dissabte, 25 de gener del 2014

ASTÈRIX, EL CÒMIC I LA MÚSICA. LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA EN CÒMIC

Aquest any, el tema central del carnaval, a Banyoles, és el CÒMIC.
I el personatge que se'ns ha assignat a l'escola, és el conegut ASTÈRIX.
Però... què és un CÒMIC ?
Un CÒMIC o una HISTORIETA IL·LUSTRADA és una narració realitzada mitjançant una seqüència d'imatges o il·lustracions juxtaposades de forma deliberada, que tenen com a objectiu transmetre una història o qualsevol informació al lector i provocar una impressió estètica.
A Catalunya, a mitjan del segle XX, el còmic era conegut com a 'Patufet' a causa de la popularitat de la revista 'En Patufet' i com a 'tebeo' per la difusió, del 1917 al 1998, de la revista TBO.
I quin va ser el primer còmic de la història?
Doncs els que ho investiguen no es posen d'acord.
N'hi ha que diuen que a la prehistòria, les pintures rupestres pintades a les coves de Lascaux (França), d' Altamira (Cantàbria) o d'Itàlia, Algèria o la Xina, ja són historietes perquè relaten històries mitjançant les imatges.
Els frescos i els relleus egipcis, grecs, romans i asteques també ho serien.
I per tant, els jeroglífics egipcis també.
A l'Edat Mitjana, els vitralls, tapissos, domassos i els manuscrits, també es considerarien còmics. Les 'Cantigas de Santa Maria' (realitzades entre 1260 i 1270), escrites en gallec, són el primer còmic amb el text al peu que posseeix vinyetes i bafarades de diàleg. Poc després, a finals del s.XIII i a principis del s.XIV, el mallorquí Ramon Llull va fer servir imatges amb bafarades per il·lustrar alguns dels seus llibres.
Però hi ha qui considera el còmic com a un producte cultural de la modernitat industrial i política occidental i que va sorgir en paral·lel a l'evolució de la premsa. Així, una historieta només ho seria si fos reproduïda per mitjans mecànics i difosa massivament, relacionant el seu origen amb el de la caricatura i la impremta. En aquest sentit un directe precedent del còmic és l'auca.
I l'ASTÈRIX ?. Sabeu qui és? Qui no el coneix?
L'Astèrix el gal és un personatge de còmic creat pel dibuixant Albert Uderzoi. És un guerrer ros, petit, però molt llest. Les seves aventures, han estat traduïdes a més de cent llengües i dialectes i tenen sempre com a punt de partida un llogaret de la Gàl·lia romanitzada els habitants del qual, posseïdors d'una poció màgica que els fa invencibles, són inútilment assetjats pels romans. La majoria de noms propis d'Astèrix són jocs de paraules. 

Però... ASTÈRIX? ASTERIX? ÀSTERIX? 
En les primeres edicions el nom d'aquest personatge era agut. I el del seu amic també.
Així: ASTERIX i OBELIX, d'acord amb la fonètica original francesa. I conservava, per tant, el joc de paraules irònic ideat pels autors: en francès, ASTERIX s'acosta fonèticament a 'asterisc', el signe gràfic en forma d'astre petit; i OBELIX remet directament a la forma d''obelisc' del gros traginador de menhirs. En edicions posteriors, en canvi, el nom de tots dos protagonistes esdevé pla (ASTÈRIX i OBÈLIX) qui sap si per influència de la solució espanyola. Amb aquest desplaçament de l'accent, que s'ha perpetuat fins ara, tots dos noms s'han allunyat del joc de paraules original i han impedit d'entendre, o veure, a primer cop d'ull, la ironia que s'hi amaga, especialment en el cas del 'petit astre gal'.
obelix.gif (45568 bytes)En totes les obres, menys en la primera ('Astèrix el gal'), a l'Astèrix l'acompanya l'OBÈLIX, un gran tallador de menhirs, gros i pèl-roig. Junts, formen un habitual duet còmic.  
Els altres personatges que són secundaris o anecdòtics, s'han anat definint i han donat una ambientació pròpia. De vegades tenen noms diferents d'una aventura a altra.
Així, trobem en PANORÀMIX, el druida, l'únic capaç d'elaborar la poció màgica, si bé també sap elaborar altres pocions de diverses menes: per curar els malalts, per fer créixer el pèl, per empetitir a algú... És barbut, alt i prim i una mica orgullós. A vegades els romans han mirat de raptar-lo o eliminar-lo per obtenir la poció màgica, però encara no ho han aconseguit mai. Porta un vestit blanc, una capa vermella i una falç d'or que fa servir per tallar els ingredients per fer la poció.
L'IDÈFIX és el gos que sempre acompanya l'Obèlix. Actua com un mim.
El cap del poblat gal és en COPDEGARRÒTIX, que sempre se sotmet a la decisió de la seva esposa BONAKARA o KARABELLA i que es desplaça sempre amb l'ajuda de dos portadors que el duen sempre sobre un escut, del qual cau tot sovint. Té molta por que el cel li caigui al damunt. També se l'anomena ABRARACÚRCIX.
El peixater del poblat és l'ORDRALFABÈTIX. Els seus peixos no estan gaire ben conservats.
AsterixEl ferrer és l' ESAUTOMÀTIX que sovint porta un martell a les mans. Sovint té discussions i picabaralles amb l'Ordralfabètix.
L'home més vell del poblat és l'EDATDEPÈTRIX o XARÚQUIX, segons la traducció. És casat amb una dona bonica de debò i molt més jove que ell.
L'ASSEGURATÒRIX és el bard del poble, és a dir l'encarregat de transmetre les històries, les llegendes i els poemes de forma oral a més de cantar . Desafina molt. Ell creu que la seva música és genial, opinió que no tenen gens ni mica la gent que l'envolta. Amb tot, una vegada a l'Índia, salva una ciutat de la sequera perquè, amb el seu cant, fa ploure.
I no hi pot faltar el conegudíssim JULI CÈSAR, gran general de Roma i conqueridor de la Gàl·lia, un dels pocs personatges reals que apareixen activament a les aventures de l'Asterix. Intenta, una i una altra vegada, sense èxit, de conquerir el poble de l'Asterix i d'aconseguir el secret que amaga la poció màgica. Com que veu que no pot fer-hi més, mira de provocar l'enemistat i de trencar la unió de la gent del poble d'Asterix i a crear desavinences entre ells.
I també hi figura CLEOPATRA, parella de Juli Cèsar, amb un físic preciós, intel·ligència notable i gran talent com a capdavantera i dona autoritària.

Ara que ja els coneixeu...
us deixo una pel·lícula: 'L'ASTÈRIX EL GAL', en català. Que la gaudiu !


Els voleu veure ballant la SAMBA? És a 'LES DOTZE PROVES D'ASTÈRIX'.
Ja arriba a cantar malament l'ASSEGURATÒRIX. Fins i tot aconsegueix fer fora els vikings. Quin crak !

A 'ASTÈRIX I CLEOPATRA' veiem com Cleopatra canta mentre es banya a les termes, fent un duet amb la lleona i les dames d'honor ballen. 
També a 'ASTÈRIX I CLEOPATRA', tot cantant, podem aprendre a fer un pastís enverinat. Bfff! 

Aquest és, potser, el millor fragment de la pel·lícula 'ASTERIX I LES DOTZE PROVES' on després d'enfrontar-se a atletes, bèsties, mags i sacerdotesses, l'Asterix i l'Obelix s'han d'enfrontar al seu repte més difícil... burocràcia, comptabilitat, impressos... i una mala atenció al client. Són a la casa que fa tornar boig!

Heu vist mai ningú menjar tant com menja l'Obèlix en aquest fragment ? 
Tot i que... voleu dir que és així com es practica el judo? 
Realment, la poció màgica feia meravelles... 
Tot i que, de vegades, la poció màgica tenia 'efectes secundaris'... 
Només en Panoràmix sap la recepta de la poció màgica. El secret de la seva fórmula passa de druida a druida.

Quina cançó més trista! Pobre venedor cantaire!

I on passa tot això? A veure si us situeu una mica! 
No us perdeu el ball tradicional dels gals

                                             
Quan varen ser a Amèrica, dels indis varen aprendre aquesta cançó. A veure si us agrada!

El músic del nostre còmic, l'Asseguratòrix, toca la LIRA.
La lira és un instrument musical de corda que es toca pinçant o polsant les cordes. Té una caixa de ressonància de la qual surten dos braços, paral·lels o no, units per un travesser al qual es lliguen les cordes. Originalment, es construïa fent servir una closca de tortuga com a caixa de ressonància, i on hi havia unes set o més cordes afinades, fetes amb budell d'algun animal.    El seu origen és molt antic. Els egipcis van atribuir el seu origen al déu de la saviesa, l'escriptura i la música. Segons els grecs, el déu Hermes la va construir amb la closca d'una tortuga i unes canyes. Va ser l'instrument d'Orfeu i el que acompanya a Apol·lo com a símbol de la cultura i de la música. Segurament també va ser l'instrument que tocava el rei David tot acompanyant el cant dels salms. La música grega i romana, cap al segle V abans de Crist, estava molt lligada a la literatura. I, de fet, depenia força de la paraula. Fins i tot els discursos literaris anaven acompanyats de la lira. L'adjectiu 'lyricá' (lírica) servia per a indicar que els poemes es cantaven al so de la lira.
Però els origens de la lira els hem de buscar en el món Sumer (Mesopotàmia), on s'han descobert lires a les tombes reials d'Ur (2.800 anys a.C.). Aquestes eren grans i estaven decorades amb la forma d'un animal sagrat, el toro, a la caixa de ressonància. Les lires podien ser simètriques o asimètriques, segons la inclinació dels braços de l'instrument.
A Grècia, Hermes era el missatger dels déus. Se'l representa com un jove cobert amb una capa i un barret o casc alat, calçat amb sandàlies també alades i duent el caduceu a la mà.
Hermes va néixer en una cova de Cil·lene. En néixer, la seva mare Maia el va posar en un bressol embolcallat amb mantes. Però Hermes es va escapar quan ella dormia i va córrer cap a Tesalia on Apol·lo, el seu germà, estava pasturant el seu bestiar.
El petit Hermes va robar unes quantes vaques d'Apol·lo i les va amagar en una cova prop de Pilos, esborrant les seves petjades. A la cova hi va trobar una tortuga, la va matar, en va buidar les seves entranyes i, fent servir els budells d'una de les vaques i la closca de la tortuga, va fer la primera lira.
Apol·lo es va queixar a Maia que l'Hermes li havia robat el bestiar, però Hermes ja havia tornat al bressol i tornava a estar embolcallat amb les mantes, tal com la seva mare l'havia deixat. I Maia no es va creure a Apol·lo. Llavors, Hermes va començar a tocar la lira que havia fet. Apol·lo, un déu de la música, es va enamorar de l'instrument i va canviar-li pel bestiar. Així, Apol·lo es va convertir en un mestre de la lira.
I com que parlem del CÒMIC, us deixo LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA EN CÒMICS. És en castellà. Ja l'entendreu. 

dilluns, 13 de gener del 2014

30 de gener: dia de la PAU - Pau Casals, Mahatma Gandhi i Martin Luther King, forjadors de PAU


"Tots els homes del món, 
vinguin d'on vinguin,
entenen el llenguatge de la música que surt del cor".

Aquestes paraules les va dir en Pau Casals. I és ben veritat, si parléssim amb el llenguatge del cor, al món hi hauria PAU.
En Pau Casals i Defilló va néixer l'any 1876 i va morir l'any 1973, ara ja fa 40 anys. Va ser un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, va convertir en un gran instrument solista i que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació de la cançó catalana 'El cant dels ocells' ha esdevingut un símbol de PAU i LLIBERTAT arreu del món.

La seva vida va estar marcada per la història. Una vida a cavall de dos segles, que va estar lligada a algunes de les persones més influents de la seva època. En molts sentits, per la seva música i els seus ideals, va ser un personatge universal, però estimava profundament la seva terra i el seu poble català. L'any 1958 va ser proposat com a candidat per al Premi Nobel de la Pau.
El 1961 va ser convidat pel president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy a fer un concert a la Casa Blanca. Casals, que no havia actuat als Estats Units des de feia més de 30 anys, va meditar sobre si acceptar o no la invitació. I en resposta, li va escriure: 'Vull que la música que interpretaré per a vós i els vostres amics simbolitzi el meu sentiment profund per al poble americà i la fe i la confiança que tots tenim en vós com a líder d'un món lliure. 
La tarda del concert, Pau Casals i el president Kennedy van tenir una reunió privada, després de la qual van abandonar junts el Despatx Oval. Casals somreia i en Kennedy el mirava ple d'admiració i afecte. 

Tot esperant el concert, entre els presents, hi havia una conversa animada i tots comentaven el caràcter únic de l'esdeveniment. 
Malgrat els seus vuitanta-quatre anys, Casals es va mostrar pletòric i desitjós de tocar. Aquell acte era molt més que un concert. El president Kennedy va començar parlant de la importància de les arts i després va dir: 'L'obra de tots els artistes representa un símbol de la llibertat humana, i ningú no ha fet una aportació més gran a aquesta llibertat que Pau Casals'. Quan va començar la música, tothom escoltava embadalit. Al final, un esclat d'aplaudiments. El públic es va posar dempeus i va aclamar els músics. Enmig d'aquells aplaudiments, Casals es va acostar al president i li va dir a cau d'orella que tocaria una peça més, 'el Cant dels ocells', una cançó popular catalana en record del seu país i en senyal del seu anhel de pau i llibertat. La va tocar, com feia sempre, com si fos una pregària. 
Després de la darrera nota es va fer un llarg silenci, una pausa cerimoniosa i, una vegada més, el públic va esclatar en una entusiasta ovació. Va ser una allau d'emocions, una joia compartida per tots els assistents. Després hi hagué una recepció amb el president, la primera dama i alguns dels músics i convidats. El president va haver de marxar per atendre uns assumptes urgents i la sra. Kennedy, en acompanyar-los, va dir a Casals: 'Quina música més meravellosa ens ha regalat amb aquest instrument!'. L'endemà, el president Kennedy va enviar una carta a Casals que deia: 'Benvolgut mestre Casals, la sra. Kennedy i jo mai no us podrem agrair prou el que vàreu fer ahir a la nit. Vàreu honrar el nostre país, la Casa Blanca i el món de la música. 
Hi ha molt poques vetllades inoblidables, però la d'ahir sens dubte ho serà per tots els que van ser-hi presents. L'embadalit auditori que va gaudir de cadascuna de les precioses notes del concert va ser testimoni del vostre èxit. Amb tot, la sra. Kennedy i jo sempre us estarem agraïts que vinguéssiu a tocar per a nosaltres.
Va ser una vetllada que ens va fer sentir humils i que va servir         d'inspiració i d'estímul a tots els amants de la música del país'.               
Dos anys més tard, el mateix president, li concedí la Medalla de la Llibertat. 
Al llarg de la vida, Pau Casals va lluitar constantment per la PAU, la JUSTíCIA i la LLIBERTAT. 
Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i era conegut per la seva enèrgica oposició a les dictadures i a les restriccions de les llibertats humanes. No havia tornat a Rússia ni a Alemanya ni Itàlia. L'any 1939 va renegar de la dictadura de Franco i va marxar voluntàriament a l'exili. Els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l'ús de les armes nuclears.
El 1971 va compondre 'l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el seu secretari general, U Thant, li entregà la Medalla de la Pau, en reconeixement a la seva actitud en defensa de la PAU, els Drets humans i la identitat dels pobles. Va ser en aquesta ocasió que va pronunciar, en agraïment a aquesta distinció, un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana i on va dir, convençut,  la frase 'I am Catalan' (sóc català) . Una expressió d'amor pel seu país i una afirmació de la seva identitat. No declara que és un músic. Es declara català, fill d'una cultura i d'una tradició mil·lenària, que estima la llibertat, la llibertat i la pau per a tots els pobles. A més de català. Casals és un ciutadà del món. 

'Sóc català. Actualment, una província d'Espanya. Però, què va ser Catalunya?. Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer parlament molt abans que Anglaterra. Catalunya va acollir els inicis de les Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya, al segle XI, es varen reunir en una ciutat avui de França, però aleshores de Catalunya, per parlar de pau. Pau en el món i en contra de les guerres i la inhumanitat de les guerres. Això era Catalunya'.
Voleu escoltar l'himne de les Nacions Unides?  

L'any 1973 en Pau Casals va patir un atac de cor irreversible, a Puerto Rico. Hi va morir el 22 d'octubre de 1973. L'any 1979, d'acord amb el desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on reposen avui al cementiri del Vendrell. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

I perquè sabem que la MÚSICA és un llenguatge universal, tal com deia Pau Casals, ens agrada cantar aquesta cançó tan preciosa de la Beth Riera que ens parla de LA MÚSICA, LA LLENGUA DEL MÓN, LA QUE ENS UNEIX A TOTS.
Puc parlar amb tots els nens del món, puc saber com estan,
escolto totes les seves cançons i sempre ens donen la mà.
Ballem al voltant de la terra i aturem tots els canons.
Sempre estem amb comunicació, hem trobat la solució.
És la música la llengua del món, és la música que ens uneix a tots.
Vola damunt de la terra i el mar, inunda tots els racons,
descobrim la felicitat quan passa pels nostres cors.
Per això tots els nens de la terra cantem i ballem tots plegats:
no hi ha fronteres, idiomes ni races que ens puguin aturar.
És la música la llengua del món, és la música que ens uneix a tots.



" No hi ha camí per a la pau, 
la pau és el camí" 

El dia 30 de gener se celebra el Dia de la Pau (DENIP, Dia Escolar de la No-violència i la Pau), recordant l'aniversari de la mort del Mahatma GANDHI i la seva tasca en favor de la no-violència i la pau.
Mohandas Karamchand Gandhi (2 d'octubre de 1869 - 30 de gener de 1948) va ser un polític i pensador indi, capdavanter del moviment a favor de la independència del seu país, l'Índia i en defensa dels indis emigrats, basat en la resistència no violenta. Va instaurar nous mètodes de lluita (les vagues i les vagues de fam) i en els seus programes rebutjava la lluita armada i predicava la no-violència com a mitjà per resistir el domini britànic.Se'l coneix amb el sobrenom de Mahatma (que vol dir 'gran ànima') o Mahatma Gandhi. 
Vestia amb SARI, la túnica típica de l'Índia i sempre predicava la pau i la no-violència com a mitjà per a aconseguir les coses i tothom l'escoltava .
Els britànics van colonitzar el país i van eliminar totes les creences, robes i tot allò que pertanyia als indis, que van haver de fer tot el que els anglesos els manaven. Com a protesta, els indis van deixar de comprar roba a Anglaterra i van començar a filar els seus propis 'saris'. 
Va estar vàries vegades tancat a la presó per desobeir les lleis imposades pels anglesos.
Va morir assassinat per un 
extremista hindú, quan tenia 79 anys ! Com és costum en els hindús, el cos d'en Gandhi va ser cremat amb fusta de sàndal al costat del riu. Les seves cendres van ser portades fins on conflueixen els dos rius sagrats de l'Índia: el Ganges i el Jamma.
 D'ell són conegudes unes quantes frases:
'El que s'obté amb violència, només es pot mantenir amb violència'
- 'Ull per ull i el món acabarà cec'
- 'El bé va a pas de cargol, però el mal vola'
- 'Amb el puny tancat no es pot fer cap encaixada de mans'
- 'Sigues el canvi que vols veure en el món'
- 'La veritable educació consisteix a obtenir el millor d'un mateix'
- 'Quasi tot el que faig serà insignificant, però és molt important que ho faci'
- 'Tot allò que mengem sense necessitat ho robem de l'estómac dels pobres'
- 'Hi ha moltes causes per les quals estic disposat a morir, però cap per la qual estigui disposat a matar'.
- 'No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí' 

I perquè també tots nosaltres desitgem la PAU, ens imaginem que som mags i que tenim la màgia dels mags. I així de les bales en faríem flors, de la gana... blat. I dels corbs, coloms de la pau. Com de bé ens ho explica la Dàmaris Gelabert amb la lletra tan exquisida de l'Eulàlia Canal en la cançó 'La festa de la Pau'! La voleu cantar amb nosaltres?

Si tingués la màgia d’un mag, de les bales en faria flors,
dels fusells trombons i fagots i dels trons poemes d’amor.
Si tingués la màgia d’un mag, de la gana en faria blat,
dels canons prismàtics gegants i dels tancs camions de gelat.
Si tingués la màgia d’un mag , dels soldats en faria clowns,
dels tinents ocells de paper, ballarines o castellers.
Si tingués la màgia d’un mag, de les mines en faria daus,
de les bombes jocs malabars i dels corbs coloms de la pau.

Quan ja la sapiguem, la podrem seguir amb aquests pictogrames:


"Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com a germans"

Han passat 50 anys des que Martin Luther King va pronunciar el discurs on, davant de milers de persones explicava que tenia un somni: 'I have a dream':
- tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter...
- tinc el somni que un dia els nens negres i les nenes negres podran agafar-se de les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans...
Aquestes paraules eren el final d'una marxa històrica pel treball i la llibertat, a Washington, a favor de la igualtat de drets dels afroamericans. Premi Nobel de la Pau, va morir assassinat quan encara no tenia quaranta anys.


La Coral VEUS DE L'ESTANY de Banyoles, va estrenar al concert de Sant Esteve del 26 de desembre passat,  la cançó TINC UN SOMNI ('I have a dream'). La música és del grup suec de pop ABBA i la lletra , inspirada en el discurs pronunciat per en Martin Luther King a Washington el 28 d'agost de 1963, ara fa cinquanta anys, és de la Carme Cornellà, la directora de la coral.

He somniat un món millor on tothom viu amb germanor,
on els blancs i els negres es donen la mà i com bons germans caminen plegats.
Jo crec que algun dia pel color ningú serà jutjat,
jo crec que algun dia... tots viurem amb plena llibertat.
I així ja no caldrà somniar.
He somniat amb il·lusió el meu país sense opressió
tot ple de justícia i de dignitat i tinc l'esperança que això es complirà.
He somniat la LLIBERTAT !

Per tot això, ens agrada molt, també, cantar la cançó 'Somnis d'infant' d'en Tomàs González. Aquí la teniu:

Si hi hagués un lloc on els infants poguessin governar,
podríem tots ensenyar als més grans que ens cal unir les mans.
Primer de tot treure la fam, les guerres i els soldats.
Donar-li al món l'oportunitat de viure sempre en pau.
Esborrar les fronteres, obrir les barreres, la terra és la nostra llar.
Donar pas a les eres, camins i dreceres, el temps està al nostre costat.
Volem que als nens d'arreu del món els arribi aquest senyal.
Que tinguin fe i ho aconseguirem el dia de demà.
Unim-nos tots per fer aquest cant en nom de l'amistat,
alcem la veu i amb els nous companys juguem a fer-nos grans.
Esborrem les fronteres, obrim les barreres, la terra és la nostra llar...

L'any passat vàrem aprendre una cançó nova: 'Si tots unim les mans'.
Fa referència a l'organització no governamental (ONG) de voluntaris 'MANS UNIDES' que lluita per eradicar la fam i la pobresa en el món treballant per finançar projectes de desenvolupament al sud i sensibilitzar la població al nostre país. Aquests projectes són de desenvolupament agrícola, educatiu, social i de promoció de la dona amb l'objectiu d'ajudar al desenvolupament integral de les persones dels països empobrits. Aviat sabrem quin projecte finançarà econòmicament Banyoles. L'any passat va aconseguir construir una canonada d'aigua de 4 quilòmetres de llargada per abastir uns pobles i un hospital a Kampaga, a Rwanda (Àfrica). Amb la col·laboració de tothom, els projectes de Mans Unides sempre es poden fer realitat.

I és que el món seria molt millor si ens estiméssim de debò. Això ho sabem dir cantant amb la cançó 'El món seria'


Els més grans de l'escola recordem la història de la nena japonesa Sadako Sasaki.
I ens emocionem.
És el 6 d'agost de 1945. El món està en guerra: la Segona Guerra Mundial. Al matí, un avió bombarder ha sortit dels Estats Units en direcció al Japó, a Àsia. I quan passa per damunt de la ciutat d'Hiroshima deixa anar la seva càrrega. És una bomba atòmica, mai abans se n'havia tirada cap. La bomba atòmica era cent vegades més poderosa que una bomba normal i amb un element nou, radioactiu, que no es trobava a les altres bombes, l'urani. La radiació és molt perillosa i pot causar malalties molt greus, com el càncer.
I la ciutat d'Hiroshima desapareix.

Així, com ho llegiu: desapareix!
Tres dies més tard els nord-americans en tiren una altra sobre la ciutat de Nagasaki. Els japonesos es rendeixen i així es posa fi a la guerra. Hi ha milers de morts i ferits, però no tan sols això: la radiació que les bombes atòmiques desprenen fa que molts anys després encara hi hagi persones que en pateixen les conseqüències.
Quan va caure la primera bomba sobre Hiroshima la nena japonesa Sadako Sasaki tenia només 2 anys i vivia molt a prop d'aquesta ciutat.
Va sobreviure a l'explosió, semblava que no li havia passat res, estava alegre i plena de vitalitat.

Però al cap de deu anys, quan en tenia 12, durant una cursa (somniava en ser corredora!) li va costar molt respirar. Cada dia que passava es posava més malalta i li van diagnosticar leucèmia, una malaltia provocada per la radiació de la bomba. La Sadako es va posar molt trista, però, quan era a l'hospital, va rebre la visita de la seva millor amiga, la Chizuko. Per animar-la, la Chizuko li va explicar una antiga llegenda japonesa que diu que si algú aconsegueix construir 1.000 grues de paper podrà demanar un desig i se li complirà. Les grues són ocells sagrats al Japó que viuen milers d'anys. La Chizuko va començar a plegar un cop i un altre cop un paper i li va fer una grua daurada: "aquí tens la teva primera grua!"
La Sadako sabia que fer grues de paper no era fàcil, però les va començar a fer sense parar i mentre les feia es donava ànims a ella mateixa i es distreia. De vegades se sentia massa cansada per fer-ne moltes, però igualment ho intentava. Quan els seus amics i familiars la visitaven a l'hospital, ella intentava continuar somrient perquè no patissin tant.

La Sadako va aconseguir fer 644 ocellets de paper, però es va morir abans de poder arribar als 1.000. Els companys de classe i amics i amigues de la Sadako van acabar de plegar les grues de paper que faltaven per a les 1000 i les van enterrar amb ella. Aquesta història es va convertir en un símbol de la lluita per la pau i cada any arriben milers de grues de paper a l'estàtua del Parc de la Pau d'Hiroshima, que recorda la valentia de la Sadako. Aquesta estàtua representa la Sadako amb una grua daurada entre els braços. Al peu del monument hi ha una llegenda gravada en pedra que diu:
"Aquest és el nostre clam, aquesta és la nostra pregària: Pau al Món"


Us agradaria fer una grua de paper, com les que feia la Sadako Sasaki amb la il·lusió de curar-se?
També als més grans els deixo aquesta cançó plena d'esperança en els infants, del cantant i compositor espanyol José Luís Perales.
Tant de bo tots els nens i les nenes aixequéssiu la veu per cantar ben fort per reclamar la pau, la solidaritat, la justícia, la col·laboració, la igualtat...
I tant de bo tot el món sentís el vostre clam!


I per aquells i aquelles a qui us agrada pensar, us adjunto aquest senzill muntatge, amb el desig que, entre tots, algun dia, aconseguim la tan desitjada PAU.
I també dues cançons: 
- 'La cançó del soldadet' del grup Manel on ens hi expliquen la història d'un soldat, un soldadet, que va a la guerra.


- 'El dret a sobreviure' en defensa dels animals, els boscos, el mar, els ocells, el paisatge...