QUI JUGA AMB FOC AMB FOC ES CREMA

Dijous. Fa cinc dies que l'Alt Empordà crema.

I amb l'Alt Empordà ens cremem una mica tots nosaltres: els qui en som veïns, els qui coneixem el territori, els qui ens l'estimem, els qui ens el sentim nostre.

I un 'perquè'? I un 'no comprendre-ho'. Tant de bo només fos un malson.

Ha estat un infern de destrucció que ha portat a la desolació.

La desolació i la impotència d'aquells que ho han perdut tot. Tant de temps treballant perquè una glopada de foc els hi prengui les terres, els conreus, les vinyes, els animals... la vida, la il·lusió, tot !

I una tramuntana agosarada, massa potent que, pessigollejant l'ambient, anava alimentant les flames. 

Cel vermell de foc que plorava cendres i fum. Paisatge en blanc i negre.

Nits llargues, massa llargues, de pànic, incertesa, ràbia, tristesa, por... sumades al dolor de les pèrdues de vides humanes i de totes les pèrdues.

La malícia de pensar que tot ha estat produït per una imprudència.

Ja fa una colla d'anys que el músic banyolí Tomàs Gonzàlez va escriure aquesta deliciosa cançó amb la que va guanyar la sisena edició del premi 'Mirall' l'any 1997.
La dedico...

al coratge dels bombers, a la seva lluita constant, a la seva tenacitat...

a les mans, el cor , la solidaritat i la dedicació dels voluntaris...

a tots aquells i aquelles que han patit l'infern que s'ha viscut a l'Alt Empordà...per a tots ells, un bri d'esperança!

Un esclat de llums i de colors, ja ha arribat la primavera, 
però aquest any els animals del bosc no tenen lloc on fer la festa. 
Han fugit del bosc a la ciutat, han deixat el seu món enrera. 
Uns camins on mai podran tornar; una llar que han perdut per sempre. 
Cada cop ens prenen un tros més, diu el llop a les gaseles. 
Un isard es pregunta que han de fer; per què han cremat les seves terres? 
Han fugit del bosc a la ciutat, han deixat el seu món enrera. 
Uns camins on mai podran tornar; una llar que han perdut per sempre. 
Un gripau amb llàgrimes als ulls, diu que cal tenir consciència. 
Que un descuit després el paguem tots; qui juga amb foc, amb foc es crema. 
Han fugit del bosc a la ciutat, han deixat el seu món enrera. 
Uns camins on mai podran tornar; una llar que han perdut per sempre.

Al ja tradicional concert de Sant Esteve (26 de desembre) del 2010 la coral VEUS DE L'ESTANY de Banyoles hi va interpretar la cançó PARE, de Joan Manuel Serrat, unint-se al reconeixement de l'any 2010 , per les Nacions Unides, com a l'any internacional de la Biodiversitat, el qual, amb el lema: " La biodiversitat és vida. La Biodiversitat és la nostra vida" recordava la importància d'aquesta, per reflectir tot que el que s'ha aconseguit per salvaguardar-la i reclamar atenció per als urgents reptes de futur encara pendents, que són molts. La biodiversitat entesa com l' àmplia varietat d'éssers vius que hi ha sobre la Terra: plantes, animals i microorganismes i la interacció que es dóna entre ells, juntament amb l'aire, l'aigua i la terra que els envolta.

És una cançó solidària amb la Terra, escrita l'any 1973 per en Joan Manel Serrat. Amb un text ple de poesia i tendresa, l'autor denuncia, amb pena, ràbia i vergonya, els qui cremen els nostres boscos, embruten les nostres aigües, enverinen els nostres aliments i s'enriqueixen amb les misèries dels altres.

La coral la continua cantant. És plena d'actualitat.
 
Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta. Rellisca com un barb sota un pam d'escuma blanca. 
Pare... que el riu ja no és el riu. Pare, abans que torni l'estiu amagui tot el que és viu. 
Pare, digueu-me què li han fet al bosc que no hi ha arbres. A l'hivern no tindrem foc ni a l'estiu lloc on aturar-nos. 
Pare... que el bosc ja no és el bosc. Pare, abans que no es faci fosc ompliu de vida el rebost. 
Sense llenya i sense peixos, pare, ens caldrà cremar la barca, llaurar el blat entre les runes, pare, i tancar amb tres panys la porta. 
I deia vostè, pare: Si no hi ha pins no es fan pinyons ni cucs ni ocells. Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, ni cera ni mel. 
Pare... que el camp ja no és el camp. Pare, demà del cel plourà sang. El vent ho canta plorant. 
Pare, ja són aquí... Monstres de carn amb cucs de ferro. 
Pare, no tingueu por i digueu que no, que jo us espero.  
Pare, que estan matant la terra. Pare, deixeu de plorar, que ens han declarat la guerra....

EN JOAN MARAGALL I L'EMPORDÀ

Moltes de les sardanes corals que han fet història com 'La santa espina', 'Les fulles seques' i 'La sardana de les monges', tenen la música de l'Enric Morera i la lletra de l'Àngel Guimerà. Però la sardana 'L'Empordà' és fruit de la col·laboració entre el poeta Joan Maragall i el compositor Enric Morera. Aquesta no era, però, la primera sardana coral de Maragall, ja que ja havia posat lletra a la coneguda 'Per tu ploro' d'en Pep Ventura i a la popularíssima 'Records de ma terra' de Josep Serra.

Es pot considerar que aquesta obra, 'L'Empordà' , forma també part del patrimoni històric coral català que va més enllà del referent sardanista. És a dir, a més a més d'una sardana cantada és, també, un símbol musical com ho són 'Els segadors', 'La santa espina', 'El cant de la senyera', 'El Virolai' o 'El cant dels ocells' entre altres partitures que han esdevingut un referent de catalanitat al llarg dels anys, sigui quin sigui el règim polític del moment.

La llegenda singular dels amors de la sirena i el pastor és, també, un cant a la nostra terra, a la muntanya i al mar que configuren un encant especial a una de les comarques emblemàtiques del nostre país, l'Empordà, considerada, a més a més, com el bressol de la sardana.

La composició d'aquesta obra té una història molt peculiar. El 25 d'abril de 1908 l'Enric Morera va escriure una carta a en Joan Maragall dient-li que la coral Amics Tintorers de Barcelona havia de fer una actuació a Figueres i que li havia demanat d'estrenar una sardana seva, però amb la condició de que la lletra havia de ser del gran poeta Joan Maragall. Sense defugir la petició, en Maragall li va contestar que ell sempre havia posat lletra a una música ja feta i que, en haver-ho de fer ara al revés, no sabria ni quan hauria de durar ni el ritme que calia donar a la poesia per ser, posteriorment,

musicada. L'Enric Morera li va contestar, també per carta: Estic molt content de veure que em fareu els versos per la sardana... No us amoïni gens el ritme, que jo ja faré la música per a la vostra lletra. La dimensió pot ser més o menys com la de 'Per tu ploro' d'en Ventura, i jo ja m'arreglaré... Feu-ho com vulgueu, que jo ja sé que estarà molt bé. Sols us dic que tinc moltes ganes de fer-la; m'agrada molt fer sardanes, però aquesta la desitjo.

I així va ser com es va gestar aquesta emblemàtica i popular sardana coral que va estrenar el 6 de setembre de 1908 a Figueres l'agrupació coral Amics Tintorers de Barcelona per homenatjar els seus amics de la Societat Coral Erato de Figueres, els quals van considerar que el millor regal que els podien fer era la de cantar una sardana original dedicada a l'Empordà. L'actuació de la coral barcelonina va ser un èxit. L'expressió 'Salut, noble Empordà, salut, palau del vent, portem el cor content i una cançó' ha esdevingut un veritable himne de la comarca empordanesa. Actualment gairebé la majoria de corals i orfeons de Catalunya tenen aquesta sardana al seu repertori.

I no només les corals i orfeons de Catalunya. Escolteu-la amb la versió d'aquesta coral anglesa. I fixeu-vos amb l'entusiasme i l'alegria que hi posen en interpretar-la tan bellament. És la coral Knox College, de Galesburg, Illinois (Estats Units).

És ben cert que la música no té fronteres!

Cap a la part del Pirineu, vora els serrats i arran del mar, s'obre una plana riallera:

és l'Empordà.

Digueu, companys, per on hi aneu? Digueu, companys, per on s'hi va?

- Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà.

Salut!, noble Empordà! Salut! palau del vent! Portem el cor content, i una cançó.

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà, penyora s'anirà fent de germanor. - Una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor; a dintre de la mar hi ha una sirena,

ell canta al matí que el sol hi és bo; ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta: - Pastor em fas neguit -.

Canta el pastor: - Em fas neguit, sirena-.

- Si sabessis, el mar, com és bonic! - Si sabessis, la llum de la carena !

- Si hi baixessis, series mon marit. - Si hi pugessis, ma joia fóra plena.

- Si sabessis, el mar, com és bonic! - Si sabessis, la llum de la carena!

La sirena es féu un xic ençà, i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla, i de l'amor plantaren la cabanya...

Fou l'Empordà.

I podeu escoltar ara la sardana interpretada per la cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, de Barcelona.

I és que la terra de l'Empordà ha inspirat a molts escriptors, poetes, pintors, músics... Artistes de nivell internacional l'han convertida en la protagonista de les seves obres. Terra encisadora que fascina pels seus paisatges, pels seus colors, pel seu ambient...

El grup gironí de rock 'Sopa de Cabra' (actiu entre el 1986 i el 2001) va publicar l'any 1989 el seu primer disc, que incloïa la cançó 'L'Empordà', que no té res a veure amb l'Empordà d'en Maragall. Aquesta cançó ha estat, sens dubte, un dels grans èxits del grup gironí i un himne de l'anomenat 'rock català'.

Aquesta cançó, però, ja l'havia escrita sis anys abans el guitarrista dels 'Sopa de Cabra' , en Josep Thió, quan encara tocava amb el seu grup d'institut, els Copacabana.

I va ser també la cançó que en Gerard Quintana va cantar per passar el càsting per entrar a formar part com a cantant dels 'Sopa de Cabra'.

Tot i que quan la varen enregistrar per primera vegada no en varen quedar gens satisfets, és una cançó que sempre anirà lligada a l'èxit dels 'Sopa de Cabra'.

Si voleu, la podeu cantar seguint-la en aquest fragment d'acomiadament que els 'Sopa de Cabra' varen oferir els dies 6, 7 i 8 de novembre de l'any 2001 a la sala Razzmatazz (antiga sala Zeleste) de Barcelona, en un adéu definitiu després de 15 anys de carrera. En Gerard Quintana, el cantant del grup, va iniciar el concert amb el seu crit de guerra preferit: 'Bona nit, malparits!'.

El setembre de 2011 es tornaran a trobar per fer tres concerts al Palau Sant Jordi de Barcelona i la tornaran a cantar.

Nascut entre Blanes i Cadaqués, molt tocat per la tramuntana

d'una sola cosa pots estar segur : quan més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia que a la matinada es mataria, però cap el migdia anava ben torrat,

somriu i diu que no té pressa, ningú m'espera allà dalt

i anar a l'infern no m'interessa, és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys i en Siset encara aguantava,

dormint la mona a la vora del Ter però ell mai no s'hi tirava.

Sempre deia que a la matinada es mataria, però cap el migdia anava ben torrat,

somriu i diu que no té pressa, és molt més bonic l'Empordà.

I quan veig la llum de l'alba se'm treuen les ganes de marxar

potser que avui no em suïcidi , potser ho deixi fins demà.

Amb un altre estil ben diferent, en Lluís Llach (Verges, Baix Empordà, 1948) ens presenta un tema en el qual hi endevinem la seva estima per l'Empordà. Enamorat de la seva terra, l'any 1980 treu al mercat el disc 'Verges 50' , un homenatge a la seva terra i un record a la seva infantesa. En aquest treball hi inclou 'Arran de terra' , tot un testament poètic que canta amb molta força i amb un devessall de sentiment.

Gaudiu-ne !

Quan moriré porteu-me a l'Empordà, només a l'Empordà, porteu-me a l'Empordà,

que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant...

i abans que sigui massa tard faig la reserva del forat.

Quan m'hi poseu feu el fotut favor arran de terra i prou,

que aquesta plana és el dibuix dels déus i no seré pas jo qui trenqui el seu encert.

Ja us ho fareu si arribeu tard que no em moureu del meu forat.

Arran de terra per a sentir els renecs que diu la gent d'aquí, que diu la gent com jo

i sentir el peus dels infants que jugant potser m'explicaran camins que no he trobat.

Que quedi clar i ho deixo escrit que un bon forat serà per a mi.

Arran de terra perquè si em faig pols la pluja em dugui al riu i amb ell anar al meu mar,

del mar a un núvol i que dolçament sigui el llevant calent qui em torni al meu racó.

Ja us fotreu si arribeu tard, que no em traureu del meu forat.

Quan moriré porteu-me a l'Empordà, només a l'Empordà, porteu-me a l'Empordà,

que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant...

i abans que sigui massa tard, reclamo el dret del meu forat!