I amb la tardor... la festa major !

Quan arriba el mes d'octubre, respirem ja els aires de tardor. I amb la tardor, a Banyoles, arriba.... la FESTA MAJOR! 
La Festa Major de Banyoles es celebra cada any el cap de setmana anterior a la diada de Sant Martirià, el patró de Banyoles, el 24 d'octubre. Aquest any, justament, el dia 24 és el dissabte. 
És un cap de setmana atapeït d'actes per a totes les edats, des dels més petits als més grans. La festa comença el diumenge abans amb el pregó. El pregó acostuma a ser el tret de sortida de la festa major de moltes poblacions i sol ser encomanat a una persona reconeguda de la població. 
Aquest any, a Banyoles,  anirà a càrrec d'en Jordi Xena, personatge important per la seva trajectòria política, la seva implicació en el moviment independentista, perquè cada any va a Nicaragua a fer classes d'economia, perquè de fa quinze anys presenta el programa 'La Tribu' de la Televisió de Banyoles (que el repeteixen divendres, dissabte i diumenge), perquè presenta un programa a Ràdio Banyoles, ha fet teatre... 
El pregó és un moment en el qual s'anuncia la festa que trenca la rutina del dia a dia i on s'hi desitja, seriosament o amb clau d'humor, a tots i a totes... una bona festa major!.
De la Festa Major és important el cartell. 
El d'aquest any és obra dels membres del Tint XXI, en Jordi Martínez i l'Albert Pascual. És un cartell que reflecteix el que és la Festa Major de Banyoles, en un dibuix amb dinamisme on hi ha els gegants, una pesquera, els concerts, les sardanes, les atraccions, els focs artificials... Hi veieu alguna cosa més?

Glitter Animator
  Per començar-nos a ambientar, aquesta setmana entrem a l'escola amb la música de 'La festa Major' de La Trinca. Un dels 38 discos que la Trinca va publicar estava dedicat íntegrament a la Festa Major.

Si voleu, la podeu escoltar de fons, tot veient imatges de la Festa Major de l'any 2008, ara fa cinc anys.

Ai, aquests de La Trinca ! Se les sabien totes! Eren un grup de música i espectacle català format per en Josep M. Mainat, en Toni Cruz i en Miquel Àngel Pasqual,que des de l'any 1969 fins al 1987 , amb les seves cançons carregades d'ironia i una posada en escena original, parodiaven amb humor la societat catalana i espanyola del moment. Si els voleu veure en acció...aquí els teniu amb la seva primera cançó: 

I ara, en un gag : pobre cotxe! 


  Aquí cantaven i representaven una havanera: 


No hi ha Festa Major sense gegants ni capgrossos. El dissabte 24 d'octubre, a 3/4 de 6 de la tarda davant l'Ajuntament, hi haurà una plantada dels gegants i capgrossos. I a les 6 de la tarda, hi hurà la tradicional cercavila amb les colles geganteres d'Argentona, La Cellera, Palafolls, Sant Antoni de Vilamajor i Banyoles i els Grallers de Serinyà.Quin goig que faran tota aquesta colla! Esperem que sigui una cercavila ben animada.
Si voleu veure els gegants de Banyoles i alguns dels capgrossos, els trobareu en aquest enregistrament de ja fa cinc anys...


O si els voleu veure acompanyats de gegants d'altres poblacions...

De moment, ja sabem que el gegant Martirià i la geganta Maria estan en plenes condicions per a passejar-se i ballar pels carrers de Banyoles. Els alumnes de primer de l'escola ja els han anat a saludar a l'ajuntament i la propera setmana hi aniran els de parvulari.

Per cert, sabríeu dir el nom de tots els capgrossos banyolins dels qui, amb tant d'encert en té cura la Colla de Gegants i Capgrossos de Banyoles per animar les festes populars de pobles i ciutats de tot Catalunya i especialment de Banyoles i comarca? Us hi ajudo una mica.

El banquer     El pageset     En Bocatorta       L’okupa        La punk          La nena Anna       Geganta Maria 

El barb          El pallasso     En Dentarra        La bruixa      La pageseta    En Bigotis             El gat

El botiguer     El punk         En Pallús            La granota    L'avi Josep      La Marieta            En Patufet

El dimoni       El dimoniet    El sol                 En Blauet      El negre          La nàiada             Gegant Martirià

En Berruga                                         

                                                                                                                  

Fa dos anys, una de les novetats més rellevants del programa de la festa major va ser la diada castellera . Ja l'any passat es va repetir, i aquest any, per l'èxit que té, s'ha tornat a programar. Consistirà en una exhibició de colles castelleres prevista per al diumenge 25 a les sis de la tarda al recinte de barraques. Hi participaran els Esperxats de l'Estany, els Castellers de Figueres i els Nyerros de la Plana.
Sabeu que els CASTELLS varen ser declarats per la UNESCO 'patrimoni immaterial de la humanitat' ? Això va ser el 16 de novembre de 2010.

Els castells són una mostra de 'força, equilibri, valor i seny'
És més, s'hi 'fa pinya'. D'aquí ve aquesta expressió tan catalana que fem servir quan volem dir que treballem conjuntament .
I queda ben demostrat que els castells són un bon exemple de treball en equip, esforç i esperit d'autosuperació. Ho podeu veure en aquesta pujada caminant d'un pilar de 4 per les escales de la Catedral de Girona l'octubre de 2010. Sovint la vida ens juga males passades, però el que és més important és aixecar-se i afrontar el futur amb esperança i optimisme. En aquesta ocasió la colla 'els Marrecs de Salt' no ho varen aconseguir. 

Però aquests darrers anys sí que han pogut culminar amb èxit la seva fita. No s'han rendit mai. El públic, entusiasta i entregat, omplint tots els racons per a seguir de ben a prop la gesta, confiant amb ells, els dona ànims i els va aplaudint per l'esforç i les ganes de superar-se. Els voleu veure?



És clar que... si hi ha festa major ...
La festa major és la festa més important de cada barri, poble, vila o ciutat. Típicament commemora un fet important de la seva història o tradició o pot ser una festa patronal, en honor al seu sant patró o santa patrona...
I ja sabem que el patró de Banyoles és... Sant Martirià !

Segons la tradició, en Martirià va néixer a Florència (la Toscana, Itàlia) a mitjan segle IV en el si d'una família noble, pagana (fa més de 1600 anys!). Atret pel cristianisme, s'hi va convertir, va regalar el seu ric patrimoni als pobres i va ser batejat per l'abat Fructuós del monestir benedictí de Magdala, a prop d'Albenga, on va entrar com a monjo. 
La seva saviesa va causar gran admiració i en morir l'abat Fructuós, va ser triat com a nou abat del monestir.
Més tard va ser nomenat bisbe d'Albenga i al cap d'uns anys es va retirar al desert a fer-hi vida d'ermità, dedicat a l'oració i portant una vida austera. Al cap de tres anys, cridat pels cristians d'Albenga, hi va tornar perquè el governador perseguia els cristians, obligant-los a renegar de la seva fe. 
El governador el va fer empresonar i 
el va fer llançar als lleons que, en veure'l, no se'l varen menjar, no, sinó que el varen respectar, llepant-li les mans i els peus. El governador, enfurismat, va ordenar que el degollessin. El seu cos va ser enterrat en el terra d'una església, on va rebre la veneració dels cristians.

Al segle X hi hagué una invasió a la regió d'Albenga per part d'un exèrcit estranger que saquejava els pobles i les esglésies. Dos monjos que estaven resant a la capella on havia estat enterrat en Martirià varen sentir una veu que provenia de la tomba del sant que els deia: 'Recolliu les meves restes i traslladeu-les a un lloc segur, a un indret on hi hagi una deu abundosa d'aigua que no s'hagi eixugat mai'. Els monjos, sorpresos, compliren el desig del sant. Posaren les seves restes dins una petita bóta que col·locaren dalt d'una mula i començaren a fer camí. Allà on trobaven una font s'aturaven i preguntaven als qui hi trobaven si recordaven si havia deixat de rajar alguna vegada. Tot i que algú deia que li semblava que no, sempre trobaven algú d'edat avançada que recordava que aquella font sí que s'havia eixugat en alguna ocasió.I així un dia i un altre... 
Després de molts de dies de fer camí, arribaren a un puig des d'on es divisava un estany, l'estany de Banyoles. No veient-hi cap riu que hi aboqués aigua, pensaren que aquella aigua tan abundosa provenia d'una font que brollava del fons d'aquell bonic estany. Havien arribat, ja, al final del seu camí? En aquestes, varen sentir com començaven a tritllejar les campanes de la vila que es veia a prop de l'estany. Seria un senyal diví? Alhora, dins d'aquella vila, tothom sortia de casa seva, sorprès de veure com les campanes s'havien posat a tocar totes soles, sense que ningú no hagués pujat al campanar.
Esglaiats, uns als altres es preguntaven perquè o per a qui repicaven soles les campanes. Alguna cosa, doncs, estava passant. Fent processó, tothom va sortir pel portal de la vila en direcció a l'estany. Essent a mig camí, es varen trobar els dos monjos que baixaven amb la seva mula carregada amb la bóta. Aquests, explicaren als vilatans d'on venien i com era que havien arribat fins allí. 
El poble va acollir amb gran alegria les restes d'aquell sant que havien estat portades de tan lluny. Més tard, els banyolins varen bastir una petita capella en el seu honor, just dalt del bonic puig on els monjos varen intuir que havien arribat al lloc que buscaven, el puig de Sant Martirià.

Actualment, les relíquies es troben al monestir de Sant Esteve de Banyoles, dins d'una caixeta de fusta de xiprer, guardada a la capella dedicada al sant. És de gran valor l'anomenada 'Arqueta de Sant Martirià'. Es tracta d'una funda que cobreix la caixeta que conté les relíquies quan aquesta és treta en processó, ja sia amb motiu de la festivitat del sant o quan abans, també en processó, el poble de Banyoles portava el sant a l'estany per demanar la seva intercessió en èpoques de sequera o de grans inundacions.

Aquesta arqueta és d'estil gòtic i data del segle XV. Va ser obrada entre els anys 1413 i 1453 al taller dels orfebres gironins Artau, pare i fill. I és una de les obres mestres de l'orfebreria gòtica catalana. Té una forma de temple gòtic amb una torre central coronada per una creu i és tota recoberta d'argent repussat. Tenia vint-i-vuit figures en relleu disposades a dins de fornícules. Cada un dels costats llargs està centrat per una figura d'argent de Sant Martirià beneint, vestit de bisbe. A costat i costat del sant, hi ha dotze figures de sants més petites. I als costats petits hi ha dos relleus, un amb l'escena del martiri de Sant Martirià i l'altra amb la Mare de Déu acompanyada d'àngels. Estava perfectament conservada fins que, a principis de l'any 1980 les seves figures varen ser robades per la banda d'Erik el Belga. Fins al moment s'han recuperat vint-i-una de les seves figures. Recuperats també els relleus, a principis del 2010 es va començar la seva restauració per tal de tornar-la al seu estat original. I des del 16 d'octubre de 2010 torna a lluir al monestir de Banyoles en una sala amb bones mesures de seguretat.
 
El dissabte, al final de l'ofici solemne que se celebra al monestir, tots els assistents acompanyats de la coral 'Veus de l'estany', de Banyoles, canten els goigs de Sant Martirià.
Els goigs són uns cants religiosos  tradicionals , fets en honor d'una imatge santa determinada, venerada en una església, capella, ermita... i per la qual el poble ha desenvolupat una certa devoció al llarg dels anys. Són de caràcter narratiu i descriptiu, ja que solen explicar els trets primordials de la vida del sant, on la tradició i la llegenda destaquen sobre la història. Normalment hi ha una estreta relació entre el sant  la població que canta els seus goigs. Amb la invocació es vol aconseguir obtenir unes bones collites, alleugerir els perills de malalties o obtenir beneficis  ben diversos. Si agafem un Goig qualsevol i ens el mirem per sobre, veurem que es tracta d'un full d'un format mitjà d'uns 30 x 20 cm. Dins d'una orla, hi trobarem, a la part superior, el nom de l'advocació i el gravat de boix que representa una imatge del sant, i, a sota, el text distribuït en dues o tres columnes i que acaba amb una oració final en llatí que li dóna valor litúrgic. 
Els Goigs de Sant Martirià també segueixen aquest patró, ja que primer parlen de la vida del sant, naixement, vida monàstica, martiri i mort. Després ens parlen de la seva relació amb Banyoles i de com el seu cos hi va arribar. I per últim, es fa una invocació contra el mal temps.

La festa de sant Martirià és la segona cita anual de Banyoles amb la sardana, després de l'Aplec del mes de juliol. Les ballades de sardanes formen la part més important de la Festa Major fins al punt que s'afirma que aquesta és la Festa Major de la Sardana a Catalunya. Hi ha la 'Competència d'orquestres' en la que hi participen dues orquestres de música de ball que toquen, al mateix escenari i consecutivament, una peça del mateix estil cada una i en la que, sense ser cap acte competitiu, és un extraordinari concert de festa major. També hi ha la 'Competència de cobles' en la que la plaça major, quadrada, acull quatre cobles, una a cada costat, que van fent rondes interpretant una sardana cada una i en la que després de cada ronda el públic vota la que més li ha agradat. El 'Concurs de colles sardanistes' aplega un bon nombre de colles sardanistes ja que puntua per al Campionat de Catalunya.

 La ballada de sardanes del diumenge acaba amb la 'sardana estereofònica': els llums de la plaça s'apaguen i el director d'una de les cobles es posa al mig de la plaça i dirigeix la interpretació conjunta d'una sardana sencera. 

Cada cobla toca una tirada sense aturar-se i l'última  tirada és interpretada per tots els músics a la vegada. A la repetició, els participants ballen amb bengales enceses a la mà. I la 'Festa de la música per a cobla' consisteix en un concert conjunt de tres cobles de primer nivell del país on s'hi interpreten sardanes i altres peces per a cobla de forma alternativa i també conjunta. 
I què és una SARDANA? Ja ho sabeu!
Si aneu passant les diapositives, anireu obtenint més informació, tot escoltant, de fons, la sardana 'LA SANTA ESPINA', la sardana més emblemàtica, que constitueix un himne patriòtic per als catalans. Forma part de la sarsuela del mateix títol escrita per l'Àngel Guimerà amb música de l'Enric Morera. Es va estrenar l'any 1907 al Teatre Principal de Barcelona. Va ser prohibida durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. 

Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol,
que no hi terra més ufana sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera i tot cantava al seu pas. Canta la terra encara entera i canta que cantaràs. Canta l'ocell, el riu, la planta, canten la lluna i el sol...
Tot treballant la dona canta i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra el passat ja mai passat, 
i jorns i nits de serra en serra, com tot canta al Montserrat. SOM I SEREM GENT CATALANA...

Tot parlant de sardanes, m'agrada recordar que fa divuit anys, el 4 de juliol de 1998, el Foment de la Sardana de Banyoles va organitzar un seguit d'actes d'homenatge al compositor de sardanes Martirià Font, pels seus 75 anys i al compositor, també de sardanes, Manel Saderra i Puigferrer, que en feia 90. Un dels actes més destacats va ser el 'Fem realitat un somni' que consistia en envoltar l'estany de Banyoles amb una sardana, que s'aconseguí completament i amb molt d'èxit, amb la participació de 14.100 persones. Va ser gratament emocionant veure tot l'estany envoltat de persones donant-se les mans. Si ho voleu veure, aquí ho teniu, tot i que les imatges no són de gaire qualitat.


I al recinte de barraques hi actuaran diferents cantants i formacions: en Miquel del Roig (home senzill del Baix Ebre a qui li agrada molt el mar i que, preocupat per la polèmica de la societat actual, canta al sentiment de la injustícia d'una forma planera i senzilla), els Bonobos ( grup d'Osona, de patxanga carinyosa i que actualment presenta el seu primer disc), els Kaotiko ( grup de rock originari del País Basc, amb cançons amb lletres revolucionàries, crítiques i socials i que són una protesta contra el sistema capitalista i el seu funcionament), La Gossa sorda (grup musical del País valencià amb temes de reggae, ska, rock, punk... que tracten sobre crítica social, corrupció a la política, l'estat en què es troba l'economia, l'organització i les maneres del sistema...), la Banda Balca (un conjunt musical banyolí especialista en dibuixar somriures i fer passar bons moments a tota la quitxalla amb el seu repertori de folk-rock infantil), en Pau Brugada (

cantautor banyolí que juga amb les paraules amb opinió i imaginació),  la Troba Kungfú (conjunt de la Garriga especialista en la rumba catalana) , el conjunt del Maresme Ebri Knigth (amb instruments tradicionals, interpreta temes de folk-rock), la Puça Diatònica ( grup d'arrels empordaneses que es defineix com un grup de taverna, amb estil folk irlandès-empordanès) i Lax'n'Busto  ( grup històric del 'rock català' format l'any 1986 al Vendrell. Des de bon començament, la seva música va captivar tots els públics i encara ara les seves cançons i les seves veus són reconegudes per totes les edats, arreu dels Països Catalans. Han estat premiats amb diferents reconeixements).

Si voleu escoltar Lax'n'Busto... Aquí els teniu cantant la cançó 'T'estimo molt'.

Si voleu seguir-la amb la lletra...

LA MÚSICA DELS JOCS OLÍMPICS 2 - MÚSICA POPULAR, TRADICIONS I CULTURA

Aquest estiu, els Jocs Olímpics se celebraran a Londres, Anglaterra. Ja ho sabeu!. Seran oficialment els Jocs de la XXX Olimpíada i tindran lloc entre el 27 de juliol i el 12 d'agost. 

Com a tots els Jocs Olímpics, la cerimònia d'inauguració anunciarà a tot el món l'inici dels Jocs de Londres. I mentre durin, Londres serà el punt de mira de tot el món. Per això seran molts els actes que s'hi celebraran per donar a conèixer els costums, la manera de fer i de pensar d'aquesta ciutat i de tot Anglaterra i el Regne Unit.

De moment, ja s'han publicat molts vídeos diferents de promoció de la ciutat de Londres. En voleu veure algun?

Se n'ha realitzat un, anomenat 'Sport at heart' amb actors i persones conegudes d'Anglaterra i del món. Així, hi apareix en Roger Moore, actor de cinema i televisió conegut per interpretar els personatges de 'El Santo' i de 'James Bond'. També s'hi reconeix en David Beckman, jugador professional de futbol, l'Amir Khan, boxejador professional i campió del món i la Kelly Holmes, especialista en curses atlètiques i campiona olímpica, entre d'altres.

En les cerimònies d'inauguració i de clausura dels Jocs Olímpics, a més a més de la interpretació de l'himne olímpic i de l'himne nacional del país on se celebren els Jocs (aquest any d'Anglaterra), que ja vàreu poder escoltar a l'article anterior publicat en aquest mateix blog, també hi són presents moltes mostres culturals pròpies per tal d'oferir, a tot el món, un coneixement més extens del país amfitrió dels Jocs. 

Així, als Jocs Olímpics de Barcelona es va començar formant la paraula de l'amistat "HOLA" gegant i un ram de flors, els ocells i la seva alegria que donaren la benvinguda al món, des del cor de Barcelona, evocant les seves populars Rambles curulles de parades de flors de tots colors, ocells i altres animalons. Més de vuit-centes persones varen acabar fent el logotip dels Jocs de Barcelona. 

En Carles Santos, pianista i compositor, escultor, fotògraf i poeta, va ser l'encarregat d'escriure i dirigir la fanfàrria olímpica.Vuitanta músics la varen interpretar amb les tenores i algunes trompes.

La tenora és un instrument de casa nostra i potser un dels més desconeguts per molta gent que viu a Catalunya. És un dels instruments més importants de la cobla. És un instrument aeròfon de llengüeta doble i tub cònic, de la família de les xeremies. Està constituïda per cinc peces, la canya, el tudell, el cos superior del cilindre, el cos inferior i la campana. Té tretze claus de metall per tal que el músic interpreti les diferents notes. És feta de fusta de ginjoler menys la campana que és de metall. Antigament sembla que es feia de boix i feia uns 70 centímetres de llarg. Actualment fa uns 85 centímetres. La riquesa harmònica del so, juntament amb l'àmplia gamma d'intensitats, el fa un instrument altament expressiu i, alhora, molt apte per ser tocat a l'aire lliure. Segons el reconegut compositor de sardanes Juli Garreta (Sant Feliu de Guíxols,1875-1925): "Només hi ha un instrument al món que pugui donar un crit de joia, o de dolor, amb veu humana. I aquest és la tenora". Com que la tenora és un instrument català (inventat a Perpinyà, això sí) el seu ús és exclusiu dels territoris de parla catalana, en sardanes i altres formacions pròpies de Catalunya. Andreu Toron, constructor d'instruments, presentà el 1849 un instrument de 13 claus, prototip de la tenora actual, encàrrec fet per en Pep Ventura, el primer gran solista d'aquest instrument, que la va perfeccionar i la va establir com a instrument de cobla cap a la meitat del segle XIX. 
No hi podia faltar una sardana, la sardana "Benvinguts" d'en J.LL.Moraleda i amb lletra de Ll.Serrahima. Mentre era interpretada per la cobla La Principal de La Bisbal, en Josep Carreras i la Montserrat Caballé la cantaven tot proclamant "sou benvinguts sota la capa del cel blau que ara ens aplega, sou benvinguts, mireu aquesta mar, mireu aquesta mar, mireu aquesta terra..." Varen ser més de 600 sardanistes, vestits de blanc i donant-se les mans, els qui varen ballar la dansa mil·lenària tradicional de Catalunya i que, tot dansant, varen dibuixar les cinc anelles olímpiques gegants i un gran cor com a mostra de l'acollida d'una terra antiga, feta pels homes i dones de pau que saludava el públic i que bategava amb la música de "El cant de la senyera".Amb raó, el poeta Joan Maragall, en el seu poema 'La Sardana' defineix aquest ball dient que "La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan".

Més música i més instruments. 

Tot l'estadi ressona amb 360 tambors de les terres d'Aragó i 300 músics de bandes catalanes i de València que es troben al bell mig sobre la gespa, tot interpretant "Els espanyols es diverteixen al carrer", una obra mestra de Luigi Boccherini, mentre 200 ballarines formen una poètica mitja lluna. Aquí es barreja el folklore català amb el folklore d'una part de la resta d'Espanya, la jota, el flamenc i les sevillanes.

Amb la meravellosa música del compositor i actor japonès Ryuichi Sakamoto, la companyia catalana de teatre La Fura dels Baus va posar en escena la llegenda d'Hèrcules, l'heroi dels herois. Sota la protecció del sol, Hèrcules inicia un viatge d'orient cap a occident, és la primera cursa olímpica. Vencedor, fixa els límits entre el cel i la terra, entre el bé i el mal. Flueix llavors el mar olímpic, la Mediterrània. Protegits per l'esperit d'Hèrcules, els homes comencen la seva aventura endinsant-se en el mar. Van en una nau. Els amenaça una gran tempesta i tot tipus de perills, dubtes i monstres . Repetint la proesa d'Hèrcules i vencedors de les forces del mal, els homes creuen el mar i celebren la seva alegria fundant una ciutat, Barcelona. És una llegenda apta per a totes les ciutats de la terra i una metàfora del viatge de la humanitat a través de la història i el triomf de la voluntat humana. La música acabava amb la melodia de "El Virolai", himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat que amb el pas del temps ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans. Durant la dictadura del general Franco, quan no era legal ni permès cantar 'Els segadors', himne oficial, el Virolai va ser un himne succedani. Quan es tractava de celebrar victòries esportives catalanes o d'altres circumstàncies, el Virolai feia llavors les funcions d'himne de Catalunya. La lletra del Virolai comença amb els paraules 'Rosa d'abril,morena de la serra...' 

Un dels moments més esperats és l'entrada de la torxa olímpica a l'estadi i l'encesa del pebeter. Als Jocs de Barcelona, la música de l'Angelo Badalamenti va fer augmentar l'emoció. Amb un repicament de tambors, la fletxa, encesa per la torxa de l'últim rellevista, va arribar al pebeter situat a la part alta de la Porta de Marató de l'estadi, transportant el foc olímpic, símbol de la força de l'ideal olímpic, que va presidir dia i nit, totes les competicions fins al moment de la clausura. Es calcula que uns 2.000 milions de persones de tot el món van seguir per televisió la cerimònia d'inauguració.

Una bandera gegant es va anar estenent, majestuosament, per damunt de tots els esportistes, mentre s'interpretava la versió orquestral amb cor de la cançó oficial "Amics per sempre" de l'Andrew Lloyd Webber. La bandera més gran del món, de 114 metres de llargada, portada per 62 voluntaris.

En aquesta celebració no hi va faltar la presència dels "castells" ni dels "castellers" com a tret d'identitat de la cultura popular catalana. Les gralles es varen fer sentir arreu i, probablement, espectadors de tot el món varen posar tots plegats la mirada meravellada en l'anxaneta tot fent el cim al capdamunt de les torres humanes. Més de dues mil persones, homes i dones, enfilats els uns sobre els altres, varen aixecar dotze castells, en homenatge als dotze països que en aquell moment estaven edificant la Comunitat Europea. La música màgica de les gralles, un instrument popular català, acompanyava aquest arriscat i emocionant moment que encomanava germanor i solidaritat entre tots els pobles. 

A l'acte de clausura l'"Amics per sempre" va ser interpretada per la Sarah Brightman i en Josep Carreras i més tard pel grup de rumba catalana 'Los Manolos'. La lletra, escrita per Don Black, és en anglès, menys la tornada que es repeteix en anglès, castellà i català.
Si voleu, la podeu cantar en català. Us deixo una adaptació:
Jo, no cal que et parli de com sóc
Perquè endevino que de mi tu ja ho saps tot.
Ets com un amic per sempre.
Tu, que saps llegir els meus pensaments,
Saps que també jo puc saber tot el que sents.
Com si et conegués de sempre
- Amics per sempre que vol dir per sempre amics,
Amics per sempre amb un afecte compartit,
Una amistat que no s’acaba com l’estiu,
Això és amics per sempre.
Et sento a prop, fins quan no et tinc al meu costat,
Només sabent que vius jo visc de veritat,
No és pas d’estiu o primavera l’amistat,
Si som amics per sempre
Junts, omplim de joia els nostres cors
I compartim per sempre més els bons records
Amb una amistat per sempre
Quan et miro em dic que no pot ser
Que l’amistat un dia es pugui fer malbé
Ens hem fet amics per sempre
- Amics per sempre...
- Et sento a prop...
AIXÒ ÉS: AMICS PER SEMPRE !

Després hi hagué un concert selecte amb sis dels millors cantants d'òpera del món, dels quals quatre són catalans. Així, la Teresa Berganza, la Montserrat Caballé, en Jaume Aragall, en Josep Carreras, en Plàcido Domingo i en Joan Pons amb l'Orquestra Ciutat de Barcelona (OCB) i el seu director L.A. Garcia Navarro interpretaren 17 àries d'òpera, emotives i ben conegudes. Configuren la música que Europa va crear per a l'univers. Amb el "Ritorna vincitor" de l'òpera 'Aida' de Giuseppe Verdi, cantat al final conjuntament, la gran música europea ret homenatge als esportistes que participen en aquests Jocs convidant-los a que s'hi esforcin i retornin vencedors al seu país.




A la cerimònia de clausura dels Jocs de Barcelona, la soprà catalana Victòria dels Àngels va interpretar, acompanyada pel gran violoncelista també català Lluís Claret,el "Cant dels ocells", amb versió del compositor gironí Xavier Montsalvatge del qui aquest any commemorem el centenari del seu naixement. Amb la veu i el violoncel, aquesta cançó popular catalana d'autor desconegut va acomiadar la flama olímpica. La cançó explica la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a Betlem. En Pau Casals la va popularitzar interpretant-la al començament de tots els seus concerts. 'El cant dels ocells' ha esdevingut un símbol de pau i de llibertat arreu del món, però de manera significativa a Catalunya. 

També a la cerimònia de clausura, el grup de teatre català 'El Tricicle' va fer una paròdia molt divertida d'una marató. 'El Tricicle' és una companyia catalana de teatre gestual on l'humor és la base fonamental de tots els seus espectacles, tant de televisió, cinema o com en esdeveniments especials.

A Londres ja tot gairebé és a punt. La cerimònia d'inauguració tindrà per títol "Isles of wonder" (illes meravelloses) i llançarà al món un missatge ecologista sobre la necessitat de recuperació 'd'una terra enverinada per la indústria', segons en Danny Boyle, director artístic de l'espectacle. Hi haurà la participació de 900 escolars que participaran en una gran coreografia que 'ajudarà a explicar la nostra història al món. Serà un viatge que aprofundirà sobre qui som, qui vam ser i qui ens agradaria ser', segons va descriure l'Stephen Daldry, director creatiu. 
Hi participarà el duo de música electrònica 'Underworld'.El matí del proper divendres 27 de juliol, doncs, no serà un matí qualsevol. A les 8 del matí, totes les campanes del país dringaran plegades, tan ràpid i tan fort com sigui possible durant tres minuts. Les campanes de les esglésies, els timbres de les escoles, de les bicicletes, de les portes de les cases... de tot arreu, s'afegiran al dringar d'una campana gegant que hi haurà instal·lada en un extrem de l'estadi olímpic. 
Una campana que s'està acabant de fer a Holanda, de dos metres d'alçada i tres d'amplària, que pesarà 23 tones i que serà la més gran d'Europa. La campana es fa a Holanda, a la mateixa empresa que varen fer la del Big Ben, perquè a Londres no hi havia cap fosa que tingués la capacitat de fer-la per les seves dimensions. La campana portarà inscrita una cita extreta de l'obra de Shakespeare 'La Tempesta' que diu: "No us espanteu, l'illa és plena de sorolls".Després del repicament de campanes, es farà un homenatge al Sistema Nacional de Salut, amb l'actuació de centenars d'infermeres. 

També es diu que tornarà a travessar el cel britànic l'avió de passatgers supersònic Concorde que va a una velocitat de més de dues vegades la del so. Va deixar de volar l'any 2003. Igualment, es preveuen actes humorístics i actuacions musicals diverses.


L'avió supersònic Aérospatiale-BAC Concorde fou un dels dos únics models d'avió de passatgers supersònics en servei. El Concorde tenia una velocitat de creuer Mach 2,04 (més de dues vegades la velocitat del so) a una alçada de 60.000 peus (17,7 quilòmetres) amb una configuració d'ala delta. Els vols comercials del Concorde, operats per British Airways i Air France, començaren el 21 de gener del 1976 i finalitzaren el 24 d'octubre del 2003, amb un últim vol d'acomiadament el 26 de novembre del mateix any. L'experiència única de travessar la barrera del so era menys dramàtica del que s'esperava. El moment era anunciat per un dels pilots i presentat a la pantalla informativa. Les turbulències eren molt ocasionals i per les finestres es podia veure clarament la corba de La Terra. 
 El Concorde fou l'avió de passatgers més segur del món d'acord al nombre de morts per distància viatjada fins l'accident del vol 4590 d'Air France a Gonesse, França, el 25 de juliol del 2000. Quan l'avió estava accelerant a la pista, una peça metàl·lica va rebentar els neumàtics. Aquests van incendiar-se i van rebentar els tancs de combustible, causant l'accident mortal, on varen morir els cent passatgers de l'avió, nou membres de la tripulació i quatre persones que eren a terra.Va ser el primer i únic accident d'un Concorde. 
Un avió de British Airways realitzava ocasionalment vols allí on es produïen esdeveniments reials, exhibicions aèries i, en ocasions especials, en formació amb els Red Arrows de l'exèrcit britànic. De totes maneres, l'accident va accelerar la fi de la carrera del Concorde, independentment de les causes, amb un historial impecable durant més de trenta anys.