divendres, 2 de setembre del 2016

MOSTRA DE TEATRE I CANT CORAL

Amb l'objectiu de dinamitzar les estones d'esbarjo per a la millora de la cohesió social, a l'escola de la Vila 'Baldiri Reixac' de Banyoles, cada curs escolar s'organitzen activitats diferents als jocs de pati: esportives, musicals...
Durant l'esbarjo de tres dies a la setmana (un per al Cicle Inicial, un altre per al cicle Mitjà i l'altre per al Cicle Superior) de manera voluntària els alumnes poden gaudir del cant coral. Això és el que, abans de començar la Mostra de Teatre i Cant Coral, la directora de l'escola de la Vila 'Baldiri Reixac' sra. Rosa M.Sala va explicar a tots els assistents, pares i mares i familiars que desitjaven veure el treball fet pels seus fills, durant aquestes petites estones d'esbarjo. Així, s'obrien una vegada més les portes de l'escola, que en aquest cas, per aforament eren les del Teatre Municipal, per tal que les famílies dels alumnes en poguessin gaudir.
Les quatre obres representades varen ser presentades a la XXIa. Mostra de Teatre Escolar del Pla de l'Estany, a principis de juny.
I a continuació us deixem part de la feina feta.

EXPLICACIÓ DE LES OBRES PRESENTADES


I començarem amb un conte popular adaptat interpretat pels 31 alumnes de cant coral de 1r i 2n:

EN PATUFET A LA PANXA DEL BOU
Vet aquí que una vegada era un pare i una mare que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien 'en Patufet' !
Ep! Ep! Un altre Patufet? I un altre? I un altre? Què passa amb tants Patufets? Un, dos, tres, quatre, cinc Patufets. 
Brrr!!! Ja no en volem més de Patufets!
I cinc cols?
I cinc bous que es mengen els cinc Patufets?
Quin terrabastall !


Ara són els 44 alumnes de 3r i 4t els qui ens representen el conte original de la Carme Amat i l'Anna Casanova:

HISTÒRIA D'UN PENTAGRAMA
Línies verticals, línies perpendiculars, línies paral·leles, línies secants...? Quedeu-vos amb cinc línies horitzontals i podreu dibuixar un pentagrama. Un pentagrama trist, molt trist, perquè està buit. Sort en té que la senyoreta clau de sol i el compàs de quatre fan espavilar les notes inquietes que, amb les seves amigues les figures i el silenci que les deixa reposar de tant en tant, ho organitzen tot de tal manera que aconsegueixen fer partitures. I gràcies als nens i les nenes que les varen aprendre a llegir, el nostre pentagrama trist ara és un pentagrama feliç !


I els 52 alumnes de 5è i 6è ens representen l'obra original de la Carme Cornellà:

VISCA LA MÚSICA
La ciutat més sorollosa? És el que vol aconseguir l'alcaldessa: fer la ciutat més sorollosa del món. Per això la ciutat està dividida: una meitat proclama que el soroll és vida. L'altra meitat, en canvi, vol el silenci. Però ni tant ni tant poc. Per mitjà de les danses i les cançons, els qui no volen el soroll arriben a convèncer-los que la música ha nascut amb l'univers, i que el xiular del vent i les gotes de la pluja fan una bona melodia i que sense música no hi ha vida i... Al final els qui volien el soroll i els qui volien el silenci es varen posar d'acord i es varen fer amics. I ja no varen voler fer la ciutat més sorollosa ni la ciutat més silenciosa... sinó que varen fer la ciutat...més musical !


I un grup de 28 alumnes de 5è i 6è  de Primària de l'escola que durant el curs han assistit al SEP (Suport Escolar Personalitzat) d'expressió oral i teatre han participat també a la XXIa. Mostra de Teatre Escolar del Pla de l'Estany, al Teatre Municipal de Banyoles i han actuat també davant les famílies.
El treball que han presentat és de creació pròpia, inèdita.  Cada dimarts de 2/4 d'1 a 2/4 de 2, s'han anat trobant a l'aula de música i, partint de la idea de fer una obra imaginativa i original, han anat pensant, escrivint, assajant... inventant situacions ben diverses... 
La feina feta que hi ha darrera d'aquesta posada en escena ha estat extraordinària. Alumnes ben diversos s'han posat d'acord per triar el guió, per seqüenciar les escenes, per distribuir els personatges, per destriar el necessari del que no ho era tant...
Això vol dir moltes estones de treball en equip, de respecte mutu, de tolerància, de silencis, de construcció de frases, de fer créixer les idees...
I així, a més a més del treball d'expressió i comunicació, en cada moment hi ha hagut grans dosis de cohesió de grup, de respecte, d'acceptació... fins que ha sortit:
LA MÀQUINA DELS SOMNIS
Ha arribat el dia que cinc reconeguts científics de la nostra comarca han acabat la seva màquina dels somnis i la volen posar a prova. Per això han convocat a les famílies que han quedat seleccionades per a provar-la. Cada família és enviada a un món on se li farà realitat el seu somni. Però en tornar, entre totes hauran de muntar un trencaclosques, les peces del qual hauran hagut d'aconseguir durant el seu viatge. Posant totes les peces de costat, descobriran quin és el món més fantàstic i de més colors. Endevineu quin serà?


Al cap de poc d'haver-se celebrat la Mostra de Teatre va ser l'aniversari de la Carme Cornellà, que és qui durant aquests anys ha anat escrivint els articles d'aquest blog i que us parla, ara, en primera persona.

El divendres 24 de juny vaig fer 60 anys. I això vol dir que m'ha arribat la meva jubilació.
A partir del setembre ja no seré a l'escola de la Vila, en la que m'hi he estat 33 cursos.
Els alumnes de tota l'escola ho saben i m'han volgut donar les gràcies per tot el temps que els he dedicat.
Així s'expressaven els alumnes dels cicles inicial i mitjà:


I els alumnes del Cicle Superior no es varen pas quedar curts.
I varen voler acabar la vetllada cantant l'himne de l'escola que aquest curs hem estrenat. 


MOLTES GRÀCIES a tots i a totes.
I no us dic 'adéu', sinó 'a reveure'!
I és que, tal com diu la cançó: 'no és un adéu per sempre, és sols adéu per un instant...'                              
He apagat les espelmes del pastís. 
I el meu desig, per a tots vosaltres ja el sabeu: 

CANTA, ESTIMA i SIGUES FELIÇ !!!

dissabte, 4 de juny del 2016

LA CAMPANA JA SONA , LA CAMPANA FA NING...LA FLAUTA MÀGICA I MOZART


Wolfgang Amadeus MOZART neix a Salzburg (Àustria) el dia 27 de gener de 1756. El seu pare, músic i compositor conegut, en Leopold Mozart, va ser el seu primer mestre. Juntament amb la seva germana, dos anys més gran, va demostrar aptituds extraordinàries per a tocar el clavecí i el violí, i una gran precocitat en la composició; les primeres obres són de quan tenia quatre anys.

Quan l'Amadeus era petit, era, com tots els nens i les nenes, una mica trapella. Cantava a totes hores: quan s'aixecava de dormir tot badallant, quan es rentava la cara, quan es vestia i es posava la perruca, quan ajudava a la seva germana Nannerl a parar la taula... Fins i tot a l'hora d'anar a dormir, abans que el seu pare i la seva mare li fessin el petó de bona nit. L'Amadeus tenia molta afecció a tocar el clavicèmbal i a buscar la 'sonoritat de les notes que s'estimen'.

Ens podem imaginar un diàleg fictici entre l'Amadeus i la seva mare, un dia qualsevol, en tornar de l'escola. 
En arribar, fa un petó a la seva mare i es posa a tocar el clavicèmbal.
Mare: - Amadeus, ja has fet els deures?
Amadeus: - Ara els faré de seguida, mare!
I l'Amadeus continua tocant...
Mare:  - Amadeus, ja has fet els deures ?
Amadeus: - Ara els faré de seguida, mare ! 
 I l'Amadeus continua tocant...
Mare:  - Amadeus, ves a fer els deures !
Amadeus: - Si, mare, ja hi vaig . 
I l'Amadeus continua tocant...
Mare (enfadada) - Vinga, Amadeus, ves a fer els deures, de seguida!    
Amadeus (de mala gana) - Sí,mare.Ja hi vaig !
L'Amadeus s'afanya molt a fer les sumes i a preparar el dictat i se'n torna a tocar el clavicèmbal. Al cap d'una estona:
Mare: - Amadeus, perquè no jugues una mica?
Amadeus:    - Sí, mare, ara jugaré !  
... i continua tocant
Mare: - Amadeus, perquè no jugues amb aquell cavall de fusta que et vàrem regalar pel teu sant
Amadeus: - Si, mare, ja hi vaig . 
... i continua tocant
Mare: - Doncs, perquè no jugues amb les bitlles? o a fer construccions amb les fustes ?
Amadeus: - Un moment, mare. De seguida hi vaig.   
... i continua tocant
Mare: - Doncs si no vols jugar pots llegir una mica.
Amadeus:   - Si, mare, ara llegiré. 
... i continua tocant
Mare: - Vinga, Amadeus, ves a llegir una mica. Sinó després la senyoreta em dirà que encara no llegeixes prou bé.
Amadeus:  - Bé,ara llegiré. ... i continua tocant
Mare (enfadada) : - Amadeus, ves a llegir de seguida !
Amadeus (de mala gana): - Sí, mare. Ja hi vaig !

L'Amadeus s'afanya molt a llegir una plana i una altra plana del conte que té començat i se'n torna a tocar el clavicèmbal. Al cap d'una estona
Mare:- Amadeus,hauries de treure a passejar el gos
Amadeus:  - Sí, mare, ara hi aniré  
... i continua tocant
Mare:  - Amadeus, treu a passejar el gos, que aviat serà l'hora de sopar.
Amadeus:    - Si , mare, de seguida  
... i continua tocant
Mare:  - Amadeus, ves-hi ara de seguida!
Amadeus (de mala gana): - Sí, mare. Ja hi vaig !

L'Amadeus desperta el seu gos i d'una revolada se l'enduu cap a fora , li fa donar tres voltes a la casa, corrent com un esperitat i entra a casa. L'Amadeus se'n va a tocar el piano.


Mare:   - Amadeus, ves a rentar-te les mans i vine que soparem
Amadeus: - Si, mare, de seguida hi vaig
... i continua tocant
Mare: - Amadeus, no m'ho facis repetir.Ves a rentar-te les mans i vine a sopar
Amadeus: - Que si, mare, que ja vinc 
... i continua tocant
Mare:  - Amadeus ! Vine a sopar que la sopa es refreda .
Amadeus: -Ja m'agrada freda la sopa 
... i continua tocant
Mare (enfadada) :   - Amadeus! A sopar!.
Amadeus (de mala gana): - Ja vinc!


Encara que sembli que l'Amadeus feia enfadar a la seva mare, no és pas així: s'estimaven molt i molt. 
A ella li agradava molt que l'Amadeus tingués tanta afecció per la música i quan l'acompanyava a dormir, li feia un petó i li cantava una cançó popular francesa que nosaltres coneixem amb la lletra de 'Quan tres oques van al camp...'
Quan l'Amadeus va ser gran, va escriure una música molt bonica que, a dintre, hi tenia aquesta cançó i que s'anava repetint, cada vegada, una mica diferent. 
La va anar canviant, variant. Per això, d'aquest tipus de música se'n diu Variacions

Aquest és el TEMA. Segur que el sabeu tocar amb la flauta
El pare, en Leopold, orgullós de les aptituds dels seus fills, els va portar a les principals corts d'Europa, on organitzava concerts i demostracions dels seus prodigiosos fills. 
Així, va comprar un carruatge amb cavalls, una tartana,  per viatjar d'una ciutat a l'altra i mostrar els talents musicals dels seus fills davant de reis, prínceps i cardenals. Com que Wolfgang i Nannerl mai no varen anar a escola, dalt la tartana Leopold els ensenyava a llegir i escriure, els ensenyava alemany, francès, anglès i italià, els ensenyava a sumar i restar , naturalment, els ensenyava música. Aquell carro amb el que van fer tants quilòmetres era com una escola ambulant. 
Quan W.A. Mozart tenia cinc anys varen actuar davant l'emperadriu d'Àustria, tocant tot el programa amb obres compostes per ell mateix. Als onze anys viatja a Itàlia i és admirat a Milà, Bolonya, Florència, Venècia i Roma, on assisteix a un miserere a nou veus del músic italià Allegri, a la capella Sixtina. Quan arriba a casa, impressionat per l'audició que acaba de sentir i ajudat per la seva prodigiosa memòria, és capaç de transcriure totes les notes del  miserere en paper pautat.
En tornar a Salzburg, a 16 anys, és nomenat director i compositor al servei del príncep -l'arquebisbe de Salzburg-. El contacte amb aquest home, autoritari, orgullós, poc artista i dèspota, el disgusta tant que, un bon dia, després d'una forta discussió, deixa la feina.
Mozart, però, no vol tornar a ser esclau de ningú, sinó que vol mantenir la llibertat total, tan important per a un compositor com ell, que ja a vint-i-dos anys havia compost tres-centes obres.
Es trasllada més tard a Manheim, Viena i París. Aquí la seva mare es posa greument malalta i mor.
Mozart torna a Àustria, i l'any 1782 es casa amb Constanza Weber, cantant que va contribuir a l'estrena de la seva òpera El rapte.
Constanza va ser molt mala administradora i força inepta per a portar la casa, cosa que, juntament amb el desordre de Mozart, va fer que les dificultats econòmiques i la misèria entressin a casa seva.
Per tal d'aconseguir algun ingrés econòmic, Mozart es passava les nits copiant la seva pròpia música, ja que això, a més de la part pecuniària, li permetia d'interpretar les obres.
Malgrat totes les dificultats i la seva ja precària salut, no para de compondre amb la mateixa intensa profunditat de sempre.
Ens ha deixat escrites més de 700 obres: òperes, misses, obres per a piano, concerts, simfonies, cantates, composicions per a cant i orquestra, cançons, sonates, variacions, trios, quartets, quintets, divertimentos i un rèquiem, la seva última obra, feta per encàrrec d'un afeccionat ric.
Torna de Viena i acaba La flauta màgica , obra sublim, i es posa a escriure el Rèquiem que considerava que seria el seu propi funeral, ja que estava molt malalt.
La matinada del 5 de desembre de 1791 va morir mentre escoltava un amic seu tocant un fragment del Rèquiem. Una tremenda tempesta de neu va impedir que els amics l'acompanyessin al cementiri. Tampoc no li pogué acompanyar la seva muller, que no es trobava en condicions d'assistir a l'enterrament. És per això que un dels més grans compositors de la història de la música va ser enterrat en una fossa comuna.
I parlem de 'LA FLAUTA MÀGICA'
Va ser una de les últimes òperes de W.A.Mozart, estrenada a Viena el 1791, d'any de la seva mort. Ràpidament es va fer molt popular en tots els països de parla germànica, gràcies entre altres coses a l'ambient de contes de fades que es respira a l'òpera. Els personatges, plens de simbologies, com en Papageno, la Pagagena, la Reina de la Nit, la Pamina, en Monostatos, en Tamino... es van fer molt coneguts i van arribar a tothom. En Papageno caçava ocells per a la Reina de la Nit i aquesta, per compensar-lo, li donava menjar i beguda. Cap al final, en Papageno troba la seva Papagena estimada. Mentre dialoguen, tot cantant aquest duet, parlen de que s'estimen molt i que tindran molts Papagens i moltes Papagenes petits.

Si la voleu seguir tota, aquí la teniu en la representació de 'La Petita Flauta Màgica' del Teatre del Liceu.

I aquí la teniu interpretada per l'orquestra Filarmònica d'Hamburg.


Us la resumeixo:
En Tamino, un príncep perseguit per una serp, és salvat per tres dames que travessen l'animal amb llurs espases. Tamino cau desmaiat i Papageno, l'home ocell que ho ha vist, vol convèncer Tamino que és ell qui l'ha salvat de la serp. Les dames, quan senten que Papageno diu aquesta mentida, li tanquen la boca amb un cadenat i donen a Tamino un retrat d'una noia molt bonica, la Pamina, que és la filla de la Reina de la Nit. Aquesta s'apareix a Tamino i li diu que li donarà la seva filla si aconsegueix rescatar-la de les mans de Sarastro que la té presonera. Tamino rep una flauta màgica i Papageno un carilló de mans de tres nens celestials, que els ensenyen el camí per a anar a can Sarastro. Aquest viu en una casa d'estil egipci i té un guardià, en Monostatos, que contínuament importuna Pamina.
En Tamino i en Papageno arriben al palau i en Papageno s'espanta molt en veure en Monostatos, però aquest també s'horroritza quan veu les plomes de l'home-ocell. Un i altre es pensen que tenen davant el dimoni i en Tamino explica a Pamina que és allà per salvar-la dels poders malèfics.
Tamino se'n va cap a un bosc, on els tres nois celestials li ensenyen el temple de la saviesa. Quan Tamino vol entrar-hi, un sacerdot li barra el pas i li diu que Sarastro no és tan dolent com li ha dit la Reina de la Nit, sinó l'únic que és bondadós i que té la veritat i la més alta saviesa. Mentrestant, en Papageno ha trobat la Pamina i se la vol emportar, però en Sarastro ho veu i no els deixa sortir; els nega la llibertat fins que, després d'haver passat unes fortes proves, siguin admesos al temple de la saviesa. Per això els tapen els ulls per a entrar al temple.
Sarastro ha reunit els sacerdots en assemblea i aquesta decideix quines són les proves que han de passar. No poden dir ni una paraula a partir d'aquell moment, i han de passar les proves del foc i de l'aigua.
Mentrestant,la Pamina s'ha adormit, i quan es desperta, la Reina de la Nit la vol convènce que mati en Sarastro. Ella no en fa cas, i quan Sarastro ho sap, no vol venjar-se, perquè és bo i té la veritat.
Amb l'ajuda de la flauta i el carilló màgics, en Tamino i en Papageno passen totes les proves. Troben la Pamina i junts, entren al temple del Sol, on són admesos com a iniciats en la veritat i la saviesa, i es casen.
Monostatos i la Reina de la Nit intenten d'entrar també al temple, però entre llamps i trons desapareixen per sempre en l'eterna foscor.
Ja ho veieu... les campanetes màgiques varen fer que en Monostatos i tots els guardians es posen a cantar i a ballar , sense poder-ho evitar, encantats pel so màgic de l'instrument que portava en Papageno, el carilló. Aquesta música és coneguda per 'Das klinget so herrlich...' És interpretada per un cor d'homes, un tenor i el carilló. Té 4 frases, la primera instrumental i les altres tres, cantades.


Si voleu conéixer més els personatges...
- La Reina de la Nit, també anomenada 'Astreflamant' i 'Sa Majestat de la Tenebra' apareix, durant la primera part de la història, com una dama magnífica disposada a tot per salvar la seva estimada filla Pamina de les urpes de Sarastro, que l'ha segrestada. Després, Sarastro ens la mostra com una dona orgullosa que voldria ser senyora del món sencer. És un dels personatges més majestuosos: una bella figura tota vestida de negre, espurnejant d'estrelles i amb la cara pàl·lida com la lluna.
- Sarastro, també anomenat 'Gran Mestre de la Saviesa' i 'Gran Mestre de la Llum'  és titllat per la Reina de la Nit de tirà, inhumà, bàrbar i d'esperit malèfic. En canvi, a la segona part, els seus oficiants ens el presenten com un home d’una bondat immensa i, quan Pamina el veu, un home gran, de cabells blancs i cara bondadosa, hi reconeix l’home just de qui li havia parlat el seu pare. 
- El príncep heroi Tamino és un caçador atractiu i ben plantat que s’ha perdut en una muntanya misteriosa. Com que és virtuós i discret, la Reina de la Nit l’ha triat perquè vagi a rescatar la seva dolça filla Pamina i, l’heroi, per fer-se mereixedor de l’amor de la princesa, superarà les dures proves a què es veurà sotmès al temple de la 
saviesa. Davant del medalló amb el retrat de la princesa, Tamino es queda com encantat i, com més la mira, més se n’enamora
- La dolça princesa Pamina simbolitza la virtut i puresa de les donzelles. És també molt bona filla i molt respectuosa de la memòria del seu bon pare difunt. És valenta, tal com correspon a una dama de la noblesa, i s’afegeix joiosa al seu estimat Tamino a l’hora de passar l’última prova, desafiant la mort i la tenebra. Pamina coneix Tamino a partir d’un dibuix que li'n fa Papageno i sap que l’estima. Per això quan es troben es reconeixen a 
l’instant.
- El bon ocellaire Papageno dóna el to humorístic a l’obra i ens fa riure amb les seves sortides ingènues i innocents. És molt estrafolari: porta un grapat de virolades plomes de paó al cap i una cua de gall al cul, i tot el cos recobert d’altres plomes de tots els colors i totes les mides. També és bocamoll, golafre, poruc i mentider, perquè s'atribueix el mèrit d'haver salvat Tamino i no és veritat, per això és castigat amb un cadenat d'or que li tanca la boca. Però, per damunt de tot,en Papageno és un entranyable bon jan amb un cor de sucre. Al final troba la seva estimada Papagena, que se li assembla tant de ser com de fer.
- El guardià gegant Monóstatos és l’antítesi de Papageno: baladrer, rabiüt, pelut i ostentós, anava vestit molt ricament amb robes fines i de colors vius, lluint braçalets i collarets d’or de llei; ara bé, el que més destaca d’ell és la malícia i la traïdoria. 

Tota la ràbia de la Reina de la Nit queda expressada en aquesta ària:

  Voleu riure? No us ho perdeu! 


Aquí teniu la cançó d'en Papageno


Si voleu veure en Papageno quan troba la seva Papagena...

Aquí teniu les Tres Bessones i la Flauta Màgica





INTERESSANT

dissabte, 9 d’abril del 2016

ACOLORIDA I ALEGRE PRIMAVERA QUE ENS PORTES SANT JORDI, EL DRAC I LA PRINCESA... BENVINGUDA!

Puntualment ha arribat, de nou, la PRIMAVERA. No falla mai !
Avui la cantarem i l'escoltarem. 
Primer... CANTEM !

Et diré un secret molt fi: la primavera és aquí...
ha cantat una cançó i ha florit el teu balcó.
Fuig hivern, vés a dormir, la primavera és aquí
Vés al teu palau de glaç, que ja som al mes de març!
J.M. Torrents - Núria Albó



Si voleu cantar la cançó de l'ORENETA...

L'oreneta que torna quan l'hivern se n'ha anat, 
ve xisclant d'alegria al seu niu de cada any.
Ja fa temps que l'espero i que vetllo el seu niu.
- Déu te guard, oreneta, ja s'atansa l'estiu.
Ella baixa i s'atura sobre un jove ametller,
mentre espolsa les ales em vol dir no sé què.
Jo m'hi atanso, l'escolto i ja entenc el que em diu:
ha volat moltes hores: ve d'un altre país.
N'ha fugit perquè els dies ara allà són molt freds,
mentre aquí el sol ja escalfa i ja els arbres són verds.
Oreneta estimada, xiscla i vola feliç,
que en el niu on vas néixer naixeran els teus fills.

A mi m'agrada tant veure les orenetes... I a vosaltres? 


Voleu veure com fan el niu?

Els ocells poden ser font d'inspiració.
Mireu com aquest músic troba la melodia desitjada, tot observant la posició dels ocells en el cablejat de l'electricitat.


I tot seguint la seva posició podem escriure partitures i interpretar-les...



En MIC també ha descobert que ha arribat la PRIMAVERA !

És clar que, de la PRIMAVERA, també podem explicar-ne un conte...

I ara... ESCOLTEM !

L'ANTONIO VIVALDI va néixer a Venècia l'any 1678. De la seva infància sabem que aviat va aprendre a tocar el violí, gràcies a les lliçons del seu pare, i que de seguida va destacar per les seves habilitats musicals. Era capellà i li deien "il prete rosso" perquè era pèl-roig, però com que tenia una lesió pulmonar, no va poder dir missa. En canvi, va ser mestre de violí d'un orfenat per a noies, famós ja llavors per la qualitat de la seva orquestra, en general, i dels violins, en particular. Va escriure més de 550 concerts, dels quals uns 230 són per a violí. N'hi ha, però, per a violoncel, per a flauta, per a fagot, per a trompeta, per a oboè, per a llaüt, per a mandolina...
Si bé uns anys abans l'ARCANGELO CORELLI havia creat un model de CONCERTO GROSSO amb un grup d'instruments que formaven el grup solista que s'enfrontava a l'orquestra sencera i que en GIUSEPPE TORELLI ja havia escrit alguns concerts abans que en Vivaldi, el que sí que va fer l'ANTONI VIVALDI va ser crear el model estructural del concert, basat en els moviments ràpid-lent-ràpid . A més a més, va ser el primer autor que atorgà al moviment lent del mig el mateix pes que als dos dels extrems, ja que fins ara la importància d'aquest moviment era molt secundària, tractant-se gairebé d'una mena de pont breu entre els dos moviments ràpids. Tot i ser molt conegut arreu d'Europa, Vivaldi acaba morint, pràcticament en la misèria, a Viena, l'any 1741.
L'ANTONI VIVALDI va reunir, amb el títol de LES QUATRE ESTACIONS , quatre concerts que volien evocar les quatre estacions de l'any. No cal buscar-hi descripcions massa precises. De totes maneres, al concert de la Primavera s'hi respira un aire més joiós i lleuger que en el darrer, l'Hivern, que desprèn una serena pau. Cada un d'ells és un CONCERTO GROSSO , la forma musical característica del Barroc que alterna el TUTTI (quan toquen tots) i el CONCERTINO (dos o més instruments solistes). Quan toquen els solistes, l'orquestra passa a segon terme i de vegades desapareix per deixar-los ressaltar, i quan ha acabat el "solo" torna a sonar l'orquestra completa en el "tutti".
Aquí podeu escoltar el concert dedicat a LA PRIMAVERA .

Si voleu, podeu escoltar ara, amb més atenció el primer moviment d'aquest concert. És un moviment ràpid, un ALLEGRO. Després d'una introducció a càrrec del "tutti" que ens ambienta en una atmosfera alegre, els dos violins solistes toquen el SOLO que és una imitació del cant dels ocells, característic de la primavera. L'orquestra respon amb la música alegre del "tutti" descrivint l'alegria que produeix l'acabament de l'hivern. Però de sobte, un moment d'alarma, quan passa un núvol que deixa anar un parell de llampecs fets pels violins solistes i els trons corresponents amb un greu "trèmolo" dels violoncels. Afortunadament, el núvol passa de llarg i torna a renéixer l'alegria, els ocells refilen i l'orquestra torna a sonar alegrement.

Per entendre més cada un dels elements del primer moviment d'aquest concert, podeu seguir, si us ve de gust, aquest MUSICOGRAMA

Si us ha agradat seguir la música amb el musicograma, ara us en deixo un altre que fa servir fotografies i no dibuixets. Ja ho veieu: un MUSICOGRAMA és un conjunt de dibuixos, lletres, imatges o grafismes que ens ajuden a seguir de manera activa una audició musical. És l'anàlisi, per escrit, encara que no sempre es fan servir grafies convencionals, vull dir lletres, de l'estructura d'una cançó o d'una música.

Si voleu, podeu escoltar el segon moviment de LA PRIMAVERA que és lent, el LARGO i ho podreu fer veient imatges de VENÈCIA la ciutat on va néixer l'Antoni Vivaldi i on hi va passar la major part de la seva vida.

Aquí teniu una fantàstica interpretació del primer moviment, cantat 'a cappella', sense acompanyament de cap instrument. És interpretat pel quintet vocal 'Carmel A-Cappella' format per un grup de cinc noies de Haifa, Israel, epecialitzat en la música polifònica sense acompanyament. És clar que, les persones no sempre diuen exactament paraules mentre canten 'a cappella'. De vegades, com aquestes noies, imiten els instruments reproduint la melodia amb els seus acords vocals o amb algunes de les tècniques de la música vocal sense text. Fantàstica interpretació !.

No us perdeu la versió ROCK d'aquest concert. Amb aquesta interpretació a càrrec d'una orquestra simfònica i un grup de rock, veureu com la música clàssica sempre pot ser actual. Només fa falta tenir ganes de passar-ho molt bé.
Gaudiu-ne !

Si vols tocar un fragment del primer moviment amb la flauta, aquí tens la partitura








Quan arriba la primavera, ens agrada parlar d'en BLAUET, l'ocell més acolorit de l'estany.
Ens agrada molt cantar-li la preciosa cançó que li va dedicar el banyolí Tomàs Gonzàlez.
Si la voleu cantar... ja ho sabeu:


LA CANÇÓ D'EN BLAUET
És petit, presumit 
i una mica vergonyós,
en Blauet és l’ocell que a mi més m’agrada.
Fa el seu niu excavant a la riba de l’estany
amb l’ajut d’un bec prim molt ben afilat.
Diuen que vigila que ningú tiri deixalles,
li agrada tenir neta la seva llar.
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal! 
tothom el saluda.
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal! 
tots els nens li diuen al passar.

Quan s’aixeca el matí 
el balquer surt del canyís 
i fa un tomb pels voltants, tot està en calma.
Mentrestant en Blauet 
parla amb l’ànec del coll verd
i li diu que aquest lloc és un paradís.

Un rat-buf passeja silenciós entre les balques
i una tenca juga amb un barb a amagar
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal! 
tothom el saluda.
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal! 
tots els nens li diuen al passar.
L’aigua de l’estany sembla un mirall fet de colors 
on els animals hi fan la seva vida,
hem de respectar aquest bell entorn 
perquè hem de pensar que aquí és casa seva.
I quan arriba la nit, en Blauet se'n va a dormir
esperant l'endemà per veure als seus amics.
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal! 
Tothom el saluda.
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal!
Tots els nens li diuen al passar.
Tomàs Gonzàlez

(del bloc del CEIP Fluvià , de Barcelona)
I si voleu veure el BLAUET en plena acció... no us perdeu aquestes imatges




Aviat serà Sant Jordi.
Cada 23 d'abril celebrem aquesta diada en commemoració del nostre patró.
Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 – Nicomèdia (Capadòcia de Turquia, 303), va ser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir per negar-se a obeir les ordres imperials que anaven contra la seva consciència i contra la dignitat i el respecte que tota persona mereix.
De la seva vida no se'n sap massa res. Sembla que era fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia. Com ell, en Jordi s'allistà a l'exèrcit romà i formà part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià. L'any 303, l'emperador va ordenar una persecució contra els cristians i en Jordi no va voler perseguir-los. I quan li varen preguntar perquè no havia cregut a l'emperador, ell els va comunicar que també era cristià. Llavors, l'emperador es va enfadar molt i va fer-lo torturar i el varen matar. El varen enterrar a Lod o Lydda (Israel) on l'any 350 s'hi edificà una església en honor seu.
El culte i la devoció a sant Jordi va començar a tenir importància entre les comunitats cristianes primitives de l'orient de l'Imperi Romà, que li edificaren esglésies i temples dedicats a ell. N'hi havia a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Palestina. 
Durant els segles XII i XIII, especialment entre els anys 1095 i 1276 tingueren lloc una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós,les croades, organitzades per coalicions d'estats europeus a fi d'alliberar Terra Santa (Jerusalem) dels musulmans. L'any 1908, durant la primera croada, els croats varen quedar sorpresos de veure que els turcs conservaren el culte a sant Jordi, a qui els musulmans anomenaven Khidr o 'El Cavaller Verd'. El cavaller verd és esmentat en diversos passatges de l'Alcorà i en aquella època gaudia d'una enorme devoció popular, tanta, que havia estat la inspiració de diferents contes, com aquell que explicava que lluità contra el drac per protegir una bella princesa.
Els croats tornaren a les seves terres amb una vella història en la qual el seu patró era protagonista d'una història cavalleresca. La figura del sant s'estengué per tot l'Occident cristià i es conegué per tot Europa. L'any 1246, en Iacopo de Voragine va divulgar la 'Llegenda Àuria' on s'inclouen els episodis de Sant Jordi, el drac i la princesa, que es popularitzen arreu i produeixen innombrables versions. A partir del segle XIV sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les quals apareix miraculosament Sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla.
Sant Jordi és el patró de diversos territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector de les ciutats d'Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Hannover, Amersfoort, Istanbul, Beirut, etc
A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV.
La Diada de Sant Jordi se celebra arreu de Catalunya. Hi ha poblacions que celebren festes en honor a Sant Jordi: a Alcoi (festes de moros i cristians), a Montblanc (actes de la setmana medieval de la llegenda de Sant Jordi), Puigverd de Lleida (patró i festa medieval)... 
La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per ser el protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia: la mort del drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Amb tot, certa tradició catalana recollida al 'Costumari Català' de Joan Amades, la situa a la població de Montblanc, a la Conca de Barberà, Tarragona.  
Diuen un drac ferotge i terrible assolava els voltants de la vila. Tenia les facultats de caminar, volar i nedar i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny, amb les seves alenades, enverinava l'aire i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret.
De fet, la llegenda diu que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la 'simpàtica' fera.  Així es va fer durant molt de temps i el monstre se'n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa Cleodolinda era jove, bonica... Hi hagué ciutadans que es van oferir per a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable i, amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada.
La donzella va sortir de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al lloc on vivia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici. Però quan va ser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li va dir que fugís ben de pressa, ja que per allà rondava un monstre que només de veure'l se'l menjaria. El cavaller li va dir que no tingués por, que no havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar la princesa i tot el poble. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la princesa i amb gran goig del cavaller. I així va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida la terrible bèstia.
El cavaller, que era Sant Jordi, va lligar el drac amb una corda i la va donar a la donzella per tal que ella mateixa portés la fera a la ciutat. Aquesta, va seguir tota mansa i atemorida. Els vilatans acabaren de matar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà un rosa i li oferí a la princesa. 
Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però aquest li va explicar que no la mereixia i que havia visitat aquella vila perquè havia tingut una revelació sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. I Sant Jordi va desaparèixer misteriosament. Tal com havia vingut. 
En Josep M. de Sagarra (1894-1961), poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català va escriure un poema sobre Sant Jordi i la seva rosa: Catalunya.
En Jordi Tonietti hi ha posat música i l'ha convertit en aquesta cançó:

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa

i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap on
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.
J.M.de Sagarra

El mite de Sant Jordi matant el drac no podia escapar de la seva dramatització. Així, l'escenificació de la llegenda més antiga que es coneix és la de Banyeres de Mariola (l'Alcoià), que es representa des de l'any 1981 en un paratge natural amb més de dues-centes persones i amb foc, llum, dansa i música en directe.
La representació de Montblanc és un espectacle que se celebra cada any, des de 1987 en la part més alta de la vila, en un marc incomparable, que és el conjunt arquitectònic del recinte emmurallat, un dels més ben conservats de Catalunya. En aquest espectacle de llum, so, efectes sonors i visuals, pirotècnia i moltes coses més, hi participen més de 500 persones, vestides de cap a peus segons es vestien a l'època medieval i entre les quals s'hi poden trobar nobles, gent del poble, clero...Aquí en teniu un fragment.

A la representació de Puigverd de Lleida, que es fa des de 2006, el poble es vesteix tot el dia de personatges medievals, s'hi fan balls d'època, lluites d'espases, demostracions de tir amb arc, mercat medieval... i a la nit s'hi representa la llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa, amb gent del municipi. Si en voleu veure un fragment...


L'any passat, la comarca del Pla de l'Estany estrenà, per Sant Jordi, la gravació pròpia de la llegenda. A les incomptables versions existents al voltant de la llegenda de Sant Jordi, hi cal sumar la producció banyolina, de la que us n'adjunto el tràiler:


A la nostra escola, de fa molts anys, els nens i les nenes de segon de primària són els encarregats de representar, per a tota l'escola i per a les seves famílies, la llegenda de Sant Jordi. Ja han triat els personatges, s'estan emprovant els vestits, s'acaben d'estudiar el text i, una mica nerviosos, estan esperant el moment de pujar dalt l'escenari... Com que tots estem segurs que ho faran molt bé, ja tenen previst anar a l'Asil, on hi viu gent gran, a portar-los, per uns moments, l'alegria de la festa de Sant Jordi i fer-los reviure aquesta fantàstica llegenda.
Des que ha arribat la primavera, tots els nens i nenes de l'escola estem cantant les cançons que parlen de la primavera, de les orenetes que tornen, dels ocells que van arribant i... de Sant Jordi!
Sant Jordi no tenia cap soldat, sant Jordi no tenia cap soldat, sant Jordi no tenia cap soldat, tot sol va matar el drac. / Sant Jordi la princesa va salvar... i una rosa li va dar. / Sant Jordi avui també celebrarem... i una flor regalarem. / Avui sant Jordi hem de celebrar... i un llibre hem de comprar.


El grup d'animació PAÍS DE XAUXA ens expliquen, tot cantant, la llegenda:

I us deixo una cançó nova que parla del poble de Montblanc, on la tradició explica que és on va succeir la llegenda del drac, la princesa i Sant Jordi. La interpreta el grup d'animació 'Ambäukatunàbia!' . És molt divertida i té un final diferent del que coneixem, una mica inesperat.
Nens pareu bé les orelles, una història us contarem, la llegenda de Sant Jordi, va passar fa molt de temps. A les contrades de Montblanc, un drac ferotge va arribar, que treia foc pels queixals i es menjava el bestiar. I es va cruspir tots els bens i les vaques i els cabrits, la bèstia estava afamada i tot el poble esporuguit. Drac, drac, drac, fuig d'aquí, fuig d'aquí, si no vols ser el nostre amic! No ens fas por, som valents, valents, i amb sant Jordi guanyarem!  / Ningú volia servir d'àpat del monstre d'alè pudent. Tenia més d'una càries, no es rentava mai les dents. Cada matí a la plaça es reunia el veïnat. I amb un sorteig decidien a qui es menjaria el drac. Però un dia la sort del poble es va girar contra el rei.I li tocà a la princesa oferir la seva pell. Drac, drac, drac, fuig d'aquí, fuig d'aquí, si no vols ser el nostre amic..../ Anà a la cova del drac, l'endemà de bon matí. Per a què esmorzés la gran fera, ella havia de morir. Quan ja estava al punt de sal i la taula ben parada va aparèixer a l'horitzó una armadura que brillava. Va entrar tot un cavaller, a les mans una gran llança i cridà amb veu de tro: 'deixa anar a la noble dama! Drac, drac, drac, fuig d'aquí, fuig d'aquí, si no vols ser el nostre amic... / Abans que clavés les urpes i s'empassés la princesa, Sant Jordi ferí el drac que intentà fugir de pressa. Però estava malferit i les ales no volaven i els dos dalt del cavall, de seguida l'atraparen. El portaren fins al poble per jutjar-lo a la plaça, però abans de decidir, li donaren la paraula: 'sóc el drac, escolteu, perdoneu, em sap greu... Jo no ho volia fer, m'hi va obligar el vostre rei, que volia que us mengés per tenir tot l'or per a ell!. Rei, rei, rei, fuig d'aquí, fuig d'aquí, al teu poble has traït. No ens fas por, som valents, valents i tots units guanyarem!. Rei, rei, rei, fuig d'aquí, fuig d'aquí, al teu poble has traït. No ens fas por, som valents, valents i tots units guanyarem!  

Les Tres Bessones que tant bé coneixeu, anaven a la recerca de cavallers forts i valents, com el cavaller Sant Jordi. Però em sembla molt que no el varen pas trobar i que decidiren, totes soletes, lluitar contra el drac. A veure si esbrineu com acaba.
 

Buscàvem cavallers forts i galants. Crèiem que era una cosa ben senzilla. Però els que hem trobat, petits o grans, tots eren cavallers de pacotilla. Potser és que hem llegit massa, creient del tot les gestes de cavalleria. I ara que els necessitem, veiem, que els cavallers són pura fantasia. Renoi!, renoi!, si que costa trobar un heroi!. Busquem un cavaller que mati el drac i pugui alliberar una gentil dama. Però els que hem conegut s'han espantat en veure passejar una sargantana. On són tots aquells cavallers valents, que fan que tot siguin flors i violes. Potser haurem de fer un pensament i fer la feina nosaltres tres soles. Renoi!, renoi!, si que costa trobar un heroi!. Renoi!, renoi!...              

Aquí teniu una altra versió de la llegenda de Sant Jordi. Aquesta vegada és una animació feta amb els Playmobils i amb música de Pascal Comalade. No hi ha text. I així cadascú de vosaltres la pot explicar a la seva manera.


Molts grups d'animació i cantants han volgut fer noves versions de la llegenda de Sant Jordi. Aquí en teniu una altra.


I aquesta... que us agrada?


I aquí una altra. Els personatges són ninots de plastilina. El muntatge és ben curiós! 
    
Era ferotge el drac?

I aquesta darrera versió...La que ens explica la història d'una princesa avorrida i d'un drac juganer. Juguen i juguen... fins que un dia la princesa descobreix la llibertat de vestir com una noia qualsevol i no com una princesa.
           
 
Quina us ha agradat més?
Ja teniu el vostre drac ?


Us deixo una sorpresa, sobretot, per als alumnes que aquest curs estan fent 5è de Primària. 
Quan feien P4, varen representar la llegenda de Sant Jordi. Els voleu veure?



La Diada de Sant Jordi commemora la mort d'aquest sant esdevinguda, segons  s'explica, el 23 d'abril de l'any 303. És un dia en què tradicionalment a Catalunya les parelles es regalen una rosa i un llibre. Els catalans surten al carrer i omplen les places de gom a gom per a celebrar la festivitat de Sant Jordi, patró de Catalunya, i el dia de la llibre i de les roses que, juntament amb les senyeres, són ben presents arreu. Aquest dia coincideix amb el dia de la mort de l'escriptor Miguel de Cervantes i del dramaturg William Shakespeare l'any 1616. Més tard, l'any 1981, l'escriptor català Josep Pla també va morir aquest dia. El 15 de novembre de 1995, la Conferència general de la UNESCO va decretar el 23 d'abril com a Dia Internacional del Llibre i dels Drets d'Autor. 
Aquest dia, els lectors aprofiten per intercanviar impressions de lectura a peu de carrer amb els seus escriptors predilectes i aquests per signar-los la darrera novetat editorial. Normalment es va un descompte al preu de venda.
La plaça de Banyoles s'omple de gom a gom, també, amb els nens i nenes de les escoles i els nois i noies dels instituts que llegeixen els textos que han escrit, amb il·lusió, per a ser declamats en veu alta i escoltats pel nombrós públic que s'hi aplega.
No hi falten les parades de roses. Les botigues de flors hi munten les seves parades, però també hi ha parades amb reivindicacions polítiques, per ajudar a organitzacions humanitàries, per recaptar fons per escoles, o simplement per a aconseguir alguns diners extra. Els alumnes de sisè de la nostra escola, també sortiran al carrer a vendre roses i els diners que aconsegueixen seran per ajudar a pagar la sortida al Pirineu de final de curs. Cal destacar l'ambient festiu que genera la diada. 


Es realitzen activitats a les biblioteques i concerts al carrers que s'afegeixen a l'atrafegada agenda cultural catalana. La de Sant Jordi ha estat declarada Festa Nacional de Catalunya per la Generalitat, però aquest dia no és festa laboral: és feiner i lectiu per als estudiants.
I, tant se val, no hi poden faltar les ballades de sardanes.Heu sentit mai la sardana 'Rosa de Sant Jordi' ?. La voleu escoltar? A més a més, podeu recordar els noms dels instruments de la cobla, el conjunt d'instruments encarregat d'interpretar les sardanes.


La música és d'en Fèlix Martínez i Comín. En Josep M. Bernat i Colomina hi va posar lletra:
La garlanda de la primavera ja ha arribat. És l'abril amb corrandes de roses. És l'abril coronat de colors. Sant Jordi, cavaller de Catalunya et porta l'amor. El vent s'ha endut les boires i l'abril s'ha vestit lluminós i tinc el pit ple de roses. Per tu, la rosa blanca, mig closa, mig ufana, que et porta l'alenada d'un dia de tendror. Per tu, rosa daurada, plorosa de rosada que et porta l'enyorança d'un vell amor perdut. Jo no sé si els somnis m'han fet veure l'atzar. Jo no sé si en somnis t'he allargat les mans... t'he cobert de flors el front. Per tu, la rosa grana, altiva i sobirana, que et porta apassionada, perfum de nits d'amor. Per tu, totes les roses, per tu, les millors coses, per tu, una flor desclosa, per tu, la joventut.
Ens la canta la jove soprà Rosa Mari Abella, que apareix en aquest video ballant sardanes i passejant-se entre les roses. 

Heu menjat mai pa de sant Jordi ? Darrere la cuina catalana actual hi ha la història d'un país, un territori, unes ganes de ser... El pa de Sant Jordi és un pa que va ser inventat pel forner barceloní Eduard Crespo l'any 1988 i difós pel Gremi de Flequers de Barcelona per dotar a la Diada de Sant Jordi, d'una especialitat de fleca pròpia. Algunes fleques també n'elaboren per la Diada Nacional de l'11 de setembre. És un pa de disseny que té forma de pa de pagès i representa l'escut de Catalunya, quatre barres vermelles sobre fons groc. És elaborat amb gran cura a partir de tres pastes: de nous, de sobrassada i de formatge, que fa que sigui un pa gustós i aromàtic. Ja fa 27 anys que es va començar a fer aquest pa. Cal remarcar que Catalunya sap lligar ofici, negoci, activitat econòmica i solidaritat ja que, el Gremi de Flequers de Barcelona ha instaurat la iniciativa solidària de lliurar a Càritas Diocesana el seu producte per repartir, a través de vuit parròquies, a les persones més desfavorides. 
A  la mateixa  època  es va voler instaurar també el pastís de Sant Jordi, un pa de pessic tallat diverses vegades i farcit amb crema de mantega, de manera que semblessin pàgines d'un llibre.
És clar que, per als llaminers, tot és prou bo. Heu vist quines roses de xocolata que s'han inventat? 
I aquestes galetetes en forma de drac i de rosa? Mmmm... n'hi ha per a llepar-s'hi els dits! 
I el torró de Sant Jordi que fan a Santa Coloma de Farners? Existeix des de l'any 1930. Aquest sí que en té d'anys!. Un client de la botiga necessitava unes postres molt especials per a oferir a uns convidats de compromís el dia de Sant Jordi. A en Francisco Trias, de la casa Tuyarro se li va ocórrer de canviar el pa de pessic del pastís per torró de rovell per tal que fos més selecte i va anar fent fulls de gema cremada i capes de crema de mantega fins que aconseguí un producte extraordinari. Fou així com l'anomenà torró perquè tenia gema i de Sant Jordi pel dia de l'encàrrec. No us el perdeu!

No us penseu pas que el drac de la llegenda de Sant Jordi és l’únic drac protagonista de les històries on hi surt algun drac.
Coneixeu en PUFF? N’heu sentit a parlar mai?
En PUFF o en PAF era un drac màgic. Sí, sí... tal com ho llegiu.
PUFF, el drac màgic és una cançó folk estatunidenca escrita per en Leonard Lipton i en Peter Yarrow i popularitzada pel grup nordamericà Peter, Paul and Mary en un disc publicat el 1963. La cançó va ser un èxit immediat en el circuit de música folk i, de seguida va passar a formar part de la cultura popular estatunidenca i britànica i posteriorment de la d’altres països, amb les seves respectives traduccions. A Catalunya, en Ramon Casajoana del Grup de Folk la va traduir i a partir de llavors, nombroses interpretacions de diversos artistes que han escrit versions o traduccions de la cançó, han contribuït a popularitzar-la molt.

La lletra d’aquesta cançó està basada en un poema que en Leonard Lipton va escriure l’any 1959, quan tenia 19 anys, inspirat en un text del poeta estatunidenc Ogden Nash titulat ‘Custard the Dragon’ que tracta sobre un petit drac domesticat. En Peter Yarrow, amic d’en Lipton i company de la mateixa universitat, va afegir més estrofes al poema i hi va posar-hi la música. Dos anys més tard, l’any 1961, en Yarrow va unir-se a Paul Stookey i Mary Travers i varen formar el grup Peter, Paul and Mary , que la va començar a tocar i a cantar en les actuacions que feien en directe l’any 1961 i la varen enregistrar al cap de dos anys més tard.
La cançó explica la relació entre un nen i un drac etern, en Puff, amb qui jugava quan era petit, però a mesura que el nen es va anar fent gran, va anar perdent l’interès pel joc i va deixar en Puff tot sol.Aquí teniu la versió original:

La voleu cantar? Som-hi!

Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar, però sol s'avorria molt i sortia a jugar.
Hi havia un nen petit que se l'estimava molt, es trobaven a la platja tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar un viatge molt llarg, volien anar a veure el món travessant el mar.
Quan hi havia tempesta S'ho arreglaven molt bé enfilant-se a la cua d'en Puff vigilava el vent.
Nobles, reis i prínceps s'inclinaven al seu pas i quan en Puff va fer un crit els pirates van callar.
Els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans, va conèixer altres llocs
pel món que li van agradar tant.

Una nit molt gris i trista el nen el va deixar, i els brams de joia d'aquell drac es van acabar.
Doblegant el seu llarg coll, el drac es va allunyar; semblava que estava plovent quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix, el drac es va allunyar i poc a poc, molt lentament, va tornar al fons del mar.

La voleu cantar en anglès? Aquí la teniu amb la lletra i tot


És fàcil de tocar-la amb la flauta. Ho voleu provar?














És clar que encara n'hi ha un altre de drac també molt conegut... EL MONSTRE DE L'ESTANY DE BANYOLES!
L'any 1985, en Toni Gimènez va escriure la lletra d'aquesta cançó que ha popularitzat la llegenda del drac de Banyoles tot convertint el monstre carnívor en un drac vegetarià.

Ens ho diu la història d'un vell poble que hi habitava un monstre fa molts anys
diuen que treia foc per les orelles i per la boca, pel nas i pels queixals.
És el mon-mon, el monstre de Banyoles que men-men-men, que menjava persones, oi tant!
És el mon-mon, el monstre de Banyoles... una per dia sense fer terrabastall.
Com veureu tenia tanta gana que s'empassava els bous de tres en tres
i els cavallers que amb ell volien brega se'ls endrapava com qui no menja res.
I la gent de tota la contrada un tracte, amb gràcia, amb ell varen signar,
donant-li cols, patates i 'esbargínies' perquè aquell monstre es tornés vegetarià.
I és famós el poble de Banyoles i és que la vila és coneguda arreu,
pel famós monstre i pel seu bonic estany i pel Tren Pinxo, un tren ben especial.
En Toni Giménez és un animador infantil, mestre i doctor en pedagogia, que va començar a cantar professionalment l'any 1977. L'any 1980 formà part del fugaç grup d'animació 'Els cinc dits d'una mà' juntament amb en Xesco Boix, en Noè Rivas, l'Àngel Daban i en Lluís Maria Panyella. 
És un cantautor folk, compositor de cançons i de música,escriptor de contes i narracions, professor de guitarra i de banjo, professor universitari de Pedagogia, imparteix cursets i tallers sobre cançons i la seva didàctica a mestres i altres professionals de l'educació... Quantes coses!  Ha publicat 179 obres : 129 discos i 50 llibres i cançoners i ha col·laborat en 20 enregistraments més, com a músic i/o cantant.Aquí el tenim interpretant la cançó en un programa de la Televisió de Terrassa l'any 1987.


Tothom ha sentit a parlar del monstre de Banyoles. No obstant això, pocs coneixen l’origen de la llegenda o el perquè que l’animal sigui un drac. L'Àngel Vergés, llicenciat en Filologia Catalana i diplomat en Magisteri dóna resposta a totes les curiositats de la llegenda del monstre de Banyoles. L’origen de la llegenda es remunta amb l’aigua de l’estany de Banyoles que inundava el paratge de la Draga i es canalitzava per mitjà d’un rec cap a un fenent conegut com el Clot del Drac.

A partir d’aquesta esquerda l’aigua hi baixava com en un embut i es produïa una fressa com la que fa un monstre quan s’empassa una bestiola. A partir d’aquest fet l'Àngel Vergés suposa que els homes del neolític que vivien prop de les aigües de l’estany de Banyoles van començar a explicar històries fantàstiques d’aquest fenent. L'Àngel explica que en la nostra cultura “el drac és un monstre emblemàtic amb una llarga tradició mitològica i llegendària”, ja que en ell hi ha els quatre elements: l’aire, l’aigua, la terra i el foc. La llegenda del monstre de Banyoles sempre ha estat una de les més conegudes arreu de Catalunya. 
Il·lustració de la Cinta Vidal
Us l'explico?
Explica la llegenda que, fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, de l'estany de Banyoles. Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os que el feia invulnerable. Tenia alasses com de rata-pinyada i arpons arquejats i al llarg de l'espinada del clatell fins a la cua un rengle de pues que feia feredat. Us l'imagineu?
Il·lustració de la Cinta Vidal
Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però, sobretot, tenia una gana que el corsecava. El bestiar que s'esqueia a passar a prop del seu cau desapareixia,dins de la seva gola, com per art d'encantament. El drac es cruspia els xais, els senglars, els bous, tot com qui res. Quina por!
Il·lustració de la Cinta Vidal

Els veïns de Banyoles vivien amb l'ai al cor . Hauríeu vist les portes de les cases tancades i barrades molt abans de l'hora que les gallines s'ajoquen; perquè temien que la fera malvada es fiqués per dins i devorés grans i petits.  Ni dins de les muralles els vilatans hi podien estar segurs. Cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella maleïda bèstia.
I els va proposar un pacte...
Il·lustració de la Cinta Vidal
...que no els faria més mal ni a ells ni als seus ramats si cada dia de l'any li portaven al cau una criatura, un dia un nen, un dia una nena. Ja us podeu imaginar de quina manera es resistien els banyolins a acceptar aquesta condició! Però el drac es va posar a  saltar aquí i allà amb uns xiulets esgarrifosos. 
Il·lustració de la Cinta Vidal
Un bon dia, els soldats de Carlemany, havent sentit a parlar de la feresa del drac, van pensar que seria molt heroic matar un drac de grans dimensions per poder explicar a tothom la seva gran proesa. Molts dels cavallers es disputaven la glòria de matar-lo. Molts varen anar al cau de la fera muntats en els seus cavalls i empunyant la llança. El drac els engolia a ells i als cavalls,i no se'n cantava mai més ni gall ni gallina.
Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a explicar el què havien vist a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles. Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, amb els millors homes, armats, valents i decidits s'encaminà cap a la vila de Banyoles. Carlemany hi va anar muntant en el seu cavall blanc i brandant la seva espasa, que es deia 'Joiosa' i que tenia el do de no poder ser vençuda en cap combat.
Però en rebotre contra el cuir del drac va saltar el ferro a bocins sense haver fet ni un escantell en aquelles escates. Carlemany se'n va entornar tot trist, declarant-se vençut per primer cop a la vida. Carlemany, doncs,  va fugir i el drac, va continuar fent de les seves. Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món, que tantes batalles havia guanyat, fugint cames ajudeu-me!, creiren que només un miracle els podria salvar. 
En aquest moment entrava a Banyoles un home descalç i vestit de sac. Heu de saber que era sant Mer. Sant Mer vivia sol en un desert fent aspra penitència; però havia estat mogut per inspiració divina a causa de les moltes llàgrimes plorades per les mares dels nens i nenes que el drac havia devorat. Per això havia deixat la seva ermita, i a peu i dejunant havia seguit l'exèrcit de Carlemany fins a Banyoles. No duia armes de cap classe; res més que l'estola de dir missa.  Se'n va anar cap al Clot del drac i, quan el drac va sortir, li tirà l'estola al coll. La fera malvada va perdre tota la seva ferotgia. I es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar. Llavors, el monjo, es dirigí cap al centre de la vila amb el drac, seguint-lo. En arribar, va cridar a la gent: '- Veniu, bona gent. Mireu el vostre drac. Heus aquí la vostra bèstia maligna... deixeu les armes a terra, perquè no us farà pas res'. 
Un vilatà, quan es va recuperar de veure el drac tan manyac, va cridar:  '- Matem-lo ara que el tenim amansit'. Però el monjo Mer va dir:   '- Us en guardareu prou!. Aquesta bèstia és inofensiva i només menja herbes i arrels!'
La gent es va quedar mirant el drac, sense saber ben bé què fer. Fins que un nen va sortir del mig de la multitud i va acariciar el drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit, el va imitar. Des de llavors i davant l'astorament de tothom, el drac seguia Mer arreu com un cadell manyac i sense maldat visible, fins que va decidir enclaustrar-se al seu Clot per sempre més i no sortir-ne mai. Diu la gent més gran, però, que de tant en tant, pels volts de la Draga encara es poden sentir els crits del drac que, vés a saber perquè, ens fa sentir la seva presència entre nosaltres... pot ser, per tornar-nos a visitar ben aviat.
Ah! També voleu tocar la cançó del monstre de l'estany de Banyoles amb la flauta? Aquí la teniu: