CONSTRUÏM, ENTRE TOTS, LA PAU... LA SEMPRE TAN DESITJADA PAU...

"Tots els homes del món, 

vinguin d'on vinguin,

entenen el llenguatge de la música que surt del cor".

Aquestes paraules les va dir en Pau Casals. I és ben veritat, si parléssim amb el llenguatge del cor, al món hi hauria PAU.
En Pau Casals i Defilló va néixer l'any 1876 i va morir l'any 1973, ara ja fa més de 40 anys. Va ser un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, va convertir en un gran instrument solista i que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació de la cançó catalana 'El cant dels ocells' ha esdevingut un símbol de PAU i LLIBERTAT arreu del món.

La seva vida va estar marcada per la història. Una vida a cavall de dos segles, que va estar lligada a algunes de les persones més influents de la seva època. En molts sentits, per la seva música i els seus ideals, va ser un personatge universal, però estimava profundament la seva terra i el seu poble català. L'any 1958 va ser proposat com a candidat per al Premi Nobel de la Pau.

El 1961 va ser convidat pel president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy a fer un concert a la Casa Blanca. Casals, que no havia actuat als Estats Units des de feia més de 30 anys, va meditar sobre si acceptar o no la invitació. I en resposta, li va escriure: 'Vull que la música que interpretaré per a vós i els vostres amics simbolitzi el meu sentiment profund per al poble americà i la fe i la confiança que tots tenim en vós com a líder d'un món lliure. 

La tarda del concert, Pau Casals i el president Kennedy van tenir una reunió privada, després de la qual van abandonar junts el Despatx Oval. Casals somreia i en Kennedy el mirava ple d'admiració i afecte. 

Tot esperant el concert, entre els presents, hi havia una conversa animada i tots comentaven el caràcter únic de l'esdeveniment. 

Malgrat els seus vuitanta-quatre anys, Casals es va mostrar pletòric i desitjós de tocar. Aquell acte era molt més que un concert. El president Kennedy va començar parlant de la importància de les arts i després va dir: 'L'obra de tots els artistes representa un símbol de la llibertat humana, i ningú no ha fet una aportació més gran a aquesta llibertat que Pau Casals'. Quan va començar la música, tothom escoltava embadalit. Al final, un esclat d'aplaudiments. El públic es va posar dempeus i va aclamar els músics. Enmig d'aquells aplaudiments, Casals es va acostar al president i li va dir a cau d'orella que tocaria una peça més, 'el Cant dels ocells', una cançó popular catalana en record del seu país i en senyal del seu anhel de pau i llibertat. La va tocar, com feia sempre, com si fos una pregària. 

Després de la darrera nota es va fer un llarg silenci, una pausa cerimoniosa i, una vegada més, el públic va esclatar en una entusiasta ovació. Va ser una allau d'emocions, una joia compartida per tots els assistents. Després hi hagué una recepció amb el president, la primera dama i alguns dels músics i convidats. El president va haver de marxar per atendre uns assumptes urgents i la sra. Kennedy, en acompanyar-los, va dir a Casals: 'Quina música més meravellosa ens ha regalat amb aquest instrument!'. L'endemà, el president Kennedy va enviar una carta a Casals que deia: 'Benvolgut mestre Casals, la sra. Kennedy i jo mai no us podrem agrair prou el que vàreu fer ahir a la nit. Vàreu honrar el nostre país, la Casa Blanca i el món de la música. 

Hi ha molt poques vetllades inoblidables, però la d'ahir sens dubte ho serà per tots els que van ser-hi presents. L'embadalit auditori que va gaudir de cadascuna de les precioses notes del concert va ser testimoni del vostre èxit. Amb tot, la sra. Kennedy i jo sempre us estarem agraïts que vinguéssiu a tocar per a nosaltres.

Va ser una vetllada que ens va fer sentir humils i que va servir         d'inspiració i d'estímul a tots els amants de la música del país'.               
Dos anys més tard, el mateix president, li concedí la Medalla de la Llibertat. 

Al llarg de la vida, Pau Casals va lluitar constantment per la PAU, la JUSTíCIA i la LLIBERTAT. 

Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i era conegut per la seva enèrgica oposició a les dictadures i a les restriccions de les llibertats humanes. No havia tornat a Rússia ni a Alemanya ni Itàlia. L'any 1939 va renegar de la dictadura de Franco i va marxar voluntàriament a l'exili. Els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l'ús de les armes nuclears.

El 1971 va compondre 'l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el seu secretari general, U Thant, li entregà la Medalla de la Pau, en reconeixement a la seva actitud en defensa de la PAU, els Drets humans i la identitat dels pobles. Va ser en aquesta ocasió que va pronunciar, en agraïment a aquesta distinció, un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana i on va dir, convençut,  la frase 'I am Catalan' (sóc català) . Una expressió d'amor pel seu país i una afirmació de la seva identitat. No declara que és un músic. Es declara català, fill d'una cultura i d'una tradició mil·lenària, que estima la llibertat, la llibertat i la pau per a tots els pobles. A més de català. Casals és un ciutadà del món. 

'Sóc català. Actualment, una província d'Espanya. Però, què va ser Catalunya?. Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer parlament molt abans que Anglaterra. Catalunya va acollir els inicis de les Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya, al segle XI, es varen reunir en una ciutat avui de França, però aleshores de Catalunya, per parlar de pau. Pau en el món i en contra de les guerres i la inhumanitat de les guerres. Això era Catalunya'.
Voleu escoltar l'himne de les Nacions Unides?  

L'any 1973 en Pau Casals va patir un atac de cor irreversible, a Puerto Rico. Hi va morir el 22 d'octubre de 1973. L'any 1979, d'acord amb el desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on reposen avui al cementiri del Vendrell. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

I perquè sabem que la MÚSICA és un llenguatge universal, tal com deia Pau Casals, ens agrada cantar aquesta cançó tan preciosa de la Beth Riera que ens parla de LA MÚSICA, LA LLENGUA DEL MÓN, LA QUE ENS UNEIX A TOTS.

Puc parlar amb tots els nens del món, puc saber com estan,
escolto totes les seves cançons i sempre ens donem la mà.
Ballem al voltant de la terra i aturem tots els canons.
Sempre estem amb comunicació, hem trobat la solució.
És la música la llengua del món, és la música que ens uneix a tots.
Vola damunt de la terra i el mar, inunda tots els racons,
descobrim la felicitat quan passa pels nostres cors.
Per això tots els nens de la terra cantem i ballem tots plegats:
no hi ha fronteres, idiomes ni races que ens puguin aturar.
És la música la llengua del món, és la música que ens uneix a tots.

<

" No hi ha camí per a la pau, 

la pau és el camí" 

El dia 30 de gener se celebra el Dia de la Pau (DENIP, Dia Escolar de la No-violència i la Pau), recordant l'aniversari de la mort del Mahatma GANDHI i la seva tasca en favor de la no-violència i la pau.

Mohandas Karamchand Gandhi (2 d'octubre de 1869 - 30 de gener de 1948) va ser un polític i pensador indi, capdavanter del moviment a favor de la independència del seu país, l'Índia i en defensa dels indis emigrats, basat en la resistència no violenta. Va instaurar nous mètodes de lluita (les vagues i les vagues de fam) i en els seus programes rebutjava la lluita armada i predicava la no-violència com a mitjà per resistir el domini britànic.Se'l coneix amb el sobrenom de Mahatma (que vol dir 'gran ànima') o Mahatma Gandhi. 

Vestia amb SARI, la túnica típica de l'Índia i sempre predicava la pau i la no-violència com a mitjà per a aconseguir les coses i tothom l'escoltava .
Els britànics van colonitzar el país i van eliminar totes les creences, robes i tot allò que pertanyia als indis, que van haver de fer tot el que els anglesos els manaven. Com a protesta, els indis van deixar de comprar roba a Anglaterra i van començar a filar els seus propis 'saris'. 

Va estar vàries vegades tancat a la presó per desobeir les lleis imposades pels anglesos.
Va morir assassinat per un extremista hindú, quan tenia 79 anys ! Com és costum en els hindús, el cos d'en Gandhi va ser cremat amb fusta de sàndal al costat del riu. Les seves cendres van ser portades fins on conflueixen els dos rius sagrats de l'Índia: el Ganges i el Jamma.
 D'ell són conegudes unes quantes frases:

- 'El que s'obté amb violència, només es pot mantenir amb violència'

- 'Ull per ull i el món acabarà cec'

- 'El bé va a pas de cargol, però el mal vola'

- 'Amb el puny tancat no es pot fer cap encaixada de mans'

- 'Sigues el canvi que vols veure en el món'

- 'La veritable educació consisteix a obtenir el millor d'un mateix'

- 'Quasi tot el que faig serà insignificant, però és molt important que ho faci'

- 'Tot allò que mengem sense necessitat ho robem de l'estómac dels pobres'
- 'Hi ha moltes causes per les quals estic disposat a morir, però cap per la qual estigui disposat a matar'.

- 'No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí' 

I perquè també tots nosaltres desitgem la PAU, ens imaginem que som mags i que tenim la màgia dels mags. I així de les bales en faríem flors, de la gana... blat. I dels corbs, coloms de la pau. Com de bé ens ho explica la Dàmaris Gelabert amb la lletra tan exquisida de l'Eulàlia Canal en la cançó 'La festa de la Pau'! La voleu cantar amb nosaltres?

Si tingués la màgia d’un mag, de les bales en faria flors,

dels fusells trombons i fagots i dels trons poemes d’amor.

Si tingués la màgia d’un mag, de la gana en faria blat,
dels canons prismàtics gegants i dels tancs camions de gelat.
Si tingués la màgia d’un mag , dels soldats en faria clowns,
dels tinents ocells de paper, ballarines o castellers.
Si tingués la màgia d’un mag, de les mines en faria daus,

de les bombes jocs malabars i dels corbs coloms de la pau.

Quan ja la sapiguem, la podrem seguir amb aquests pictogrames:

"Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com a germans"

Han passat 50 anys des que Martin Luther King va pronunciar el discurs on, davant de milers de persones explicava que tenia un somni: 'I have a dream':

- tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter...
- tinc el somni que un dia els nens negres i les nenes negres podran agafar-se de les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans...
Aquestes paraules eren el final d'una marxa històrica pel treball i la llibertat, a Washington, a favor de la igualtat de drets dels afroamericans. Premi Nobel de la Pau, va morir assassinat quan encara no tenia quaranta anys.

La Coral VEUS DE L'ESTANY de Banyoles, va estrenar al concert de Sant Esteve de fa dos anys,  la cançó TINC UN SOMNI ('I have a dream'). La música és del grup suec de pop ABBA i la lletra , inspirada en el discurs pronunciat per en Martin Luther King a Washington el 28 d'agost de 1963, ara fa cinquanta anys, és de la Carme Cornellà, la directora de la coral.

He somniat un món millor on tothom viu amb germanor,

on els blancs i els negres es donen la mà i com bons germans caminen plegats.

Jo crec que algun dia pel color ningú serà jutjat,
jo crec que algun dia... tots viurem amb plena llibertat.
I així ja no caldrà somniar.
He somniat amb il·lusió el meu país sense opressió
tot ple de justícia i de dignitat i tinc l'esperança que això es complirà.
He somniat la LLIBERTAT !

Per tot això, ens agrada molt, també, cantar la cançó 'Somnis d'infant' d'en Tomàs González. Aquí la teniu:

Si hi hagués un lloc on els infants poguessin governar,

podríem tots ensenyar als més grans que ens cal unir les mans.

Primer de tot treure la fam, les guerres i els soldats.

Donar-li al món l'oportunitat de viure sempre en pau.

Esborrar les fronteres, obrir les barreres, la terra és la nostra llar.

Donar pas a les eres, camins i dreceres, el temps està al nostre costat.

Volem que als nens d'arreu del món els arribi aquest senyal.

Que tinguin fe i ho aconseguirem el dia de demà.

Unim-nos tots per fer aquest cant en nom de l'amistat,

alcem la veu i amb els nous companys juguem a fer-nos grans.

Esborrem les fronteres, obrim les barreres, la terra és la nostra llar...

L'any passat vàrem aprendre una cançó nova: 'Si tots unim les mans'.

Fa referència a l'organització no governamental (ONG) de voluntaris 'MANS UNIDES' que lluita per eradicar la fam i la pobresa en el món treballant per finançar projectes de desenvolupament al sud i sensibilitzar la població al nostre país. Aquests projectes són de desenvolupament agrícola, educatiu, social i de promoció de la dona amb l'objectiu d'ajudar al desenvolupament integral de les persones dels països empobrits. Aquest any Banyoles s'ha proposat col·laborar, econòmicament, en la millora d'aigua potable a la regió de Kara, al Togo (Àfrica). Amb la col·laboració de tothom, els projectes de Mans Unides sempre es poden fer realitat.

I és que el món seria molt millor si ens estiméssim de debò. Això ho sabem dir cantant amb la cançó 'El món seria'


Els més grans de l'escola recordem la història de la nena japonesa Sadako Sasaki.

I ens emocionem.

És el 6 d'agost de 1945. El món està en guerra: la Segona Guerra Mundial. Al matí, un avió bombarder ha sortit dels Estats Units en direcció al Japó, a Àsia. I quan passa per damunt de la ciutat d'Hiroshima deixa anar la seva càrrega. És una bomba atòmica, mai abans se n'havia tirada cap. La bomba atòmica era cent vegades més poderosa que una bomba normal i amb un element nou, radioactiu, que no es trobava a les altres bombes, l'urani. La radiació és molt perillosa i pot causar malalties molt greus, com el càncer.

I la ciutat d'Hiroshima desapareix.

Així, com ho llegiu: desapareix!

Tres dies més tard els nord-americans en tiren una altra sobre la ciutat de Nagasaki. Els japonesos es rendeixen i així es posa fi a la guerra. Hi ha milers de morts i ferits, però no tan sols això: la radiació que les bombes atòmiques desprenen fa que molts anys després encara hi hagi persones que en pateixen les conseqüències.

Quan va caure la primera bomba sobre Hiroshima la nena japonesa Sadako Sasaki tenia només 2 anys i vivia molt a prop d'aquesta ciutat.

Va sobreviure a l'explosió, semblava que no li havia passat res, estava alegre i plena de vitalitat.

Però al cap de deu anys, quan en tenia 12, durant una cursa (somniava en ser corredora!) li va costar molt respirar. Cada dia que passava es posava més malalta i li van diagnosticar leucèmia, una malaltia provocada per la radiació de la bomba. La Sadako es va posar molt trista, però, quan era a l'hospital, va rebre la visita de la seva millor amiga, la Chizuko. Per animar-la, la Chizuko li va explicar una antiga llegenda japonesa que diu que si algú aconsegueix construir 1.000 grues de paper podrà demanar un desig i se li complirà. Les grues són ocells sagrats al Japó que viuen milers d'anys. La Chizuko va començar a plegar un cop i un altre cop un paper i li va fer una grua daurada: "aquí tens la teva primera grua!"

La Sadako sabia que fer grues de paper no era fàcil, però les va començar a fer sense parar i mentre les feia es donava ànims a ella mateixa i es distreia. De vegades se sentia massa cansada per fer-ne moltes, però igualment ho intentava. Quan els seus amics i familiars la visitaven a l'hospital, ella intentava continuar somrient perquè no patissin tant.

La Sadako va aconseguir fer 644 ocellets de paper, però es va morir abans de poder arribar als 1.000. Els companys de classe i amics i amigues de la Sadako van acabar de plegar les grues de paper que faltaven per a les 1000 i les van enterrar amb ella. Aquesta història es va convertir en un símbol de la lluita per la pau i cada any arriben milers de grues de paper a l'estàtua del Parc de la Pau d'Hiroshima, que recorda la valentia de la Sadako. Aquesta estàtua representa la Sadako amb una grua daurada entre els braços. Al peu del monument hi ha una llegenda gravada en pedra que diu:

"Aquest és el nostre clam, aquesta és la nostra pregària: Pau al Món"

Us agradaria fer una grua de paper, com les que feia la Sadako Sasaki amb la il·lusió de curar-se?

També als més grans els deixo aquesta cançó plena d'esperança en els infants, del cantant i compositor espanyol José Luís Perales.

Tant de bo tots els nens i les nenes aixequéssiu la veu per cantar ben fort per reclamar la pau, la solidaritat, la justícia, la col·laboració, la igualtat...

I tant de bo tot el món sentís el vostre clam!

I per aquells i aquelles a qui us agrada pensar, us adjunto aquest senzill muntatge, amb el desig que, entre tots, algun dia, aconseguim la tan desitjada PAU.

I també dues cançons: 
- 'La cançó del soldadet' del grup Manel on ens hi expliquen la història d'un soldat, un soldadet, que va a la guerra.


- 'El dret a sobreviure' en defensa dels animals, els boscos, el mar, els ocells, el paisatge...

LA MÚSICA DELS JOCS OLÍMPICS 2 - MÚSICA POPULAR, TRADICIONS I CULTURA

Aquest estiu, els Jocs Olímpics se celebraran a Londres, Anglaterra. Ja ho sabeu!. Seran oficialment els Jocs de la XXX Olimpíada i tindran lloc entre el 27 de juliol i el 12 d'agost. 

Com a tots els Jocs Olímpics, la cerimònia d'inauguració anunciarà a tot el món l'inici dels Jocs de Londres. I mentre durin, Londres serà el punt de mira de tot el món. Per això seran molts els actes que s'hi celebraran per donar a conèixer els costums, la manera de fer i de pensar d'aquesta ciutat i de tot Anglaterra i el Regne Unit.

De moment, ja s'han publicat molts vídeos diferents de promoció de la ciutat de Londres. En voleu veure algun?

Se n'ha realitzat un, anomenat 'Sport at heart' amb actors i persones conegudes d'Anglaterra i del món. Així, hi apareix en Roger Moore, actor de cinema i televisió conegut per interpretar els personatges de 'El Santo' i de 'James Bond'. També s'hi reconeix en David Beckman, jugador professional de futbol, l'Amir Khan, boxejador professional i campió del món i la Kelly Holmes, especialista en curses atlètiques i campiona olímpica, entre d'altres.

En les cerimònies d'inauguració i de clausura dels Jocs Olímpics, a més a més de la interpretació de l'himne olímpic i de l'himne nacional del país on se celebren els Jocs (aquest any d'Anglaterra), que ja vàreu poder escoltar a l'article anterior publicat en aquest mateix blog, també hi són presents moltes mostres culturals pròpies per tal d'oferir, a tot el món, un coneixement més extens del país amfitrió dels Jocs. 

Així, als Jocs Olímpics de Barcelona es va començar formant la paraula de l'amistat "HOLA" gegant i un ram de flors, els ocells i la seva alegria que donaren la benvinguda al món, des del cor de Barcelona, evocant les seves populars Rambles curulles de parades de flors de tots colors, ocells i altres animalons. Més de vuit-centes persones varen acabar fent el logotip dels Jocs de Barcelona. 

En Carles Santos, pianista i compositor, escultor, fotògraf i poeta, va ser l'encarregat d'escriure i dirigir la fanfàrria olímpica.Vuitanta músics la varen interpretar amb les tenores i algunes trompes.

La tenora és un instrument de casa nostra i potser un dels més desconeguts per molta gent que viu a Catalunya. És un dels instruments més importants de la cobla. És un instrument aeròfon de llengüeta doble i tub cònic, de la família de les xeremies. Està constituïda per cinc peces, la canya, el tudell, el cos superior del cilindre, el cos inferior i la campana. Té tretze claus de metall per tal que el músic interpreti les diferents notes. És feta de fusta de ginjoler menys la campana que és de metall. Antigament sembla que es feia de boix i feia uns 70 centímetres de llarg. Actualment fa uns 85 centímetres. La riquesa harmònica del so, juntament amb l'àmplia gamma d'intensitats, el fa un instrument altament expressiu i, alhora, molt apte per ser tocat a l'aire lliure. Segons el reconegut compositor de sardanes Juli Garreta (Sant Feliu de Guíxols,1875-1925): "Només hi ha un instrument al món que pugui donar un crit de joia, o de dolor, amb veu humana. I aquest és la tenora". Com que la tenora és un instrument català (inventat a Perpinyà, això sí) el seu ús és exclusiu dels territoris de parla catalana, en sardanes i altres formacions pròpies de Catalunya. Andreu Toron, constructor d'instruments, presentà el 1849 un instrument de 13 claus, prototip de la tenora actual, encàrrec fet per en Pep Ventura, el primer gran solista d'aquest instrument, que la va perfeccionar i la va establir com a instrument de cobla cap a la meitat del segle XIX. 
No hi podia faltar una sardana, la sardana "Benvinguts" d'en J.LL.Moraleda i amb lletra de Ll.Serrahima. Mentre era interpretada per la cobla La Principal de La Bisbal, en Josep Carreras i la Montserrat Caballé la cantaven tot proclamant "sou benvinguts sota la capa del cel blau que ara ens aplega, sou benvinguts, mireu aquesta mar, mireu aquesta mar, mireu aquesta terra..." Varen ser més de 600 sardanistes, vestits de blanc i donant-se les mans, els qui varen ballar la dansa mil·lenària tradicional de Catalunya i que, tot dansant, varen dibuixar les cinc anelles olímpiques gegants i un gran cor com a mostra de l'acollida d'una terra antiga, feta pels homes i dones de pau que saludava el públic i que bategava amb la música de "El cant de la senyera".Amb raó, el poeta Joan Maragall, en el seu poema 'La Sardana' defineix aquest ball dient que "La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan".

Més música i més instruments. 

Tot l'estadi ressona amb 360 tambors de les terres d'Aragó i 300 músics de bandes catalanes i de València que es troben al bell mig sobre la gespa, tot interpretant "Els espanyols es diverteixen al carrer", una obra mestra de Luigi Boccherini, mentre 200 ballarines formen una poètica mitja lluna. Aquí es barreja el folklore català amb el folklore d'una part de la resta d'Espanya, la jota, el flamenc i les sevillanes.

Amb la meravellosa música del compositor i actor japonès Ryuichi Sakamoto, la companyia catalana de teatre La Fura dels Baus va posar en escena la llegenda d'Hèrcules, l'heroi dels herois. Sota la protecció del sol, Hèrcules inicia un viatge d'orient cap a occident, és la primera cursa olímpica. Vencedor, fixa els límits entre el cel i la terra, entre el bé i el mal. Flueix llavors el mar olímpic, la Mediterrània. Protegits per l'esperit d'Hèrcules, els homes comencen la seva aventura endinsant-se en el mar. Van en una nau. Els amenaça una gran tempesta i tot tipus de perills, dubtes i monstres . Repetint la proesa d'Hèrcules i vencedors de les forces del mal, els homes creuen el mar i celebren la seva alegria fundant una ciutat, Barcelona. És una llegenda apta per a totes les ciutats de la terra i una metàfora del viatge de la humanitat a través de la història i el triomf de la voluntat humana. La música acabava amb la melodia de "El Virolai", himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat que amb el pas del temps ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans. Durant la dictadura del general Franco, quan no era legal ni permès cantar 'Els segadors', himne oficial, el Virolai va ser un himne succedani. Quan es tractava de celebrar victòries esportives catalanes o d'altres circumstàncies, el Virolai feia llavors les funcions d'himne de Catalunya. La lletra del Virolai comença amb els paraules 'Rosa d'abril,morena de la serra...' 

Un dels moments més esperats és l'entrada de la torxa olímpica a l'estadi i l'encesa del pebeter. Als Jocs de Barcelona, la música de l'Angelo Badalamenti va fer augmentar l'emoció. Amb un repicament de tambors, la fletxa, encesa per la torxa de l'últim rellevista, va arribar al pebeter situat a la part alta de la Porta de Marató de l'estadi, transportant el foc olímpic, símbol de la força de l'ideal olímpic, que va presidir dia i nit, totes les competicions fins al moment de la clausura. Es calcula que uns 2.000 milions de persones de tot el món van seguir per televisió la cerimònia d'inauguració.

Una bandera gegant es va anar estenent, majestuosament, per damunt de tots els esportistes, mentre s'interpretava la versió orquestral amb cor de la cançó oficial "Amics per sempre" de l'Andrew Lloyd Webber. La bandera més gran del món, de 114 metres de llargada, portada per 62 voluntaris.

En aquesta celebració no hi va faltar la presència dels "castells" ni dels "castellers" com a tret d'identitat de la cultura popular catalana. Les gralles es varen fer sentir arreu i, probablement, espectadors de tot el món varen posar tots plegats la mirada meravellada en l'anxaneta tot fent el cim al capdamunt de les torres humanes. Més de dues mil persones, homes i dones, enfilats els uns sobre els altres, varen aixecar dotze castells, en homenatge als dotze països que en aquell moment estaven edificant la Comunitat Europea. La música màgica de les gralles, un instrument popular català, acompanyava aquest arriscat i emocionant moment que encomanava germanor i solidaritat entre tots els pobles. 

A l'acte de clausura l'"Amics per sempre" va ser interpretada per la Sarah Brightman i en Josep Carreras i més tard pel grup de rumba catalana 'Los Manolos'. La lletra, escrita per Don Black, és en anglès, menys la tornada que es repeteix en anglès, castellà i català.
Si voleu, la podeu cantar en català. Us deixo una adaptació:
Jo, no cal que et parli de com sóc
Perquè endevino que de mi tu ja ho saps tot.
Ets com un amic per sempre.
Tu, que saps llegir els meus pensaments,
Saps que també jo puc saber tot el que sents.
Com si et conegués de sempre
- Amics per sempre que vol dir per sempre amics,
Amics per sempre amb un afecte compartit,
Una amistat que no s’acaba com l’estiu,
Això és amics per sempre.
Et sento a prop, fins quan no et tinc al meu costat,
Només sabent que vius jo visc de veritat,
No és pas d’estiu o primavera l’amistat,
Si som amics per sempre
Junts, omplim de joia els nostres cors
I compartim per sempre més els bons records
Amb una amistat per sempre
Quan et miro em dic que no pot ser
Que l’amistat un dia es pugui fer malbé
Ens hem fet amics per sempre
- Amics per sempre...
- Et sento a prop...
AIXÒ ÉS: AMICS PER SEMPRE !

Després hi hagué un concert selecte amb sis dels millors cantants d'òpera del món, dels quals quatre són catalans. Així, la Teresa Berganza, la Montserrat Caballé, en Jaume Aragall, en Josep Carreras, en Plàcido Domingo i en Joan Pons amb l'Orquestra Ciutat de Barcelona (OCB) i el seu director L.A. Garcia Navarro interpretaren 17 àries d'òpera, emotives i ben conegudes. Configuren la música que Europa va crear per a l'univers. Amb el "Ritorna vincitor" de l'òpera 'Aida' de Giuseppe Verdi, cantat al final conjuntament, la gran música europea ret homenatge als esportistes que participen en aquests Jocs convidant-los a que s'hi esforcin i retornin vencedors al seu país.




A la cerimònia de clausura dels Jocs de Barcelona, la soprà catalana Victòria dels Àngels va interpretar, acompanyada pel gran violoncelista també català Lluís Claret,el "Cant dels ocells", amb versió del compositor gironí Xavier Montsalvatge del qui aquest any commemorem el centenari del seu naixement. Amb la veu i el violoncel, aquesta cançó popular catalana d'autor desconegut va acomiadar la flama olímpica. La cançó explica la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a Betlem. En Pau Casals la va popularitzar interpretant-la al començament de tots els seus concerts. 'El cant dels ocells' ha esdevingut un símbol de pau i de llibertat arreu del món, però de manera significativa a Catalunya. 

També a la cerimònia de clausura, el grup de teatre català 'El Tricicle' va fer una paròdia molt divertida d'una marató. 'El Tricicle' és una companyia catalana de teatre gestual on l'humor és la base fonamental de tots els seus espectacles, tant de televisió, cinema o com en esdeveniments especials.

A Londres ja tot gairebé és a punt. La cerimònia d'inauguració tindrà per títol "Isles of wonder" (illes meravelloses) i llançarà al món un missatge ecologista sobre la necessitat de recuperació 'd'una terra enverinada per la indústria', segons en Danny Boyle, director artístic de l'espectacle. Hi haurà la participació de 900 escolars que participaran en una gran coreografia que 'ajudarà a explicar la nostra història al món. Serà un viatge que aprofundirà sobre qui som, qui vam ser i qui ens agradaria ser', segons va descriure l'Stephen Daldry, director creatiu. 
Hi participarà el duo de música electrònica 'Underworld'.El matí del proper divendres 27 de juliol, doncs, no serà un matí qualsevol. A les 8 del matí, totes les campanes del país dringaran plegades, tan ràpid i tan fort com sigui possible durant tres minuts. Les campanes de les esglésies, els timbres de les escoles, de les bicicletes, de les portes de les cases... de tot arreu, s'afegiran al dringar d'una campana gegant que hi haurà instal·lada en un extrem de l'estadi olímpic. 
Una campana que s'està acabant de fer a Holanda, de dos metres d'alçada i tres d'amplària, que pesarà 23 tones i que serà la més gran d'Europa. La campana es fa a Holanda, a la mateixa empresa que varen fer la del Big Ben, perquè a Londres no hi havia cap fosa que tingués la capacitat de fer-la per les seves dimensions. La campana portarà inscrita una cita extreta de l'obra de Shakespeare 'La Tempesta' que diu: "No us espanteu, l'illa és plena de sorolls".Després del repicament de campanes, es farà un homenatge al Sistema Nacional de Salut, amb l'actuació de centenars d'infermeres. 

També es diu que tornarà a travessar el cel britànic l'avió de passatgers supersònic Concorde que va a una velocitat de més de dues vegades la del so. Va deixar de volar l'any 2003. Igualment, es preveuen actes humorístics i actuacions musicals diverses.


L'avió supersònic Aérospatiale-BAC Concorde fou un dels dos únics models d'avió de passatgers supersònics en servei. El Concorde tenia una velocitat de creuer Mach 2,04 (més de dues vegades la velocitat del so) a una alçada de 60.000 peus (17,7 quilòmetres) amb una configuració d'ala delta. Els vols comercials del Concorde, operats per British Airways i Air France, començaren el 21 de gener del 1976 i finalitzaren el 24 d'octubre del 2003, amb un últim vol d'acomiadament el 26 de novembre del mateix any. L'experiència única de travessar la barrera del so era menys dramàtica del que s'esperava. El moment era anunciat per un dels pilots i presentat a la pantalla informativa. Les turbulències eren molt ocasionals i per les finestres es podia veure clarament la corba de La Terra. 
 El Concorde fou l'avió de passatgers més segur del món d'acord al nombre de morts per distància viatjada fins l'accident del vol 4590 d'Air France a Gonesse, França, el 25 de juliol del 2000. Quan l'avió estava accelerant a la pista, una peça metàl·lica va rebentar els neumàtics. Aquests van incendiar-se i van rebentar els tancs de combustible, causant l'accident mortal, on varen morir els cent passatgers de l'avió, nou membres de la tripulació i quatre persones que eren a terra.Va ser el primer i únic accident d'un Concorde. 
Un avió de British Airways realitzava ocasionalment vols allí on es produïen esdeveniments reials, exhibicions aèries i, en ocasions especials, en formació amb els Red Arrows de l'exèrcit britànic. De totes maneres, l'accident va accelerar la fi de la carrera del Concorde, independentment de les causes, amb un historial impecable durant més de trenta anys.