Com cada any arriba a Banyoles, puntualment, la FESTA MAJOR!
Un cap de setmana atapeït d'actes per a totes les edats, des dels més petits als més grans.La festa comença el diumenge abans amb el pregó . El pregó acostuma a ser el tret de sortida de la festa major de moltes poblacions i sol ser encomanat a una persona reconeguda de la població. És un moment en el qual s'anuncia la festa que trenca la rutina del dia a dia. Però també s'hi poden destacar fets importants succeïts al llarg de l'any, recordar i plantejar noves idees, per riure'ns de qui som i del què fem i per desitjar-nos a tots i a totes... una bona festa major!.
De la Festa Major és important el cartell, aquest any creat per l'artista gironina Clara Gispert, que ha volgut retratar-hi el que és per a ella la Festa Major: un moment de gronxar-se, per no tocar de peus a terra i convertir-se en nens per gaudir".
Per començar-nos a ambientar, aquesta setmana entrem a l'escola amb la música de 'La festa Major' de La Trinca. Un dels 38 discos que la Trinca va publicar estava dedicat íntegrament a la Festa Major.
Si voleu, la podeu escoltar de fons, tot veient imatges de la Festa Major de l'any 2008, ara fa quatre anys.
Ai, aquests de La Trinca ! Se les sabien totes! Eren un grup de música i espectacle català format per en Josep M. Mainat, en Toni Cruz i en Miquel Àngel Pasqual,que des de l'any 1969 fins al 1987 , amb les seves cançons carregades d'ironia i una posada en escena original, parodiaven amb humor la societat catalana i espanyola del moment. Si els voleu veure en acció...aquí els teniu amb la seva primera cançó:
I ara, en un gag : pobre cotxe!
Aquí cantaven i representaven una havanera:
No hi ha Festa Major sense gegants ni capgrossos.
L'any passat es va fer la presentació del remolc dels gegants i els capgrossos de Banyoles. I tot seguit hi hagué una cercavila molt animada. Més animada ho deurà ser la d'aquest any. Aquest dissabte dia 20 , a partir de dos quarts de 10 del matí, a la Draga , s'hi celebrarà una Trobada Intercomarcal d'una trentena de colles de gegants i capgrossos procedents de diverses comarques catalanes que desfilaran fins a l'ajuntament. No us ho perdeu!.
Reconeixeu alguna música de les que toquen els grallers i els tabalers?I ara, en un gag : pobre cotxe!
Aquí cantaven i representaven una havanera:
No hi ha Festa Major sense gegants ni capgrossos.
L'any passat es va fer la presentació del remolc dels gegants i els capgrossos de Banyoles. I tot seguit hi hagué una cercavila molt animada. Més animada ho deurà ser la d'aquest any. Aquest dissabte dia 20 , a partir de dos quarts de 10 del matí, a la Draga , s'hi celebrarà una Trobada Intercomarcal d'una trentena de colles de gegants i capgrossos procedents de diverses comarques catalanes que desfilaran fins a l'ajuntament. No us ho perdeu!.
De moment, ja sabem que el gegant Martirià i la geganta Maria estan en plenes condicions per a passejar-se i ballar pels carrers de Banyoles. Els alumnes més petits de l'escola els varen anar a saludar, aquesta setmana passada, a l'ajuntament.
Per cert, sabríeu dir el nom de tots els capgrossos banyolins dels qui, amb tant d'encert en té cura la Colla de Gegants i Capgrossos de Banyoles per animar les festes populars de pobles i ciutats de tot Catalunya i especialment de Banyoles i comarca? Us hi ajudo una mica.
El banquer El pageset En Bocatorta L’okupa La punk La nena Anna Geganta Maria
El barb El pallasso En Dentarra La bruixa La pageseta En Bigotis El gat
El botiguer El punk En Pallús La granota L'avi Josep La Marieta En Patufet
El dimoni El dimoniet El sol En Blauet El negre La nàiada Gegant Martirià
En Berruga
Una de les novetats més rellevants del programa de la festa major d'aquest any és la diada castellera que consistirà en una exhibició de colles castelleres prevista per al diumenge 21 a dos quarts de set del vespre al recinte de barraques. Hi participaran els 'Marrecs de Salt', els 'Angelets del Valespir' i els 'Castellers de Porqueres' que fa molt poc que s'han estrenat.
Sabeu que els CASTELLS varen ser declarats per la UNESCO 'patrimoni immaterial de la humanitat' ? Això va ser el 16 de novembre de 2010.
Els castells són una mostra de 'força, equilibri, valor i seny'
És més, s'hi 'fa pinya'. D'aquí ve aquesta expressió tan catalana que fem servir quan volem dir que treballem conjuntament .
I queda ben demostrat que els castells són un bon exemple de treball en equip, esforç i esperit d'autosuperació. Ho podeu veure en aquesta pujada caminant d'un pilar de 4 per les escales de la Catedral de Girona l'octubre de 2010. Sovint la vida ens juga males passades, però el que és més important és aixecar-se i afrontar el futur amb esperança i optimisme. En aquesta ocasió la colla 'els Marrecs de Salt' no ho varen aconseguir. Tant de bo aquest any, quan hi tornin, puguin culminar amb èxit la seva fita. No s'han rendit mai. I el públic, entusiasta i entregat, omplint tots els racons per a seguir de ben aprop la gesta, ben segur que, confiant amb ells, els donarà ànims i els aplaudirà per l'esforç i les ganes de superar-se.
És clar que... si hi ha festa major ...
La festa major és la festa més important de cada barri, poble, vila o ciutat. Típicament commemora un fet important de la seva història o tradició o pot ser una festa patronal, en honor al seu sant patró o santa patrona...
I ja sabem que el patró de Banyoles és... Sant Martirià !
Segons la tradició, en Martirià va néixer a Florència (la Toscana, Itàlia) a mitjan segle IV en el si d'una família noble, pagana (fa més de 1600 anys!). Atret pel cristianisme, s'hi va convertir, va regalar el seu ric patrimoni als pobres i va ser batejat per l'abat Fructuós del monestir benedictí de Magdala, a prop d'Albenga, on va entrar com a monjo.
La seva saviesa va causar gran admiració i en morir l'abat Fructuós, va ser triat com a nou abat del monestir.
Més tard va ser nomenat bisbe d'Albenga i al cap d'uns anys es va retirar al desert a fer-hi vida d'ermità, dedicat a l'oració i portant una vida austera. Al cap de tres anys, cridat pels cristians d'Albenga, hi va tornar perquè el governador perseguia els cristians, obligant-los a renegar de la seva fe.
El governador el va fer empresonar i
el va fer llançar als lleons que, en veure'l, no se'l varen menjar, no, sinó que el varen respectar, llepant-li les mans i els peus. El governador, enfurismat, va ordenar que el degollessin. El seu cos va ser enterrat en el terra d'una església, on va rebre la veneració dels cristians.
Al segle X hi hagué una invasió a la regió d'Albenga per part d'un exèrcit estranger que saquejava els pobles i les esglésies. Dos monjos que estaven resant a la capella on havia estat enterrat en Martirià varen sentir una veu que provenia de la tomba del sant que els deia: 'Recolliu les meves restes i traslladeu-les a un lloc segur, a un indret on hi hagi una deu abundosa d'aigua que no s'hagi eixugat mai'. Els monjos, sorpresos, compliren el desig del sant. Posaren les seves restes dins una petita bóta que col·locaren dalt d'una mula i començaren a fer camí. Allà on trobaven una font s'aturaven i preguntaven als qui hi trobaven si recordaven si havia deixat de rajar alguna vegada. Tot i que algú deia que li semblava que no, sempre trobaven algú d'edat avançada que recordava que aquella font sí que s'havia eixugat en alguna ocasió.I així un dia i un altre...
Després de molts de dies de fer camí, arribaren a un puig des d'on es divisava un estany, l'estany de Banyoles. No veient-hi cap riu que hi aboqués aigua, pensaren que aquella aigua tan abundosa provenia d'una font que brollava del fons d'aquell bonic estany. Havien arribat, ja, al final del seu camí? En aquestes, varen sentir com començaven a tritllejar les campanes de la vila que es veia a prop de l'estany. Seria un senyal diví? Alhora, dins d'aquella vila, tothom sortia de casa seva, sorprès de veure com les campanes s'havien posat a tocar totes soles, sense que ningú no hagués pujat al campanar.
Esglaiats, uns als altres es preguntaven perquè o per a qui repicaven soles les campanes. Alguna cosa, doncs, estava passant. Fent processó, tothom va sortir pel portal de la vila en direcció a l'estany. Essent a mig camí, es varen trobar els dos monjos que baixaven amb la seva mula carregada amb la bóta. Aquests, explicaren als vilatans d'on venien i com era que havien arribat fins allí.
El poble va acollir amb gran alegria les restes d'aquell sant que havien estat portades de tan lluny. Més tard, els banyolins varen bastir una petita capella en el seu honor, just dalt del bonic puig on els monjos varen intuir que havien arribat al lloc que buscaven, el puig de Sant Martirià.
Actualment, les relíquies es troben al monestir de Sant Esteve de Banyoles, dins d'una caixeta de fusta de xiprer, guardada a la capella dedicada al sant. És de gran valor l'anomenada 'Arqueta de Sant Martirià'. Es tracta d'una funda que cobreix la caixeta que conté les relíquies quan aquesta és treta en processó, ja sia amb motiu de la festivitat del sant o quan abans, també en processó, el poble de Banyoles portava el sant a l'estany per demanar la seva intercessió en èpoques de sequera o de grans inundacions.
Aquesta arqueta és d'estil gòtic i data del segle XV. Va ser obrada entre els anys 1413 i 1453 al taller dels orfebres gironins Artau, pare i fill. I és una de les obres mestres de l'orfebreria gòtica catalana. Té una forma de temple gòtic amb una torre central coronada per una creu i és tota recoberta d'argent repussat. Tenia vint-i-vuit figures en relleu disposades a dins de fornícules. Cada un dels costats llargs està centrat per una figura d'argent de Sant Martirià beneint, vestit de bisbe. A costat i costat del sant, hi ha dotze figures de sants més petites. I als costats petits hi ha dos relleus, un amb l'escena del martiri de Sant Martirià i l'altra amb la Mare de Déu acompanyada d'àngels. Estava perfectament conservada fins que, a principis de l'any 1980 les seves figures varen ser robades per la banda d'Erik el Belga. Fins al moment s'han recuperat vint-i-una de les seves figures. Recuperats també els relleus, a principis del 2010 es va començar la seva restauració per tal de tornar-la al seu estat original. I des del 16 d'octubre de 2010 torna a lluir al monestir de Banyoles en una sala amb bones mesures de seguretat.
El dissabte, al final de l'ofici solemne que se celebra a l'església de Santa Maria, perquè actualment el monestir no està en condicions, es canten els goigs de Sant Martirià.
Els goigs són uns cants religiosos tradicionals , fets en honor d'una imatge santa determinada, venerada en una església, capella, ermita... i per la qual el poble ha desenvolupat una certa devoció al llarg dels anys. Són de caràcter narratiu i descriptiu, ja que solen explicar els trets primordials de la vida del sant, on la tradició i la llegenda destaquen sobre la història. Normalment hi ha una estreta relació entre el sant la població que canta els seus goigs. Amb la invocació es vol aconseguir obtenir unes bones collites, alleugerir els perills de malalties o obtenir beneficis ben diversos. Si agafem un Goig qualsevol i ens el mirem per sobre, veurem que es tracta d'un full d'un format mitjà d'uns 30 x 20 cm. Dins d'una orla, hi trobarem, a la part superior, el nom de l'advocació i el gravat de boix que representa una imatge del sant, i, a sota, el text distribuït en dues o tres columnes i que acaba amb una oració final en llatí que li dóna valor litúrgic.
Els Goigs de Sant Martirià també segueixen aquest patró, ja que primer parlen de la vida del sant, naixement, vida monàstica, martiri i mort. Després ens parlen de la seva relació amb Banyoles i de com el seu cos hi va arribar. I per últim, es fa una invocació contra el mal temps.
La festa de sant Martirià és la segona cita anual de Banyoles amb la sardana, després de l'Aplec del mes de juliol. Les ballades de sardanes formen la part més important de la Festa Major fins al punt que s'afirma que aquesta és la Festa Major de la Sardana a Catalunya. Hi ha la 'Competència d'orquestres' en la que hi participen dues orquestres de música de ball que toquen, al mateix escenari i consecutivament, una peça del mateix estil cada una i en la que, sense ser cap acte competitiu, és un extraordinari concert de festa major. També hi ha la 'Competència de cobles' en la que la plaça major, quadrada, acull quatre cobles, una a cada costat, que van fent rondes interpretant una sardana cada una i en la que després de cada ronda el públic vota la que més li ha agradat. El 'Concurs de colles sardanistes' aplega un bon nombre de colles sardanistes ja que puntua per al Campionat de Catalunya.
Sabeu que els CASTELLS varen ser declarats per la UNESCO 'patrimoni immaterial de la humanitat' ? Això va ser el 16 de novembre de 2010.
Els castells són una mostra de 'força, equilibri, valor i seny'
És més, s'hi 'fa pinya'. D'aquí ve aquesta expressió tan catalana que fem servir quan volem dir que treballem conjuntament .
I queda ben demostrat que els castells són un bon exemple de treball en equip, esforç i esperit d'autosuperació. Ho podeu veure en aquesta pujada caminant d'un pilar de 4 per les escales de la Catedral de Girona l'octubre de 2010. Sovint la vida ens juga males passades, però el que és més important és aixecar-se i afrontar el futur amb esperança i optimisme. En aquesta ocasió la colla 'els Marrecs de Salt' no ho varen aconseguir. Tant de bo aquest any, quan hi tornin, puguin culminar amb èxit la seva fita. No s'han rendit mai. I el públic, entusiasta i entregat, omplint tots els racons per a seguir de ben aprop la gesta, ben segur que, confiant amb ells, els donarà ànims i els aplaudirà per l'esforç i les ganes de superar-se.
És clar que... si hi ha festa major ...
La festa major és la festa més important de cada barri, poble, vila o ciutat. Típicament commemora un fet important de la seva història o tradició o pot ser una festa patronal, en honor al seu sant patró o santa patrona...
I ja sabem que el patró de Banyoles és... Sant Martirià !
Segons la tradició, en Martirià va néixer a Florència (la Toscana, Itàlia) a mitjan segle IV en el si d'una família noble, pagana (fa més de 1600 anys!). Atret pel cristianisme, s'hi va convertir, va regalar el seu ric patrimoni als pobres i va ser batejat per l'abat Fructuós del monestir benedictí de Magdala, a prop d'Albenga, on va entrar com a monjo.
La seva saviesa va causar gran admiració i en morir l'abat Fructuós, va ser triat com a nou abat del monestir.
Més tard va ser nomenat bisbe d'Albenga i al cap d'uns anys es va retirar al desert a fer-hi vida d'ermità, dedicat a l'oració i portant una vida austera. Al cap de tres anys, cridat pels cristians d'Albenga, hi va tornar perquè el governador perseguia els cristians, obligant-los a renegar de la seva fe.
El governador el va fer empresonar i
el va fer llançar als lleons que, en veure'l, no se'l varen menjar, no, sinó que el varen respectar, llepant-li les mans i els peus. El governador, enfurismat, va ordenar que el degollessin. El seu cos va ser enterrat en el terra d'una església, on va rebre la veneració dels cristians.
Al segle X hi hagué una invasió a la regió d'Albenga per part d'un exèrcit estranger que saquejava els pobles i les esglésies. Dos monjos que estaven resant a la capella on havia estat enterrat en Martirià varen sentir una veu que provenia de la tomba del sant que els deia: 'Recolliu les meves restes i traslladeu-les a un lloc segur, a un indret on hi hagi una deu abundosa d'aigua que no s'hagi eixugat mai'. Els monjos, sorpresos, compliren el desig del sant. Posaren les seves restes dins una petita bóta que col·locaren dalt d'una mula i començaren a fer camí. Allà on trobaven una font s'aturaven i preguntaven als qui hi trobaven si recordaven si havia deixat de rajar alguna vegada. Tot i que algú deia que li semblava que no, sempre trobaven algú d'edat avançada que recordava que aquella font sí que s'havia eixugat en alguna ocasió.I així un dia i un altre...
Després de molts de dies de fer camí, arribaren a un puig des d'on es divisava un estany, l'estany de Banyoles. No veient-hi cap riu que hi aboqués aigua, pensaren que aquella aigua tan abundosa provenia d'una font que brollava del fons d'aquell bonic estany. Havien arribat, ja, al final del seu camí? En aquestes, varen sentir com començaven a tritllejar les campanes de la vila que es veia a prop de l'estany. Seria un senyal diví? Alhora, dins d'aquella vila, tothom sortia de casa seva, sorprès de veure com les campanes s'havien posat a tocar totes soles, sense que ningú no hagués pujat al campanar.
Esglaiats, uns als altres es preguntaven perquè o per a qui repicaven soles les campanes. Alguna cosa, doncs, estava passant. Fent processó, tothom va sortir pel portal de la vila en direcció a l'estany. Essent a mig camí, es varen trobar els dos monjos que baixaven amb la seva mula carregada amb la bóta. Aquests, explicaren als vilatans d'on venien i com era que havien arribat fins allí.
El poble va acollir amb gran alegria les restes d'aquell sant que havien estat portades de tan lluny. Més tard, els banyolins varen bastir una petita capella en el seu honor, just dalt del bonic puig on els monjos varen intuir que havien arribat al lloc que buscaven, el puig de Sant Martirià.
Actualment, les relíquies es troben al monestir de Sant Esteve de Banyoles, dins d'una caixeta de fusta de xiprer, guardada a la capella dedicada al sant. És de gran valor l'anomenada 'Arqueta de Sant Martirià'. Es tracta d'una funda que cobreix la caixeta que conté les relíquies quan aquesta és treta en processó, ja sia amb motiu de la festivitat del sant o quan abans, també en processó, el poble de Banyoles portava el sant a l'estany per demanar la seva intercessió en èpoques de sequera o de grans inundacions.
Aquesta arqueta és d'estil gòtic i data del segle XV. Va ser obrada entre els anys 1413 i 1453 al taller dels orfebres gironins Artau, pare i fill. I és una de les obres mestres de l'orfebreria gòtica catalana. Té una forma de temple gòtic amb una torre central coronada per una creu i és tota recoberta d'argent repussat. Tenia vint-i-vuit figures en relleu disposades a dins de fornícules. Cada un dels costats llargs està centrat per una figura d'argent de Sant Martirià beneint, vestit de bisbe. A costat i costat del sant, hi ha dotze figures de sants més petites. I als costats petits hi ha dos relleus, un amb l'escena del martiri de Sant Martirià i l'altra amb la Mare de Déu acompanyada d'àngels. Estava perfectament conservada fins que, a principis de l'any 1980 les seves figures varen ser robades per la banda d'Erik el Belga. Fins al moment s'han recuperat vint-i-una de les seves figures. Recuperats també els relleus, a principis del 2010 es va començar la seva restauració per tal de tornar-la al seu estat original. I des del 16 d'octubre de 2010 torna a lluir al monestir de Banyoles en una sala amb bones mesures de seguretat.
El dissabte, al final de l'ofici solemne que se celebra a l'església de Santa Maria, perquè actualment el monestir no està en condicions, es canten els goigs de Sant Martirià.
Els goigs són uns cants religiosos tradicionals , fets en honor d'una imatge santa determinada, venerada en una església, capella, ermita... i per la qual el poble ha desenvolupat una certa devoció al llarg dels anys. Són de caràcter narratiu i descriptiu, ja que solen explicar els trets primordials de la vida del sant, on la tradició i la llegenda destaquen sobre la història. Normalment hi ha una estreta relació entre el sant la població que canta els seus goigs. Amb la invocació es vol aconseguir obtenir unes bones collites, alleugerir els perills de malalties o obtenir beneficis ben diversos. Si agafem un Goig qualsevol i ens el mirem per sobre, veurem que es tracta d'un full d'un format mitjà d'uns 30 x 20 cm. Dins d'una orla, hi trobarem, a la part superior, el nom de l'advocació i el gravat de boix que representa una imatge del sant, i, a sota, el text distribuït en dues o tres columnes i que acaba amb una oració final en llatí que li dóna valor litúrgic.
Els Goigs de Sant Martirià també segueixen aquest patró, ja que primer parlen de la vida del sant, naixement, vida monàstica, martiri i mort. Després ens parlen de la seva relació amb Banyoles i de com el seu cos hi va arribar. I per últim, es fa una invocació contra el mal temps.
La festa de sant Martirià és la segona cita anual de Banyoles amb la sardana, després de l'Aplec del mes de juliol. Les ballades de sardanes formen la part més important de la Festa Major fins al punt que s'afirma que aquesta és la Festa Major de la Sardana a Catalunya. Hi ha la 'Competència d'orquestres' en la que hi participen dues orquestres de música de ball que toquen, al mateix escenari i consecutivament, una peça del mateix estil cada una i en la que, sense ser cap acte competitiu, és un extraordinari concert de festa major. També hi ha la 'Competència de cobles' en la que la plaça major, quadrada, acull quatre cobles, una a cada costat, que van fent rondes interpretant una sardana cada una i en la que després de cada ronda el públic vota la que més li ha agradat. El 'Concurs de colles sardanistes' aplega un bon nombre de colles sardanistes ja que puntua per al Campionat de Catalunya.
La ballada de sardanes del diumenge acaba amb la 'sardana estereofònica': els llums de la plaça s'apaguen i el director d'una de les cobles es posa al mig de la plaça i dirigeix la interpretació conjunta d'una sardana sencera.
Cada cobla toca una tirada sense aturar-se i l'última tirada és interpretada per tots els músics a la vegada. A la repetició, els participants ballen amb bengales enceses a la mà. I la 'Festa de la música per a cobla' consisteix en un concert conjunt de tres cobles de primer nivell del país on s'hi interpreten sardanes i altres peces per a cobla de forma alternativa i també conjunta.
I què és una SARDANA? Ja ho sabeu!
Si aneu passant les diapositives, anireu obtenint més informació, tot escoltant, de fons, la sardana 'LA SANTA ESPINA', la sardana més emblemàtica, que constitueix un himne patriòtic per als catalans. Forma part de la sarsuela del mateix títol escrita per l'Àngel Guimerà amb música de l'Enric Morera. Es va estrenar l'any 1907 al Teatre Principal de Barcelona. Va ser prohibida durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco.
I al recinte de barraques hi actuaran dotze formacions: The Gruixut's, Apeiron, MCD, Laforet, La Iaia, Feliu Ventura, Obrint Pas...Us deixo am la cançó 'La Flama' del grup 'Obrint Pas' que va ser la que es va triar per al lipdub per la Independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre de 2010 a la ciutat de Vic. Aquest video que teniu a continuació té el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy. La iniciativa sorgeix de la gent del poble català. Es vol fer saber, a tot el món, que Catalunya és una nació i com a tal necessita la independència per assegurar-se la supervivència i el futur.
Cada cobla toca una tirada sense aturar-se i l'última tirada és interpretada per tots els músics a la vegada. A la repetició, els participants ballen amb bengales enceses a la mà. I la 'Festa de la música per a cobla' consisteix en un concert conjunt de tres cobles de primer nivell del país on s'hi interpreten sardanes i altres peces per a cobla de forma alternativa i també conjunta.
I què és una SARDANA? Ja ho sabeu!
Si aneu passant les diapositives, anireu obtenint més informació, tot escoltant, de fons, la sardana 'LA SANTA ESPINA', la sardana més emblemàtica, que constitueix un himne patriòtic per als catalans. Forma part de la sarsuela del mateix títol escrita per l'Àngel Guimerà amb música de l'Enric Morera. Es va estrenar l'any 1907 al Teatre Principal de Barcelona. Va ser prohibida durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco.
Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol,
que no hi terra més ufana sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera i tot cantava al seu pas. Canta la terra encara entera i canta que cantaràs. Canta l'ocell, el riu, la planta, canten la lluna i el sol...
Tot treballant la dona canta i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra el passat ja mai passat,
i jorns i nits de serra en serra, com tot canta al Montserrat. SOM I SEREM GENT CATALANA...
que no hi terra més ufana sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera i tot cantava al seu pas. Canta la terra encara entera i canta que cantaràs. Canta l'ocell, el riu, la planta, canten la lluna i el sol...
Tot treballant la dona canta i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra el passat ja mai passat,
i jorns i nits de serra en serra, com tot canta al Montserrat. SOM I SEREM GENT CATALANA...
BONA FESTA MAJOR !