S'acosten les festes joioses de Nadal !!!

A l'escola , com cada any, el pessebre ja llueix a l'entrada. Aquest any s'ha fet amb plastilina casolana.

Quin goig que fa!

Hi ha totes les figuretes: 

... la dona que renta, la vella que fila i el brau caçador que sempre vigila, 

la noia que porta la gerra i el pa i aquell pescador que al riu va a pescar... el vell que la terra remou amb catxassa i el que es beu el vi de la carabassa, el del feix de llenya i aquell pastoret que va amb la catxutxa perquè té molt fred... la jove mestressa que duu una gallina, la del cistell d'ous i el sac de farina i aquells que sonant van fent son camí, el del flabiol i el del tamborí, del sac de gemecs el que sempre plora i el de la simbomba que ronca a tota hora, també els tres pastors que fan el sopar i couen les sopes i llesquen el pa!...

Les que surten a la cançó dedicada a  'Les figures del pessebre' del gran mestre Joan Llongueres. I moltes més...

Si voleu veure les figuretes del pessebre de carn i ossos, aquí les teniu: participant al concert de Sant Esteve de la coral 'Veus de l'Estany', de Banyoles, de l'any passat.

Tots els vidres de l'escola estan decorats amb boles blanques de paper. 
De neu?

Potser com les que cauen en aquest CONTE DE NADAL, que ens expliquen sense paraules. Només amb imatges. Després d'haver-lo vist amb atenció... el sabríeu explicar? 

És clar que, a l'entrada principal, hi tenim un gran arbre de Nadal. Mireu-lo !

Ara mateix he recordat el conte de EL PETIT AVET. 
Em sembla que ja el sabeu. 



Mireu, mireu... un altre conte d'un AVET DE NADAL !

I... encara un altre ! : LA MARIONA I L'ARBRE DE NADAL

Fa dies que de la classe de música hi surten les veus angelicals dels nens i les nenes de l'escola cantant cançons de Nadal. Aquelles cançons que ja cantaven els nostres avis i besavis i que continuem cantant, alegres i contents, al voltant del pessebre.
Voleu cantar, vosaltres també?
Doncs, per començar... la cançó de 'El rabadà'

La cançó 'Fum, fum, fum', és internacionalment coneguda. Us deixo una versió d'una orquestra d'una ciutat de Grècia, dirigida, en aquesta ocasió per un nen.

I la de 'L'àngel i els pastors' també la sabeu molt bé. La que hi surt en Pasqual, ben enfadat perquè el ramat se li ha esverat amb la volada dels àngels que anunciaven el naixement del Nen Jesús.
I com que també sabeu la cançó de 'Les dotze van tocant' , aquí la teniu
És clar que no hi pot faltar la de 'EL DIMONI ESCUAT'
Ni la del 'DIMONI PELUT'
Aquesta potser no la sabeu... Per això hi teniu la lletra !

Heu vist quins fanalets que han fet els nens i les nenes de Parvulari de l'escola? 

Són molt i molt bonics!

Ja podran anar a esperar els reis. Perquè... 'Amb la llum del fanalet' segur que els Reis d'Orient els veuran ben bé.

I si encara teniu una mica de temps, escolteu la història de 'El trencanous' , l'obra de ballet amb partitura de Txaikovski, estrenada el 18 de desembre de 1892 a Sant Petesburg, Moscú. 

El ballet explica un conte de Nadal: 

La nit de Nadal, una nena anomenada Clara prepara el Nadal amb el seu germà, els pares i la resta de la família. Un padrí arriba i comença a repartir joguines i regals entre els presents, fins a acabar amb tres nines precioses, que ballen meravellosament bé. La Clara se les mira embadalida, però cap és per a ella i, a sobre, és l'única que al final es queda sense res. Finalment, el padrí li diu que només té un trencanous de fusta amb forma de soldadet. Ella l'accepta i li agrada molt. Està tan contenta de tenir una joguina, que no para d'imaginar jocs amb ella i li sembla un regal meravellós i una joguina molt valuosa. Està tan il·lusionada que el seu germà té un atac d'enveja, li agafa i li trenca. És ja tard, la festa ha acabat i tots marxen a dormir. El padrí li enganxa el soldadet amb molta cura. La Clara, que no ho sap, està tan trista que no pot dormir i baixa a la sala, llavors veu com el soldadet i les altres joguines prenen vida i els ratolins viuen i actuen com a éssers humans. La Clara es troba amb el soldadet i es fan amics i es posen a ballar entre flocs de neu i fades . Volant entre el món de les fades arriben al Regne dels Caramels, on els rep la reina fada de Sucre, el seu rei o cavaller i moltes llaminadures, que ballen successivament per a presentar-se i festejar-los. Però tot ha estat un somni. La Clara es desperta abraçada al seu Trencanous. 

Hi ha moltes versions. Aquí us en deixo una. Espero que us agradi.
I, sobretot... BONES FESTES DE NADAL !

30 de gener: dia de la PAU - Pau Casals, Mahatma Gandhi i Martin Luther King, forjadors de PAU

"Tots els homes del món, 

vinguin d'on vinguin,

entenen el llenguatge de la música que surt del cor".

Aquestes paraules les va dir en Pau Casals. I és ben veritat, si parléssim amb el llenguatge del cor, al món hi hauria PAU.
En Pau Casals i Defilló va néixer l'any 1876 i va morir l'any 1973, ara ja fa 40 anys. Va ser un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, va convertir en un gran instrument solista i que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació de la cançó catalana 'El cant dels ocells' ha esdevingut un símbol de PAU i LLIBERTAT arreu del món.

La seva vida va estar marcada per la història. Una vida a cavall de dos segles, que va estar lligada a algunes de les persones més influents de la seva època. En molts sentits, per la seva música i els seus ideals, va ser un personatge universal, però estimava profundament la seva terra i el seu poble català. L'any 1958 va ser proposat com a candidat per al Premi Nobel de la Pau.

El 1961 va ser convidat pel president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy a fer un concert a la Casa Blanca. Casals, que no havia actuat als Estats Units des de feia més de 30 anys, va meditar sobre si acceptar o no la invitació. I en resposta, li va escriure: 'Vull que la música que interpretaré per a vós i els vostres amics simbolitzi el meu sentiment profund per al poble americà i la fe i la confiança que tots tenim en vós com a líder d'un món lliure. 

La tarda del concert, Pau Casals i el president Kennedy van tenir una reunió privada, després de la qual van abandonar junts el Despatx Oval. Casals somreia i en Kennedy el mirava ple d'admiració i afecte. 

Tot esperant el concert, entre els presents, hi havia una conversa animada i tots comentaven el caràcter únic de l'esdeveniment. 

Malgrat els seus vuitanta-quatre anys, Casals es va mostrar pletòric i desitjós de tocar. Aquell acte era molt més que un concert. El president Kennedy va començar parlant de la importància de les arts i després va dir: 'L'obra de tots els artistes representa un símbol de la llibertat humana, i ningú no ha fet una aportació més gran a aquesta llibertat que Pau Casals'. Quan va començar la música, tothom escoltava embadalit. Al final, un esclat d'aplaudiments. El públic es va posar dempeus i va aclamar els músics. Enmig d'aquells aplaudiments, Casals es va acostar al president i li va dir a cau d'orella que tocaria una peça més, 'el Cant dels ocells', una cançó popular catalana en record del seu país i en senyal del seu anhel de pau i llibertat. La va tocar, com feia sempre, com si fos una pregària. 

Després de la darrera nota es va fer un llarg silenci, una pausa cerimoniosa i, una vegada més, el públic va esclatar en una entusiasta ovació. Va ser una allau d'emocions, una joia compartida per tots els assistents. Després hi hagué una recepció amb el president, la primera dama i alguns dels músics i convidats. El president va haver de marxar per atendre uns assumptes urgents i la sra. Kennedy, en acompanyar-los, va dir a Casals: 'Quina música més meravellosa ens ha regalat amb aquest instrument!'. L'endemà, el president Kennedy va enviar una carta a Casals que deia: 'Benvolgut mestre Casals, la sra. Kennedy i jo mai no us podrem agrair prou el que vàreu fer ahir a la nit. Vàreu honrar el nostre país, la Casa Blanca i el món de la música. 

Hi ha molt poques vetllades inoblidables, però la d'ahir sens dubte ho serà per tots els que van ser-hi presents. L'embadalit auditori que va gaudir de cadascuna de les precioses notes del concert va ser testimoni del vostre èxit. Amb tot, la sra. Kennedy i jo sempre us estarem agraïts que vinguéssiu a tocar per a nosaltres.

Va ser una vetllada que ens va fer sentir humils i que va servir         d'inspiració i d'estímul a tots els amants de la música del país'.               
Dos anys més tard, el mateix president, li concedí la Medalla de la Llibertat. 

Al llarg de la vida, Pau Casals va lluitar constantment per la PAU, la JUSTíCIA i la LLIBERTAT. 

Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i era conegut per la seva enèrgica oposició a les dictadures i a les restriccions de les llibertats humanes. No havia tornat a Rússia ni a Alemanya ni Itàlia. L'any 1939 va renegar de la dictadura de Franco i va marxar voluntàriament a l'exili. Els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l'ús de les armes nuclears.

El 1971 va compondre 'l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el seu secretari general, U Thant, li entregà la Medalla de la Pau, en reconeixement a la seva actitud en defensa de la PAU, els Drets humans i la identitat dels pobles. Va ser en aquesta ocasió que va pronunciar, en agraïment a aquesta distinció, un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana i on va dir, convençut,  la frase 'I am Catalan' (sóc català) . Una expressió d'amor pel seu país i una afirmació de la seva identitat. No declara que és un músic. Es declara català, fill d'una cultura i d'una tradició mil·lenària, que estima la llibertat, la llibertat i la pau per a tots els pobles. A més de català. Casals és un ciutadà del món. 

'Sóc català. Actualment, una província d'Espanya. Però, què va ser Catalunya?. Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer parlament molt abans que Anglaterra. Catalunya va acollir els inicis de les Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya, al segle XI, es varen reunir en una ciutat avui de França, però aleshores de Catalunya, per parlar de pau. Pau en el món i en contra de les guerres i la inhumanitat de les guerres. Això era Catalunya'.
Voleu escoltar l'himne de les Nacions Unides?  

L'any 1973 en Pau Casals va patir un atac de cor irreversible, a Puerto Rico. Hi va morir el 22 d'octubre de 1973. L'any 1979, d'acord amb el desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on reposen avui al cementiri del Vendrell. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

I perquè sabem que la MÚSICA és un llenguatge universal, tal com deia Pau Casals, ens agrada cantar aquesta cançó tan preciosa de la Beth Riera que ens parla de LA MÚSICA, LA LLENGUA DEL MÓN, LA QUE ENS UNEIX A TOTS.

Puc parlar amb tots els nens del món, puc saber com estan,

escolto totes les seves cançons i sempre ens donen la mà.

Ballem al voltant de la terra i aturem tots els canons.

Sempre estem amb comunicació, hem trobat la solució.

És la música la llengua del món, és la música que ens uneix a tots.

Vola damunt de la terra i el mar, inunda tots els racons,

descobrim la felicitat quan passa pels nostres cors.

Per això tots els nens de la terra cantem i ballem tots plegats:

no hi ha fronteres, idiomes ni races que ens puguin aturar.

És la música la llengua del món, és la música que ens uneix a tots.

" No hi ha camí per a la pau, 

la pau és el camí" 

El dia 30 de gener se celebra el Dia de la Pau (DENIP, Dia Escolar de la No-violència i la Pau), recordant l'aniversari de la mort del Mahatma GANDHI i la seva tasca en favor de la no-violència i la pau.

Mohandas Karamchand Gandhi (2 d'octubre de 1869 - 30 de gener de 1948) va ser un polític i pensador indi, capdavanter del moviment a favor de la independència del seu país, l'Índia i en defensa dels indis emigrats, basat en la resistència no violenta. Va instaurar nous mètodes de lluita (les vagues i les vagues de fam) i en els seus programes rebutjava la lluita armada i predicava la no-violència com a mitjà per resistir el domini britànic.Se'l coneix amb el sobrenom de Mahatma (que vol dir 'gran ànima') o Mahatma Gandhi. 

Vestia amb SARI, la túnica típica de l'Índia i sempre predicava la pau i la no-violència com a mitjà per a aconseguir les coses i tothom l'escoltava .
Els britànics van colonitzar el país i van eliminar totes les creences, robes i tot allò que pertanyia als indis, que van haver de fer tot el que els anglesos els manaven. Com a protesta, els indis van deixar de comprar roba a Anglaterra i van començar a filar els seus propis 'saris'. 

Va estar vàries vegades tancat a la presó per desobeir les lleis imposades pels anglesos.
Va morir assassinat per un extremista hindú, quan tenia 79 anys ! Com és costum en els hindús, el cos d'en Gandhi va ser cremat amb fusta de sàndal al costat del riu. Les seves cendres van ser portades fins on conflueixen els dos rius sagrats de l'Índia: el Ganges i el Jamma.
 D'ell són conegudes unes quantes frases:

- 'El que s'obté amb violència, només es pot mantenir amb violència'

- 'Ull per ull i el món acabarà cec'

- 'El bé va a pas de cargol, però el mal vola'

- 'Amb el puny tancat no es pot fer cap encaixada de mans'

- 'Sigues el canvi que vols veure en el món'

- 'La veritable educació consisteix a obtenir el millor d'un mateix'

- 'Quasi tot el que faig serà insignificant, però és molt important que ho faci'

- 'Tot allò que mengem sense necessitat ho robem de l'estómac dels pobres'
- 'Hi ha moltes causes per les quals estic disposat a morir, però cap per la qual estigui disposat a matar'.

- 'No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí' 

I perquè també tots nosaltres desitgem la PAU, ens imaginem que som mags i que tenim la màgia dels mags. I així de les bales en faríem flors, de la gana... blat. I dels corbs, coloms de la pau. Com de bé ens ho explica la Dàmaris Gelabert amb la lletra tan exquisida de l'Eulàlia Canal en la cançó 'La festa de la Pau'! La voleu cantar amb nosaltres?

Si tingués la màgia d’un mag, de les bales en faria flors,

dels fusells trombons i fagots i dels trons poemes d’amor.

Si tingués la màgia d’un mag, de la gana en faria blat,
dels canons prismàtics gegants i dels tancs camions de gelat.
Si tingués la màgia d’un mag , dels soldats en faria clowns,
dels tinents ocells de paper, ballarines o castellers.
Si tingués la màgia d’un mag, de les mines en faria daus,

de les bombes jocs malabars i dels corbs coloms de la pau.

Quan ja la sapiguem, la podrem seguir amb aquests pictogrames:

"Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com a germans"

Han passat 50 anys des que Martin Luther King va pronunciar el discurs on, davant de milers de persones explicava que tenia un somni: 'I have a dream':

- tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter...
- tinc el somni que un dia els nens negres i les nenes negres podran agafar-se de les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans...
Aquestes paraules eren el final d'una marxa històrica pel treball i la llibertat, a Washington, a favor de la igualtat de drets dels afroamericans. Premi Nobel de la Pau, va morir assassinat quan encara no tenia quaranta anys.

La Coral VEUS DE L'ESTANY de Banyoles, va estrenar al concert de Sant Esteve del 26 de desembre passat,  la cançó TINC UN SOMNI ('I have a dream'). La música és del grup suec de pop ABBA i la lletra , inspirada en el discurs pronunciat per en Martin Luther King a Washington el 28 d'agost de 1963, ara fa cinquanta anys, és de la Carme Cornellà, la directora de la coral.

He somniat un món millor on tothom viu amb germanor,

on els blancs i els negres es donen la mà i com bons germans caminen plegats.

Jo crec que algun dia pel color ningú serà jutjat,
jo crec que algun dia... tots viurem amb plena llibertat.
I així ja no caldrà somniar.
He somniat amb il·lusió el meu país sense opressió
tot ple de justícia i de dignitat i tinc l'esperança que això es complirà.
He somniat la LLIBERTAT !

Per tot això, ens agrada molt, també, cantar la cançó 'Somnis d'infant' d'en Tomàs González. Aquí la teniu:

Si hi hagués un lloc on els infants poguessin governar,

podríem tots ensenyar als més grans que ens cal unir les mans.

Primer de tot treure la fam, les guerres i els soldats.

Donar-li al món l'oportunitat de viure sempre en pau.

Esborrar les fronteres, obrir les barreres, la terra és la nostra llar.

Donar pas a les eres, camins i dreceres, el temps està al nostre costat.

Volem que als nens d'arreu del món els arribi aquest senyal.

Que tinguin fe i ho aconseguirem el dia de demà.

Unim-nos tots per fer aquest cant en nom de l'amistat,

alcem la veu i amb els nous companys juguem a fer-nos grans.

Esborrem les fronteres, obrim les barreres, la terra és la nostra llar...

L'any passat vàrem aprendre una cançó nova: 'Si tots unim les mans'.

Fa referència a l'organització no governamental (ONG) de voluntaris 'MANS UNIDES' que lluita per eradicar la fam i la pobresa en el món treballant per finançar projectes de desenvolupament al sud i sensibilitzar la població al nostre país. Aquests projectes són de desenvolupament agrícola, educatiu, social i de promoció de la dona amb l'objectiu d'ajudar al desenvolupament integral de les persones dels països empobrits. Aviat sabrem quin projecte finançarà econòmicament Banyoles. L'any passat va aconseguir construir una canonada d'aigua de 4 quilòmetres de llargada per abastir uns pobles i un hospital a Kampaga, a Rwanda (Àfrica). Amb la col·laboració de tothom, els projectes de Mans Unides sempre es poden fer realitat.

I és que el món seria molt millor si ens estiméssim de debò. Això ho sabem dir cantant amb la cançó 'El món seria'


Els més grans de l'escola recordem la història de la nena japonesa Sadako Sasaki.

I ens emocionem.

És el 6 d'agost de 1945. El món està en guerra: la Segona Guerra Mundial. Al matí, un avió bombarder ha sortit dels Estats Units en direcció al Japó, a Àsia. I quan passa per damunt de la ciutat d'Hiroshima deixa anar la seva càrrega. És una bomba atòmica, mai abans se n'havia tirada cap. La bomba atòmica era cent vegades més poderosa que una bomba normal i amb un element nou, radioactiu, que no es trobava a les altres bombes, l'urani. La radiació és molt perillosa i pot causar malalties molt greus, com el càncer.

I la ciutat d'Hiroshima desapareix.

Així, com ho llegiu: desapareix!

Tres dies més tard els nord-americans en tiren una altra sobre la ciutat de Nagasaki. Els japonesos es rendeixen i així es posa fi a la guerra. Hi ha milers de morts i ferits, però no tan sols això: la radiació que les bombes atòmiques desprenen fa que molts anys després encara hi hagi persones que en pateixen les conseqüències.

Quan va caure la primera bomba sobre Hiroshima la nena japonesa Sadako Sasaki tenia només 2 anys i vivia molt a prop d'aquesta ciutat.

Va sobreviure a l'explosió, semblava que no li havia passat res, estava alegre i plena de vitalitat.

Però al cap de deu anys, quan en tenia 12, durant una cursa (somniava en ser corredora!) li va costar molt respirar. Cada dia que passava es posava més malalta i li van diagnosticar leucèmia, una malaltia provocada per la radiació de la bomba. La Sadako es va posar molt trista, però, quan era a l'hospital, va rebre la visita de la seva millor amiga, la Chizuko. Per animar-la, la Chizuko li va explicar una antiga llegenda japonesa que diu que si algú aconsegueix construir 1.000 grues de paper podrà demanar un desig i se li complirà. Les grues són ocells sagrats al Japó que viuen milers d'anys. La Chizuko va començar a plegar un cop i un altre cop un paper i li va fer una grua daurada: "aquí tens la teva primera grua!"

La Sadako sabia que fer grues de paper no era fàcil, però les va començar a fer sense parar i mentre les feia es donava ànims a ella mateixa i es distreia. De vegades se sentia massa cansada per fer-ne moltes, però igualment ho intentava. Quan els seus amics i familiars la visitaven a l'hospital, ella intentava continuar somrient perquè no patissin tant.

La Sadako va aconseguir fer 644 ocellets de paper, però es va morir abans de poder arribar als 1.000. Els companys de classe i amics i amigues de la Sadako van acabar de plegar les grues de paper que faltaven per a les 1000 i les van enterrar amb ella. Aquesta història es va convertir en un símbol de la lluita per la pau i cada any arriben milers de grues de paper a l'estàtua del Parc de la Pau d'Hiroshima, que recorda la valentia de la Sadako. Aquesta estàtua representa la Sadako amb una grua daurada entre els braços. Al peu del monument hi ha una llegenda gravada en pedra que diu:

"Aquest és el nostre clam, aquesta és la nostra pregària: Pau al Món"

Us agradaria fer una grua de paper, com les que feia la Sadako Sasaki amb la il·lusió de curar-se?

També als més grans els deixo aquesta cançó plena d'esperança en els infants, del cantant i compositor espanyol José Luís Perales.

Tant de bo tots els nens i les nenes aixequéssiu la veu per cantar ben fort per reclamar la pau, la solidaritat, la justícia, la col·laboració, la igualtat...

I tant de bo tot el món sentís el vostre clam!

I per aquells i aquelles a qui us agrada pensar, us adjunto aquest senzill muntatge, amb el desig que, entre tots, algun dia, aconseguim la tan desitjada PAU.

I també dues cançons: 
- 'La cançó del soldadet' del grup Manel on ens hi expliquen la història d'un soldat, un soldadet, que va a la guerra.


- 'El dret a sobreviure' en defensa dels animals, els boscos, el mar, els ocells, el paisatge...

QUI JUGA AMB FOC AMB FOC ES CREMA

Dijous. Fa cinc dies que l'Alt Empordà crema.

I amb l'Alt Empordà ens cremem una mica tots nosaltres: els qui en som veïns, els qui coneixem el territori, els qui ens l'estimem, els qui ens el sentim nostre.

I un 'perquè'? I un 'no comprendre-ho'. Tant de bo només fos un malson.

Ha estat un infern de destrucció que ha portat a la desolació.

La desolació i la impotència d'aquells que ho han perdut tot. Tant de temps treballant perquè una glopada de foc els hi prengui les terres, els conreus, les vinyes, els animals... la vida, la il·lusió, tot !

I una tramuntana agosarada, massa potent que, pessigollejant l'ambient, anava alimentant les flames. 

Cel vermell de foc que plorava cendres i fum. Paisatge en blanc i negre.

Nits llargues, massa llargues, de pànic, incertesa, ràbia, tristesa, por... sumades al dolor de les pèrdues de vides humanes i de totes les pèrdues.

La malícia de pensar que tot ha estat produït per una imprudència.

Ja fa una colla d'anys que el músic banyolí Tomàs Gonzàlez va escriure aquesta deliciosa cançó amb la que va guanyar la sisena edició del premi 'Mirall' l'any 1997.
La dedico...

al coratge dels bombers, a la seva lluita constant, a la seva tenacitat...

a les mans, el cor , la solidaritat i la dedicació dels voluntaris...

a tots aquells i aquelles que han patit l'infern que s'ha viscut a l'Alt Empordà...per a tots ells, un bri d'esperança!

Un esclat de llums i de colors, ja ha arribat la primavera, 
però aquest any els animals del bosc no tenen lloc on fer la festa. 
Han fugit del bosc a la ciutat, han deixat el seu món enrera. 
Uns camins on mai podran tornar; una llar que han perdut per sempre. 
Cada cop ens prenen un tros més, diu el llop a les gaseles. 
Un isard es pregunta que han de fer; per què han cremat les seves terres? 
Han fugit del bosc a la ciutat, han deixat el seu món enrera. 
Uns camins on mai podran tornar; una llar que han perdut per sempre. 
Un gripau amb llàgrimes als ulls, diu que cal tenir consciència. 
Que un descuit després el paguem tots; qui juga amb foc, amb foc es crema. 
Han fugit del bosc a la ciutat, han deixat el seu món enrera. 
Uns camins on mai podran tornar; una llar que han perdut per sempre.

Al ja tradicional concert de Sant Esteve (26 de desembre) del 2010 la coral VEUS DE L'ESTANY de Banyoles hi va interpretar la cançó PARE, de Joan Manuel Serrat, unint-se al reconeixement de l'any 2010 , per les Nacions Unides, com a l'any internacional de la Biodiversitat, el qual, amb el lema: " La biodiversitat és vida. La Biodiversitat és la nostra vida" recordava la importància d'aquesta, per reflectir tot que el que s'ha aconseguit per salvaguardar-la i reclamar atenció per als urgents reptes de futur encara pendents, que són molts. La biodiversitat entesa com l' àmplia varietat d'éssers vius que hi ha sobre la Terra: plantes, animals i microorganismes i la interacció que es dóna entre ells, juntament amb l'aire, l'aigua i la terra que els envolta.

És una cançó solidària amb la Terra, escrita l'any 1973 per en Joan Manel Serrat. Amb un text ple de poesia i tendresa, l'autor denuncia, amb pena, ràbia i vergonya, els qui cremen els nostres boscos, embruten les nostres aigües, enverinen els nostres aliments i s'enriqueixen amb les misèries dels altres.

La coral la continua cantant. És plena d'actualitat.
 
Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta. Rellisca com un barb sota un pam d'escuma blanca. 
Pare... que el riu ja no és el riu. Pare, abans que torni l'estiu amagui tot el que és viu. 
Pare, digueu-me què li han fet al bosc que no hi ha arbres. A l'hivern no tindrem foc ni a l'estiu lloc on aturar-nos. 
Pare... que el bosc ja no és el bosc. Pare, abans que no es faci fosc ompliu de vida el rebost. 
Sense llenya i sense peixos, pare, ens caldrà cremar la barca, llaurar el blat entre les runes, pare, i tancar amb tres panys la porta. 
I deia vostè, pare: Si no hi ha pins no es fan pinyons ni cucs ni ocells. Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, ni cera ni mel. 
Pare... que el camp ja no és el camp. Pare, demà del cel plourà sang. El vent ho canta plorant. 
Pare, ja són aquí... Monstres de carn amb cucs de ferro. 
Pare, no tingueu por i digueu que no, que jo us espero.  
Pare, que estan matant la terra. Pare, deixeu de plorar, que ens han declarat la guerra....

MARTIRIÀ FONT I COLL

Nascut a Bordils el 14 de gener del 1923 , va morir a Banyoles el 3 de febrer de 2011.

Va ser instrumentista de tible, compositor de sardanes i director de cobla.

El seu pare, en Josep Font i Grau, també compositor i instrumentista de tible, va fer-li despertar l’interès per la música . I amb només 16 anys, després d’haver estudiar solfeig, piano i tible, ja es va incorporar a la cobla Victòria de Verges. Després va tocar en d’altres cobles; però gairebé tota la carrera musical la va dedicar a la cobla orquestra Els Montgrins, de la qual va ser tible solista i director, durant gairebé trenta anys, fins a la jubilació, l’any 1988.

En l’àmbit compositiu, va escriure unes setanta-cinc sardanes, amb títols tan populars com Dolç record (la primera), Regal de reis, Per la nostra amistat, Banyoles, Sardanes al casino, Mà i manetes, La Maria Teresa i en Josep, Ireneta... i l’obra per a tres cobles Reminiscències, estrenada el 1998, en motiu de l’homenatge que El Foment de Banyoles li va retre pels seus 75 anys, juntament amb el compositor Manel Saderra i Puigferrer que en feia 90, dins els actes de “Fem realitat un somni” que consistia en envoltar l’estany de Banyoles amb una sardana, que s’aconseguí completament i amb molt d’èxit amb la participació de 14.100 persones. També va fer de professor de tible.

Tot i que en la seva joventut va viure uns anys a Torroella de Montgrí, des del 1957 vivia a Banyoles, ciutat a la que sempre va estar estretament vinculat. L’octubre del 2009, en el marc de la Festa de Sant Martirià, l’Ajuntament de Banyoles li va lliurar la medalla d’or de la ciutat en reconeixement a la seva tasca musical i humana que l’ha dut a portar el nom de Banyoles arreu. Abans, però, moltes agrupacions sardanistes i d’altres entitats, li varen fer homenatges.

La coral VEUS DE L’ESTANY de Banyoles, el Nadal del 2009 va adoptar la seva sardana Banyoles com a himne propi. En Martirià, que n’havia fet la música el 1989 en va fer la versió coral l’any 2004 perquè aquesta coral la pugués cantar.

En Martirià Font era un músic de gran talent i de gran intuïció musical, d’un bon gust innat, amb un alt sentit de la responsabilitat i una rigorosa autoexigència, que va aconseguir un remarcable nivell com a intèrpret, director i compositor. I sens dubte, una gran persona.