants amics... per jugar, per cantar, per treballar, per passar-s'ho bé, per ajudar-se, per estimar-se... Perdoneu-me. He estat tan dolenta... No he sabut ser amiga vostra. Adéu-siau...

Al Follet li va fer llàstima i li va preguntar:

- Ens promets, aranya, que des d'ara seràs amiga nostra?

Ja sense gaire forces, l'aranya va fer que sí, amb el cap, molt agraïda i es va posar a plorar.

I des d'aleshores... l'aranya va ser la millor amiga ...

de la colla del Follet Valent !

Gràcies Núria Juanet per la música tan deliciosa... Gràcies Clara Ripoll per les teves paraules tan ben posades dins les cançons. Gràcies Rosa per aquest conte que ens ensenya a ser BONS AMICS !

I gràcies Núria Ponsatí per haver tingut la paciència de seguir tota la cantata pel forat de la teva càmera i fer possible que ara puguem gaudir d'aquest enregistrament.

EN JOAN MARAGALL I L'EMPORDÀ

Moltes de les sardanes corals que han fet història com 'La santa espina', 'Les fulles seques' i 'La sardana de les monges', tenen la música de l'Enric Morera i la lletra de l'Àngel Guimerà. Però la sardana 'L'Empordà' és fruit de la col·laboració entre el poeta Joan Maragall i el compositor Enric Morera. Aquesta no era, però, la primera sardana coral de Maragall, ja que ja havia posat lletra a la coneguda 'Per tu ploro' d'en Pep Ventura i a la popularíssima 'Records de ma terra' de Josep Serra.

Es pot considerar que aquesta obra, 'L'Empordà' , forma també part del patrimoni històric coral català que va més enllà del referent sardanista. És a dir, a més a més d'una sardana cantada és, també, un símbol musical com ho són 'Els segadors', 'La santa espina', 'El cant de la senyera', 'El Virolai' o 'El cant dels ocells' entre altres partitures que han esdevingut un referent de catalanitat al llarg dels anys, sigui quin sigui el règim polític del moment.

La llegenda singular dels amors de la sirena i el pastor és, també, un cant a la nostra terra, a la muntanya i al mar que configuren un encant especial a una de les comarques emblemàtiques del nostre país, l'Empordà, considerada, a més a més, com el bressol de la sardana.

La composició d'aquesta obra té una història molt peculiar. El 25 d'abril de 1908 l'Enric Morera va escriure una carta a en Joan Maragall dient-li que la coral Amics Tintorers de Barcelona havia de fer una actuació a Figueres i que li havia demanat d'estrenar una sardana seva, però amb la condició de que la lletra havia de ser del gran poeta Joan Maragall. Sense defugir la petició, en Maragall li va contestar que ell sempre havia posat lletra a una música ja feta i que, en haver-ho de fer ara al revés, no sabria ni quan hauria de durar ni el ritme que calia donar a la poesia per ser, posteriorment,

musicada. L'Enric Morera li va contestar, també per carta: Estic molt content de veure que em fareu els versos per la sardana... No us amoïni gens el ritme, que jo ja faré la música per a la vostra lletra. La dimensió pot ser més o menys com la de 'Per tu ploro' d'en Ventura, i jo ja m'arreglaré... Feu-ho com vulgueu, que jo ja sé que estarà molt bé. Sols us dic que tinc moltes ganes de fer-la; m'agrada molt fer sardanes, però aquesta la desitjo.

I així va ser com es va gestar aquesta emblemàtica i popular sardana coral que va estrenar el 6 de setembre de 1908 a Figueres l'agrupació coral Amics Tintorers de Barcelona per homenatjar els seus amics de la Societat Coral Erato de Figueres, els quals van considerar que el millor regal que els podien fer era la de cantar una sardana original dedicada a l'Empordà. L'actuació de la coral barcelonina va ser un èxit. L'expressió 'Salut, noble Empordà, salut, palau del vent, portem el cor content i una cançó' ha esdevingut un veritable himne de la comarca empordanesa. Actualment gairebé la majoria de corals i orfeons de Catalunya tenen aquesta sardana al seu repertori.

I no només les corals i orfeons de Catalunya. Escolteu-la amb la versió d'aquesta coral anglesa. I fixeu-vos amb l'entusiasme i l'alegria que hi posen en interpretar-la tan bellament. És la coral Knox College, de Galesburg, Illinois (Estats Units).

És ben cert que la música no té fronteres!

Cap a la part del Pirineu, vora els serrats i arran del mar, s'obre una plana riallera:

és l'Empordà.

Digueu, companys, per on hi aneu? Digueu, companys, per on s'hi va?

- Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà.

Salut!, noble Empordà! Salut! palau del vent! Portem el cor content, i una cançó.

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà, penyora s'anirà fent de germanor. - Una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor; a dintre de la mar hi ha una sirena,

ell canta al matí que el sol hi és bo; ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta: - Pastor em fas neguit -.

Canta el pastor: - Em fas neguit, sirena-.

- Si sabessis, el mar, com és bonic! - Si sabessis, la llum de la carena !

- Si hi baixessis, series mon marit. - Si hi pugessis, ma joia fóra plena.

- Si sabessis, el mar, com és bonic! - Si sabessis, la llum de la carena!

La sirena es féu un xic ençà, i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla, i de l'amor plantaren la cabanya...

Fou l'Empordà.

I podeu escoltar ara la sardana interpretada per la cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, de Barcelona.

I és que la terra de l'Empordà ha inspirat a molts escriptors, poetes, pintors, músics... Artistes de nivell internacional l'han convertida en la protagonista de les seves obres. Terra encisadora que fascina pels seus paisatges, pels seus colors, pel seu ambient...

El grup gironí de rock 'Sopa de Cabra' (actiu entre el 1986 i el 2001) va publicar l'any 1989 el seu primer disc, que incloïa la cançó 'L'Empordà', que no té res a veure amb l'Empordà d'en Maragall. Aquesta cançó ha estat, sens dubte, un dels grans èxits del grup gironí i un himne de l'anomenat 'rock català'.

Aquesta cançó, però, ja l'havia escrita sis anys abans el guitarrista dels 'Sopa de Cabra' , en Josep Thió, quan encara tocava amb el seu grup d'institut, els Copacabana.

I va ser també la cançó que en Gerard Quintana va cantar per passar el càsting per entrar a formar part com a cantant dels 'Sopa de Cabra'.

Tot i que quan la varen enregistrar per primera vegada no en varen quedar gens satisfets, és una cançó que sempre anirà lligada a l'èxit dels 'Sopa de Cabra'.

Si voleu, la podeu cantar seguint-la en aquest fragment d'acomiadament que els 'Sopa de Cabra' varen oferir els dies 6, 7 i 8 de novembre de l'any 2001 a la sala Razzmatazz (antiga sala Zeleste) de Barcelona, en un adéu definitiu després de 15 anys de carrera. En Gerard Quintana, el cantant del grup, va iniciar el concert amb el seu crit de guerra preferit: 'Bona nit, malparits!'.

El setembre de 2011 es tornaran a trobar per fer tres concerts al Palau Sant Jordi de Barcelona i la tornaran a cantar.

Nascut entre Blanes i Cadaqués, molt tocat per la tramuntana

d'una sola cosa pots estar segur : quan més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia que a la matinada es mataria, però cap el migdia anava ben torrat,

somriu i diu que no té pressa, ningú m'espera allà dalt

i anar a l'infern no m'interessa, és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys i en Siset encara aguantava,

dormint la mona a la vora del Ter però ell mai no s'hi tirava.

Sempre deia que a la matinada es mataria, però cap el migdia anava ben torrat,

somriu i diu que no té pressa, és molt més bonic l'Empordà.

I quan veig la llum de l'alba se'm treuen les ganes de marxar

potser que avui no em suïcidi , potser ho deixi fins demà.

Amb un altre estil ben diferent, en Lluís Llach (Verges, Baix Empordà, 1948) ens presenta un tema en el qual hi endevinem la seva estima per l'Empordà. Enamorat de la seva terra, l'any 1980 treu al mercat el disc 'Verges 50' , un homenatge a la seva terra i un record a la seva infantesa. En aquest treball hi inclou 'Arran de terra' , tot un testament poètic que canta amb molta força i amb un devessall de sentiment.

Gaudiu-ne !

Quan moriré porteu-me a l'Empordà, només a l'Empordà, porteu-me a l'Empordà,

que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant...

i abans que sigui massa tard faig la reserva del forat.

Quan m'hi poseu feu el fotut favor arran de terra i prou,

que aquesta plana és el dibuix dels déus i no seré pas jo qui trenqui el seu encert.

Ja us ho fareu si arribeu tard que no em moureu del meu forat.

Arran de terra per a sentir els renecs que diu la gent d'aquí, que diu la gent com jo

i sentir el peus dels infants que jugant potser m'explicaran camins que no he trobat.

Que quedi clar i ho deixo escrit que un bon forat serà per a mi.

Arran de terra perquè si em faig pols la pluja em dugui al riu i amb ell anar al meu mar,

del mar a un núvol i que dolçament sigui el llevant calent qui em torni al meu racó.

Ja us fotreu si arribeu tard, que no em traureu del meu forat.

Quan moriré porteu-me a l'Empordà, només a l'Empordà, porteu-me a l'Empordà,

que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant...

i abans que sigui massa tard, reclamo el dret del meu forat!

UN PARELL DE PARTITURES CURIOSES

Ara que anem acabant el curs, podem començar a fer balanç de tot allò que hem après. I així podem dir que...

- hem recordat i après noves cançons...

- hem escoltat melodies suggerents i hem sabut qui eren els compositors que les havien escrites...

- ens hem mogut al ritme de diferents músiques i tonades...

- hem anat desgranant les notes de les partitures per a poder sentir el so de la flauta...

- hem anat avançant en el llenguatge musical...

- hem acompanyat cançons amb instruments de percussió...

- hem fet servir les noves tecnologies per a aprofundir en els nostres aprenentatges...

i així recordem com ens ha costat...

- aprendre el nom de totes les notes...

- el saber amb certesa en quina línia o espai les hem d'escriure...

- el saber interpretar una partitura amb els valors que hem de donar a cada una de les figures musicals...

- el saber-la escriure de manera correcta, amb netedat i pulcritud...

Us deixo un vídeo musical en el que veureu amb quina facilitat i traça l'artista Alice Ninni va escrivint les notes de la cançó 'Lacrime di Giulietta' de l'àlbum 'Glocal Sound' del guitarrista i compositor Matteo Negrin (Torí, 1974), il·lustrant-la amb dibuixos de la vida de cada dia, que complementen el missatge que ens vol transmetre seguint el ritme de la mateixa música. A mesura que va avançant la interpretació, el resultat va essent cada cop més creatiu. Un vídeo que barreja música i pintura, dues arts ben amigues.

Aquest projecte, pensat pel mateix Matteo Negrin, l'Alice Ninni i en Luca Cattaneo, es va portar a terme el desembre del 2010 a la ciutat de Torí (Itàlia).

Vol ser una original protesta contra el canvi climàtic. Sovint sentim a dir que 'la Terra està malalta' . I és que a les forces desmesurades de la natura, com les sacsejades a Haití, el Japó, Llorca (Múrcia)... que sovint són massa cruels, s'hi afegeix també l'acció devastadora de l'home.

Sempre sorprèn allò que pot fer la imaginació. I en aquest cas... acompanyada de bona música!

Una partitura ben singular.

Al principi ... tot era Natura. Llavors, va passar alguna cosa ... que es va fer gran. I més gran. Varen intentar coexistir, però no va pas ser senzill. Deixeu el vostre cotxe! Planteu un arbre! Atureu l'escalfament global ! Gaudiu de la natura !

I us deixo un altre vídeo. Molt diferent. Però que també té com a protagonista una partitura i les notes que la conformen. És de la Warner Bros dels Estats Units, una de les més grans productores del món de cinema, animació i televisió que dels anys 1936 al 1969 va realitzar la llarga sèrie de dibuixos animats 'Merrie Melodies' coneguda en castellà com a 'Fantasias animadas de ayer y hoy'.

Aquí les notes musicals són els paletes, pintors, ferrers, decoradors... de la partitura 'El Danubi blau' que després interpretaran. Quan el director d'orquestra dóna el senyal d'inici no totes les partitures són al seu lloc. N'hi ha una de molt poc responsable i trapassera que s'ha ficat en una altra partitura. Sabeu quina nota és ?

PER MOLTS ANYS, RITA XUCLALLETRES !

El diumenge 22 de maig és el sant de la Rita Xuclalletres.
De qui?
De la Rita Xuclalletres, la mascota de la Biblioteca Municipal de Banyoles. Ho sabíeu?

Viu en un petit cau dins la secció infantil. Quan les portes de la biblioteca es tanquen, al vespre, i quan ja no hi queda ningú, surt del seu amagatall per a olorar els llibres. Mmmmmm! Quina flaire! Per això, ningú no l’ha poguda veure mai.

No... no... No és pas cap elefanteta! És una ossa formiguera alegre i divertida que, en lloc de menjar formigues, xucla lletres. D’aquí li ve el nom de Rita Xuclalletres. Amb la seva trompa és capaç d’ensumar les emocions que els lectors i les lectores han deixat impregnades a cada una de les pàgines dels llibres al llarg de tot un dia a la biblioteca.

És molt espavilada. No li agraden gens ni mica les faltes d’ortografia i per això porta una lupa i així no n’hi passa per alt ni una !

Però també és molt poruga. Té tanta por als ratolins... Sabeu per què? Doncs perquè li roseguen els fulls dels llibres vells. Com hi ha món!

Cada mes la Rita proposa als seus lectors una petita endevinalla, molt divertida. I els nens i les nenes que l’endevinen, poden tenir un llibre com a premi.
Ja hi participeu?
L’endevinalla d’aquest mes és molt i molt fàcil.
Diu així: Nascut d’una soca, sovint menteix, i és ben tanoca, perquè llavors... el nas li creix.

Es va acabant el curs i segur que ja penseu en les vacances. La Rita també! Ara està enfeinada buscant entre els llibres de viatges i d’aventures un lloc ben tranquil i amagadet per a poder-hi passar les vacances tot llegint. Cada estiu envia una postal a la biblioteca i dóna pistes d’on és. Si ho descobriu, podeu tenir un premi.

Quants anys té? Si anés a escola ara faria P4. Va néixer el 22 de gener del 2007 per celebrar els 10 anys de la inauguració de la Biblioteca. Ara té, doncs, 4 anys i 4 mesos.

On va néixer? Al taller Ventura & Hosta de Navata , on hi ha uns grans especialistes en la construcció de tota mena de figures de cartró pedra: gegants, capgrossos, bestiari, màscares... Quin lloc tan original per a néixer! I quina creació més ben aconseguida! Felicitats, David, Neus i equip per la vostra feina tan genial!

Però, és clar, molt abans, es va demanar a la Txell Darné de Banyoles que dissenyés una mascota original i diferent. I, tot i que no li va pas ser ben fàcil, la va ben encertar. Enhorabona Txell per la teva imaginació i el teu enginy !

I per a acabar-ho d’amanir, en Jordi Tonietti li va dedicar una cançó preciosa amb una música molt dolça i tranquil·la i un missatge molt entenedor. Volia que tots els nens i les nenes la poguessin cantar plegats. Moltes gràcies, Jordi per aquest regal de cançó!

Us la deixo perquè la canteu i la gaudiu.
Amb la seva trompa xucla emocions, lletres, frases fetes, poemes i cançons.
Rita Xuclalletres vol fer molts amics, es posa contenta quan veu algú llegir.
Aixeca la trompa per enflairar mots, li agrada menjar comes, punts, accents i diftongs.
Rita Xuclalletres vol fer molts amics, es posa contenta quan veu algú llegir.

EP! Si aneu a la biblioteca busqueu la Rita i digueu-li: PER MOLTS ANYS!

Ben segur que us ho agrairà i us saludarà aixecant la trompa i fent un somriure.

Els alumnes de P5 de l'escola de 'La Vila' de Banyoles a la biblioteca, llegint i escoltant les explicacions tan interessants que els va fer en Xavi de la Biblioteca. Fotografies: Carme Güell

dia de les matemàtiques... amb música!

L'any 2000, Any Mundial de les Matemàtiques, es va triar el dia 12 de maig com a Dia Escolar de les Matemàtiques. Aquest dia se celebrava el primer centenari del naixement d'en Pere Puig i Adam, un gran pedagog i matemàtic català (Barcelona, 12-05-1900/ Madrid, 12-01-1960).

"Educar és, en el fons, cultivar al mateix temps, el coneixement del que és vertader, la voluntat del que és bo i la sensibilitat del que és bell". Pere Puig i Adam

El lema d'aquest primer dia fou "Construeix un poliedre gegant al teu centre", recordant els poliedres construïts per en Pere Puig i Adam durant la seva època de professor. Des de llavors, cada any es tria un tema per a relacionar-lo amb les matemàtiques i donar-lo a conèixer en aquest dia tan especial. Aquest any 2011, declarat Any Internacional de la Química per la ONU perquè coincideix amb el centenari de la concessió a la Marie Curie del Premi Nobel per les seves aportacions a la química, el Dia Escolar de les Matemàtiques és dedicat a la relació de les matemàtiques amb la química.

L'any 2008 es va dedicar a les Matemàtiques i la Música, amb el lema: "Música i matemàtiques. L'harmonia dels nombres".

Us deixo un fragment de la pel·lícula "Donald al país de les matemàtiques" en la que l'ànec Donald descobreix que a la música hi ha moltes matemàtiques.

I per a tots aquells que us agrada estudiar cantant,...

aquí us deixo les taules de multiplicar. No teniu cap excusa per a no saber-les !

Us deixo, doncs, unes quantes cançons del CD "Mates a la Salsa", un recull de 13 cançons inèdites en català, fresques, divertides, ballables, atractives... per a fer més agradable la memorització de les taules de multiplicar del 2 al 12

No és un recitat ni una cantarella monòtona ni repetitiva. Són temes musicals amb entitat pròpia i de diversos estils que ens ofereixen la Rosa M. Vidal -música- i l'Anna M. Lorente -lletra-.

L'enhorabona per aquest treball que han fet!

AL COMPÀS DE 2

Les formigues juntes celebrem que ha arribat la fi d'aquest llarg hivern.

Amb aquest solet espigolem i omplirem el magatzem.

Al compàs de 2... dos per una, dos..., porta l'Alexandre... dos per dos fan quatre,

engrunes de pastís... dos per tres fan sis..., trobades pel circuit. Dos per quatre, vuit.

Flors del Pirineu... dos per cinc fan deu..., ara duu la Dolça... dos per sis fan dotze...

mentre ella esmorza... dos per set, catorze..., dàlies d'en Lluís XVI, dos per vuit fan setze.

Ens farà profit... dos per nou, divuit... el que anem collint, dos per deu fan vint.

Tot és molt gustós! Dos per onze, vint-i-dos. Adéu i fins una altra! Dos per dotze, vint-i-quatre.

EL 3 T'ENSENYA EL VALS

Escolta el vals del tres. Tres per una, tres. Es balla amb un somrís. Tres per dos fan sis.

Aquest és un pas nou. Tres per tres fan nou. Aixeca més el colze. Tres per quatre, dotze.

No em clavis una guitza! Tres per cinc són quinze. Tots dos ens hem lluït! Tres per sis, divuit.

Moguem-nos tots a l'una. Tres per set són vint-i-una.

Ningú no ens podrà abatre. Tres per vuit són vint-i-quatre.

Segur que et ve la set. Tres per nou fan vint-i-set.

No em donis cap empenta! Tres per deu fan trenta.

Veuràs com perdràs pes. Tres per onze, trenta-tres.

Em roda el cap, Narcís!!! Tres per dotze, trenta sis.

APRÈN-TE EL BLUES DEL QUATRE!

Aprèn-te el blues del quatre! Quatre per una, quatre. Quatre per dos fan vuit.

No et deixis caure al buit! Quatre per tres fan dotze, els compassos que té un blues.

Quatre per quatre, setze. Quatre per cinc fan vint. Saps que t'ho hauràs d'aprendre.

Saps que ho hauràs de dir. Quatre per sis, vint-i-quatre. Apar som-hi! Canta amb mi!

Aprèn-te el blues del quatre! Quatre per set, vint-i-vuit, i en plena classe no mengis

magdalenes ni bescuit. Quatre per vuit, trenta-dues, les vegades que t'esmunys!

Quatre per nou, trenta-sis. Quatre per deu, quaranta. Si el teu cos encara aguanta

pots ballar aquest blues amb mi. Quatre per onze, quaranta-quatre i per dotze, quaranta-vuit.

A PEQUIN AMB EL 5

Cinc anells olímpics de cinc continents són la gran bandera de l'esport mundial.

Si tu vols participar, hauràs d'entrenar-te.

Dormir molt per descansar i bé alimentar-te.

Cinc per una, cinc i... cinc per dos fan deu.

Cinc per tres fan quinze. Cinc per quatre, vint. Cinc per cinc són vint-i-cinc.

Cinc per sis són trenta. Cinc per set són trenta-cinc. Cinc per vuit, quaranta.

Cinc per nou, quaranta-cinc. Cinc per deu, cinquanta.

Cinc per onze, cinquanta-cinc. Cinc per dotze, seixanta.

Cinc anells olímpics de cinc continents són la gran bandera de l'esport mundial.

Si a Pequin amb el cinc vas i ja et saps la taula, ben segura que hi guanyaràs dins i fora l'aula.

El 6 FELIÇ BALLA EL TWIST

Ei! Tu! Jo sóc el 6! No veus com ballo el twist? Girant amunt i avall! Jo sóc feliç!

Sis per un em dóna sis. Sis per dos, dotze són. Sis per tres dibuit ja fan. Crec que l'estic encertant!

Sis per quatre, vint-i-quatre. Anirem junts al teatre.

Sis per cinc, ja trenta en van! Crec que estic desafinant!. Ei! Tu! Jo sóc el 6! ...

Sis per sis, fan trenta-sis. Faig un riu o em faig un pis?

Sis per set, quaranta-dos. La cançó de l'enfadós!

Sis per vuit, quaranta-vuit. Sis per nou, cinquanta-quatre.

Sis per deu ja és "Can Seixanta"! Però qui canta els mals espanta! Ei! Tu! Jo sóc el 6! ...

Sis per onze, seixanta-sis. Sis per dotze, setanta-dos.

Ai que em refredo! Que ja tinc tos! Estic baldat i toco el dos! (3 v.)

LA VOLTA AL MÓN AMB EL 7

Si tu ara practiques la taula del set, si agafes un atlas i el deixes obert,

podràs descobrir en tan sols un instant ciutats del Planeta tot multiplicant.

Set per una set seran. Set per dos catorze fan. Set per tres són vint-i-u.

De New York a Tumbuctú. Set per quatre, vint-i-vuit. Set per cinc són trenta-cinc.

Set per sis, quaranta-dos. De l'Havana a Palamós. Si tu ara practiques...

Set per set, quaranta-nou. Set per vuit, cinquanta-sis. Set per nou, seixanta-tres.

De Bombay a Budapest. Set per deu setanta són. Set per onze, setanta-set.

Set per dotze, vuitanta-quatre. De Caracas a Canet.

DEL 8 ÉS EL HIP-HOP

Rapeja bé amb el vuit. No siguis un cap buit! Si duus el cap rapat, no et quedis aturat!

Hip, hop, hip, hip, hop, del vuit és el hip-hop. (2v.)

"Mola" el rap del vuit! Vuit per una, vuit. No siguis enze Vuit per dos fan setze.

No et vulguis batre! Vuit per tres, vint-i-quatre. No siguis enganxós! Vuit per quatre, trenta-dos.

Hip, hop, hip, hip, hop, del vuit és el hip-hop. (2v.)

Res no t'espanta? Vuit per cinc, quaranta. Creus que tot ho has dit? Vuit per sis, quaranta-vuit.

Tens el dia gris? Vuit per set, cinquanta-sis. Compta fins a quatre! Vuit per vuit, seixanta-quatre

Hip, hop, hip, hip, hop, del vuit és el hip-hop. (2v.)

Ets tan nerviós! Vuit per nou, setanta-dos. Ningú no t'aguanta? Vuit per deu, vuitanta.

Ep! vuit per onze fan vuitanta-vuit. Fes-te fonedís! Vuit per dotze, noranta-sis.

Hip, hop, hip, hip, hop, del vuit és el hip-hop. (2v.)

EL 9 JA EN TÉ PROU

Jo sóc el 9! Quin enrenou! Dels deures ja en tinc prou!

Nou per una dóna nou. Nou per dos dóna divuit. Nou per tres fan vint-i-set.

Faig un vol amb patinet.

Nou per quatre, trenta-sis. Nou per cinc, quaranta-cinc. Jo d'excuses sempre en tinc!

A berenar que són les 6!

Nou per sis, cinquanta-quatre. Nou per set, seixanta-tres. Nou per vuit, setanta-dos.

I a la "play" juguen els dos!

Abans del 10 em trobareu i no vaig mai a peu.

Jo sóc el 9! Quin enrenou! Dels deures ja en tinc prou!

Nou per nou, vuitanta-una. Nou per deu, noranta fan. Creix la mandra com l'escuma.

Jo vaig néixer amb l'os Bertran!

Nou per onze, noranta-nou. Nou per dotze faran cent-vuit.

Juga el Barça a les 9. A sopar que són les 8! Abans del 10 em trobareu i no vaig mai a peu.

SÓC EL 10: EL REI DEL SWING
Si busqueu un nombre ben natural, cardinal i perfecte inspirat...

sóc el 10, la desena més especial, amb un u i un zero ovalat.

Si busqueu un nombre molt triomfal, exigent i amb talent musical.

Sóc el 10, el signe més desitjat. Sóc el rei de la pista de ball.

Dic amb swing... Deu per una és deu. Deu per dos fan vint. Apa tots seguim!

Deu per tres, trenta, ho has entès? Deu per quatre són quaranta en el meu món!

Deu per cinc, cinquanta et donarà. Deu per sis, seixanta. A mi no em cal pensar!

Deu per set, setanta et dic que són. Deu per vuit, vuitanta. No veig el que et confon!

Dic amb swing... Deu per nou, noranta. Deu per deu fan cent. Jo sóc un excel·lent!

Deu per onze, cent deu. Aprèn de mi! L'últim, deu per dotze, cent vint i acabo aquí.

ONZECITY

De l'oest americà cavalcant des d'Onzecity ens arriben uns "cowboys" d'un poblet no gens comú.

Són famílies de bessons que per llei tenen la taula,multipliquen i no es cansen i no falla mai ningú!

Onze per una, onze són. Onze per dos fan vint-i-dos. Onze per tres fan trenta-tres

i per quatre, quaranta-quatre.

Onze per cinc, cinquanta-cinc. Onze per sis, seixanta-sis. Onze per set, setanta-set

i per vuit, vuitanta-vuit.

Onze per nou, noranta-nou. Onze per deu faran cent deu. Onze per onze, cent vint-i-u

i per dotze, cent trenta-dos.

Per l'oest americà cavalcant cap a Onzecity ja se'n van aquests "cowboys" al poblet on han nascut

Són famílies de bessons que per llei tenen la taula,multipliquen i no es cansen i no falla mai ningú!

La de l'onze ja sabem i mai no la oblidarem. Els bessons ens han cantat i la història s'ha acabat.

LES 12: L'HORA DE LES BRUIXES

És mitjanit. Un udol m'ha desvetllat. Salto del llit i el rellotge ja ha sonat!

Tots són aquí! Els fantasmes han entrat! No puc fugir! Bruixes boges m'han tancat!

Dotze per una, dotze. Una porta que s'esbotza! Dotze per dos, vint-i-quatre.

Quina por! Això no és teatre!

Dotze per tres, trenta sis. Algú ve pel passadís! Dotze per quatre, quaranta-vuit.

No tinc llum! Hi ha un curt circuit!
Dotze per cinc, seixanta. Vaig corrent sota la manta! Dotze per sis, setanta-dos.

Sento un crit esgarrifós!

Dotze per set, vuitanta-quatre. Jo m'amago sota el catre! Dotze per vuit, noranta-sis.

Es belluga tot el pis!

Dotze per nou, cent-vuit. Fa pudor de monstre cuit! Dotze per deu, cent vint.

Com tremolo! Estic patint!

Dotze per onze, cent trenta-dos. Quin rugit! És horrorós! Dotze per dotze, cent quaranta-quatre.

La tempesta em vol abatre!

Ja surt el sol. Els seus raigs m'ha despertat. No tinc llençol. M'he quedat garratibat!

No hi ha foscor. El rellotge s'ha aturat. Ja no tinc por. El malson ja s'ha acabat!

I quan sapigueu TOTES les taules de multiplicar, podreu estudiar el famós TEOREMA DE TALES, també cantant. El genial grup "Les Luthiers" ens expliquen, cantant, aquest teorema que és considerada l'eina geomètrica fonamental per a l'estudi de la semblança.

"Si tallem dues rectes per una sèrie de rectes paral·leles, els segments determinats en una d'elles són proporcionals als segments determinats en l'altra".

O bé:

"La relació entre les longituds que dues paral·leles determinen en dues rectes és la mateixa"

Veieu com n'és d'important la música?