Aquest estiu, els Jocs Olímpics se celebraran a Londres, Anglaterra. Ja ho sabeu!. Seran oficialment els Jocs de la XXX Olimpíada i tindran lloc entre el 27 de juliol i el 12 d'agost.
Com a tots els Jocs Olímpics, la cerimònia d'inauguració anunciarà a tot el món l'inici dels Jocs de Londres. I mentre durin, Londres serà el punt de mira de tot el món. Per això seran molts els actes que s'hi celebraran per donar a conèixer els costums, la manera de fer i de pensar d'aquesta ciutat i de tot Anglaterra i el Regne Unit.
De moment, ja s'han publicat molts vídeos diferents de promoció de la ciutat de Londres. En voleu veure algun?
Se n'ha realitzat un, anomenat 'Sport at heart' amb actors i persones conegudes d'Anglaterra i del món. Així, hi apareix en Roger Moore, actor de cinema i televisió conegut per interpretar els personatges de 'El Santo' i de 'James Bond'. També s'hi reconeix en David Beckman, jugador professional de futbol, l'Amir Khan, boxejador professional i campió del món i la Kelly Holmes, especialista en curses atlètiques i campiona olímpica, entre d'altres.
En les cerimònies d'inauguració i de clausura dels Jocs Olímpics, a més a més de la interpretació de l'himne olímpic i de l'himne nacional del país on se celebren els Jocs (aquest any d'Anglaterra), que ja vàreu poder escoltar a l'article anterior publicat en aquest mateix blog, també hi són presents moltes mostres culturals pròpies per tal d'oferir, a tot el món, un coneixement més extens del país amfitrió dels Jocs.
Més música i més instruments.
Amb la meravellosa música del compositor i actor japonès Ryuichi Sakamoto, la companyia catalana de teatre La Fura dels Baus va posar en escena la llegenda d'Hèrcules, l'heroi dels herois. Sota la protecció del sol, Hèrcules inicia un viatge d'orient cap a occident, és la primera cursa olímpica. Vencedor, fixa els límits entre el cel i la terra, entre el bé i el mal. Flueix llavors el mar olímpic, la Mediterrània. Protegits per l'esperit d'Hèrcules, els homes comencen la seva aventura endinsant-se en el mar. Van en una nau. Els amenaça una gran tempesta i tot tipus de perills, dubtes i monstres . Repetint la proesa d'Hèrcules i vencedors de les forces del mal, els homes creuen el mar i celebren la seva alegria fundant una ciutat, Barcelona. És una llegenda apta per a totes les ciutats de la terra i una metàfora del viatge de la humanitat a través de la història i el triomf de la voluntat humana. La música acabava amb la melodia de "El Virolai", himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat que amb el pas del temps ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans. Durant la dictadura del general Franco, quan no era legal ni permès cantar 'Els segadors', himne oficial, el Virolai va ser un himne succedani. Quan es tractava de celebrar victòries esportives catalanes o d'altres circumstàncies, el Virolai feia llavors les funcions d'himne de Catalunya. La lletra del Virolai comença amb els paraules 'Rosa d'abril,morena de la serra...'
Un dels moments més esperats és l'entrada de la torxa olímpica a l'estadi i l'encesa del pebeter. Als Jocs de Barcelona, la música de l'Angelo Badalamenti va fer augmentar l'emoció. Amb un repicament de tambors, la fletxa, encesa per la torxa de l'últim rellevista, va arribar al pebeter situat a la part alta de la Porta de Marató de l'estadi, transportant el foc olímpic, símbol de la força de l'ideal olímpic, que va presidir dia i nit, totes les competicions fins al moment de la clausura. Es calcula que uns 2.000 milions de persones de tot el món van seguir per televisió la cerimònia d'inauguració.
Així, als Jocs Olímpics de Barcelona es va començar formant la paraula de l'amistat "HOLA" gegant i un ram de flors, els ocells i la seva alegria que donaren la benvinguda al món, des del cor de Barcelona, evocant les seves populars Rambles curulles de parades de flors de tots colors, ocells i altres animalons. Més de vuit-centes persones varen acabar fent el logotip dels Jocs de Barcelona.
En Carles Santos, pianista i compositor, escultor, fotògraf i poeta, va ser l'encarregat d'escriure i dirigir la fanfàrria olímpica.Vuitanta músics la varen interpretar amb les tenores i algunes trompes.
La tenora és un instrument de casa nostra i potser un dels més desconeguts per molta gent que viu a Catalunya. És un dels instruments més importants de la cobla. És un instrument aeròfon de llengüeta doble i tub cònic, de la família de les xeremies. Està constituïda per cinc peces, la canya, el tudell, el cos superior del cilindre, el cos inferior i la campana. Té tretze claus de metall per tal que el músic interpreti les diferents notes. És feta de fusta de ginjoler menys la campana que és de metall. Antigament sembla que es feia de boix i feia uns 70 centímetres de llarg. Actualment fa uns 85 centímetres. La riquesa harmònica del so, juntament amb l'àmplia gamma d'intensitats, el fa un instrument altament expressiu i, alhora, molt apte per ser tocat a l'aire lliure. Segons el reconegut compositor de sardanes Juli Garreta (Sant Feliu de Guíxols,1875-1925): "Només hi ha un instrument al món que pugui donar un crit de joia, o de dolor, amb veu humana. I aquest és la tenora". Com que la tenora és un instrument català (inventat a Perpinyà, això sí) el seu ús és exclusiu dels territoris de parla catalana, en sardanes i altres formacions pròpies de Catalunya. Andreu Toron, constructor d'instruments, presentà el 1849 un instrument de 13 claus, prototip de la tenora actual, encàrrec fet per en Pep Ventura, el primer gran solista d'aquest instrument, que la va perfeccionar i la va establir com a instrument de cobla cap a la meitat del segle XIX.
No hi podia faltar una sardana, la sardana "Benvinguts" d'en J.LL.Moraleda i amb lletra de Ll.Serrahima. Mentre era interpretada per la cobla La Principal de La Bisbal, en Josep Carreras i la Montserrat Caballé la cantaven tot proclamant "sou benvinguts sota la capa del cel blau que ara ens aplega, sou benvinguts, mireu aquesta mar, mireu aquesta mar, mireu aquesta terra..." Varen ser més de 600 sardanistes, vestits de blanc i donant-se les mans, els qui varen ballar la dansa mil·lenària tradicional de Catalunya i que, tot dansant, varen dibuixar les cinc anelles olímpiques gegants i un gran cor com a mostra de l'acollida d'una terra antiga, feta pels homes i dones de pau que saludava el públic i que bategava amb la música de "El cant de la senyera".Amb raó, el poeta Joan Maragall, en el seu poema 'La Sardana' defineix aquest ball dient que "La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan".
No hi podia faltar una sardana, la sardana "Benvinguts" d'en J.LL.Moraleda i amb lletra de Ll.Serrahima. Mentre era interpretada per la cobla La Principal de La Bisbal, en Josep Carreras i la Montserrat Caballé la cantaven tot proclamant "sou benvinguts sota la capa del cel blau que ara ens aplega, sou benvinguts, mireu aquesta mar, mireu aquesta mar, mireu aquesta terra..." Varen ser més de 600 sardanistes, vestits de blanc i donant-se les mans, els qui varen ballar la dansa mil·lenària tradicional de Catalunya i que, tot dansant, varen dibuixar les cinc anelles olímpiques gegants i un gran cor com a mostra de l'acollida d'una terra antiga, feta pels homes i dones de pau que saludava el públic i que bategava amb la música de "El cant de la senyera".Amb raó, el poeta Joan Maragall, en el seu poema 'La Sardana' defineix aquest ball dient que "La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan".
Més música i més instruments.
Tot l'estadi ressona amb 360 tambors de les terres d'Aragó i 300 músics de bandes catalanes i de València que es troben al bell mig sobre la gespa, tot interpretant "Els espanyols es diverteixen al carrer", una obra mestra de Luigi Boccherini, mentre 200 ballarines formen una poètica mitja lluna. Aquí es barreja el folklore català amb el folklore d'una part de la resta d'Espanya, la jota, el flamenc i les sevillanes.
Amb la meravellosa música del compositor i actor japonès Ryuichi Sakamoto, la companyia catalana de teatre La Fura dels Baus va posar en escena la llegenda d'Hèrcules, l'heroi dels herois. Sota la protecció del sol, Hèrcules inicia un viatge d'orient cap a occident, és la primera cursa olímpica. Vencedor, fixa els límits entre el cel i la terra, entre el bé i el mal. Flueix llavors el mar olímpic, la Mediterrània. Protegits per l'esperit d'Hèrcules, els homes comencen la seva aventura endinsant-se en el mar. Van en una nau. Els amenaça una gran tempesta i tot tipus de perills, dubtes i monstres . Repetint la proesa d'Hèrcules i vencedors de les forces del mal, els homes creuen el mar i celebren la seva alegria fundant una ciutat, Barcelona. És una llegenda apta per a totes les ciutats de la terra i una metàfora del viatge de la humanitat a través de la història i el triomf de la voluntat humana. La música acabava amb la melodia de "El Virolai", himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat que amb el pas del temps ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans. Durant la dictadura del general Franco, quan no era legal ni permès cantar 'Els segadors', himne oficial, el Virolai va ser un himne succedani. Quan es tractava de celebrar victòries esportives catalanes o d'altres circumstàncies, el Virolai feia llavors les funcions d'himne de Catalunya. La lletra del Virolai comença amb els paraules 'Rosa d'abril,morena de la serra...'
Un dels moments més esperats és l'entrada de la torxa olímpica a l'estadi i l'encesa del pebeter. Als Jocs de Barcelona, la música de l'Angelo Badalamenti va fer augmentar l'emoció. Amb un repicament de tambors, la fletxa, encesa per la torxa de l'últim rellevista, va arribar al pebeter situat a la part alta de la Porta de Marató de l'estadi, transportant el foc olímpic, símbol de la força de l'ideal olímpic, que va presidir dia i nit, totes les competicions fins al moment de la clausura. Es calcula que uns 2.000 milions de persones de tot el món van seguir per televisió la cerimònia d'inauguració.
Una bandera gegant es va anar estenent, majestuosament, per damunt de tots els esportistes, mentre s'interpretava la versió orquestral amb cor de la cançó oficial "Amics per sempre" de l'Andrew Lloyd Webber. La bandera més gran del món, de 114 metres de llargada, portada per 62 voluntaris.
En aquesta celebració no hi va faltar la presència dels "castells" ni dels "castellers" com a tret d'identitat de la cultura popular catalana. Les gralles es varen fer sentir arreu i, probablement, espectadors de tot el món varen posar tots plegats la mirada meravellada en l'anxaneta tot fent el cim al capdamunt de les torres humanes. Més de dues mil persones, homes i dones, enfilats els uns sobre els altres, varen aixecar dotze castells, en homenatge als dotze països que en aquell moment estaven edificant la Comunitat Europea. La música màgica de les gralles, un instrument popular català, acompanyava aquest arriscat i emocionant moment que encomanava germanor i solidaritat entre tots els pobles.
Després hi hagué un concert selecte amb sis dels millors cantants d'òpera del món, dels quals quatre són catalans. Així, la Teresa Berganza, la Montserrat Caballé, en Jaume Aragall, en Josep Carreras, en Plàcido Domingo i en Joan Pons amb l'Orquestra Ciutat de Barcelona (OCB) i el seu director L.A. Garcia Navarro interpretaren 17 àries d'òpera, emotives i ben conegudes. Configuren la música que Europa va crear per a l'univers. Amb el "Ritorna vincitor" de l'òpera 'Aida' de Giuseppe Verdi, cantat al final conjuntament, la gran música europea ret homenatge als esportistes que participen en aquests Jocs convidant-los a que s'hi esforcin i retornin vencedors al seu país.
A la cerimònia de clausura dels Jocs de Barcelona, la soprà catalana Victòria dels Àngels va interpretar, acompanyada pel gran violoncelista també català Lluís Claret,el "Cant dels ocells", amb versió del compositor gironí Xavier Montsalvatge del qui aquest any commemorem el centenari del seu naixement. Amb la veu i el violoncel, aquesta cançó popular catalana d'autor desconegut va acomiadar la flama olímpica. La cançó explica la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a Betlem. En Pau Casals la va popularitzar interpretant-la al començament de tots els seus concerts. 'El cant dels ocells' ha esdevingut un símbol de pau i de llibertat arreu del món, però de manera significativa a Catalunya.
També a la cerimònia de clausura, el grup de teatre català 'El Tricicle' va fer una paròdia molt divertida d'una marató. 'El Tricicle' és una companyia catalana de teatre gestual on l'humor és la base fonamental de tots els seus espectacles, tant de televisió, cinema o com en esdeveniments especials.
A Londres ja tot gairebé és a punt. La cerimònia d'inauguració tindrà per títol "Isles of wonder" (illes meravelloses) i llançarà al món un missatge ecologista sobre la necessitat de recuperació 'd'una terra enverinada per la indústria', segons en Danny Boyle, director artístic de l'espectacle. Hi haurà la participació de 900 escolars que participaran en una gran coreografia que 'ajudarà a explicar la nostra història al món. Serà un viatge que aprofundirà sobre qui som, qui vam ser i qui ens agradaria ser', segons va descriure l'Stephen Daldry, director creatiu.
Hi participarà el duo de música electrònica 'Underworld'.El matí del proper divendres 27 de juliol, doncs, no serà un matí qualsevol. A les 8 del matí, totes les campanes del país dringaran plegades, tan ràpid i tan fort com sigui possible durant tres minuts. Les campanes de les esglésies, els timbres de les escoles, de les bicicletes, de les portes de les cases... de tot arreu, s'afegiran al dringar d'una campana gegant que hi haurà instal·lada en un extrem de l'estadi olímpic.
Una campana que s'està acabant de fer a Holanda, de dos metres d'alçada i tres d'amplària, que pesarà 23 tones i que serà la més gran d'Europa. La campana es fa a Holanda, a la mateixa empresa que varen fer la del Big Ben, perquè a Londres no hi havia cap fosa que tingués la capacitat de fer-la per les seves dimensions. La campana portarà inscrita una cita extreta de l'obra de Shakespeare 'La Tempesta' que diu: "No us espanteu, l'illa és plena de sorolls".Després del repicament de campanes, es farà un homenatge al Sistema Nacional de Salut, amb l'actuació de centenars d'infermeres.
També es diu que tornarà a travessar el cel britànic l'avió de passatgers supersònic Concorde que va a una velocitat de més de dues vegades la del so. Va deixar de volar l'any 2003. Igualment, es preveuen actes humorístics i actuacions musicals diverses.
L'avió supersònic Aérospatiale-BAC Concorde fou un dels dos únics models d'avió de passatgers supersònics en servei. El Concorde tenia una velocitat de creuer Mach 2,04 (més de dues vegades la velocitat del so) a una alçada de 60.000 peus (17,7 quilòmetres) amb una configuració d'ala delta. Els vols comercials del Concorde, operats per British Airways i Air France, començaren el 21 de gener del 1976 i finalitzaren el 24 d'octubre del 2003, amb un últim vol d'acomiadament el 26 de novembre del mateix any. L'experiència única de travessar la barrera del so era menys dramàtica del que s'esperava. El moment era anunciat per un dels pilots i presentat a la pantalla informativa. Les turbulències eren molt ocasionals i per les finestres es podia veure clarament la corba de La Terra.
El Concorde fou l'avió de passatgers més segur del món d'acord al nombre de morts per distància viatjada fins l'accident del vol 4590 d'Air France a Gonesse, França, el 25 de juliol del 2000. Quan l'avió estava accelerant a la pista, una peça metàl·lica va rebentar els neumàtics. Aquests van incendiar-se i van rebentar els tancs de combustible, causant l'accident mortal, on varen morir els cent passatgers de l'avió, nou membres de la tripulació i quatre persones que eren a terra.Va ser el primer i únic accident d'un Concorde.
Un avió de British Airways realitzava ocasionalment vols allí on es produïen esdeveniments reials, exhibicions aèries i, en ocasions especials, en formació amb els Red Arrows de l'exèrcit britànic. De totes maneres, l'accident va accelerar la fi de la carrera del Concorde, independentment de les causes, amb un historial impecable durant més de trenta anys.
En aquesta celebració no hi va faltar la presència dels "castells" ni dels "castellers" com a tret d'identitat de la cultura popular catalana. Les gralles es varen fer sentir arreu i, probablement, espectadors de tot el món varen posar tots plegats la mirada meravellada en l'anxaneta tot fent el cim al capdamunt de les torres humanes. Més de dues mil persones, homes i dones, enfilats els uns sobre els altres, varen aixecar dotze castells, en homenatge als dotze països que en aquell moment estaven edificant la Comunitat Europea. La música màgica de les gralles, un instrument popular català, acompanyava aquest arriscat i emocionant moment que encomanava germanor i solidaritat entre tots els pobles.
A l'acte de clausura l'"Amics per sempre" va ser interpretada per la Sarah Brightman i en Josep Carreras i més tard pel grup de rumba catalana 'Los Manolos'. La lletra, escrita per Don Black, és en anglès, menys la tornada que es repeteix en anglès, castellà i català.
Si voleu, la podeu cantar en català. Us deixo una adaptació:
Jo, no cal que et parli de com sóc
Perquè endevino que de mi tu ja ho saps tot.
Ets com un amic per sempre.
Tu, que saps llegir els meus pensaments,
Saps que també jo puc saber tot el que sents.
Com si et conegués de sempre
- Amics per sempre que vol dir per sempre amics,
Amics per sempre amb un afecte compartit,
Una amistat que no s’acaba com l’estiu,
Això és amics per sempre.
Et sento a prop, fins quan no et tinc al meu costat,
Només sabent que vius jo visc de veritat,
No és pas d’estiu o primavera l’amistat,
Si som amics per sempre
Junts, omplim de joia els nostres cors
I compartim per sempre més els bons records
Amb una amistat per sempre
Quan et miro em dic que no pot ser
Que l’amistat un dia es pugui fer malbé
Ens hem fet amics per sempre
- Amics per sempre...
- Et sento a prop...
AIXÒ ÉS: AMICS PER SEMPRE !
Si voleu, la podeu cantar en català. Us deixo una adaptació:
Jo, no cal que et parli de com sóc
Perquè endevino que de mi tu ja ho saps tot.
Ets com un amic per sempre.
Tu, que saps llegir els meus pensaments,
Saps que també jo puc saber tot el que sents.
Com si et conegués de sempre
- Amics per sempre que vol dir per sempre amics,
Amics per sempre amb un afecte compartit,
Una amistat que no s’acaba com l’estiu,
Això és amics per sempre.
Et sento a prop, fins quan no et tinc al meu costat,
Només sabent que vius jo visc de veritat,
No és pas d’estiu o primavera l’amistat,
Si som amics per sempre
Junts, omplim de joia els nostres cors
I compartim per sempre més els bons records
Amb una amistat per sempre
Quan et miro em dic que no pot ser
Que l’amistat un dia es pugui fer malbé
Ens hem fet amics per sempre
- Amics per sempre...
- Et sento a prop...
AIXÒ ÉS: AMICS PER SEMPRE !
Després hi hagué un concert selecte amb sis dels millors cantants d'òpera del món, dels quals quatre són catalans. Així, la Teresa Berganza, la Montserrat Caballé, en Jaume Aragall, en Josep Carreras, en Plàcido Domingo i en Joan Pons amb l'Orquestra Ciutat de Barcelona (OCB) i el seu director L.A. Garcia Navarro interpretaren 17 àries d'òpera, emotives i ben conegudes. Configuren la música que Europa va crear per a l'univers. Amb el "Ritorna vincitor" de l'òpera 'Aida' de Giuseppe Verdi, cantat al final conjuntament, la gran música europea ret homenatge als esportistes que participen en aquests Jocs convidant-los a que s'hi esforcin i retornin vencedors al seu país.
A la cerimònia de clausura dels Jocs de Barcelona, la soprà catalana Victòria dels Àngels va interpretar, acompanyada pel gran violoncelista també català Lluís Claret,el "Cant dels ocells", amb versió del compositor gironí Xavier Montsalvatge del qui aquest any commemorem el centenari del seu naixement. Amb la veu i el violoncel, aquesta cançó popular catalana d'autor desconegut va acomiadar la flama olímpica. La cançó explica la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a Betlem. En Pau Casals la va popularitzar interpretant-la al començament de tots els seus concerts. 'El cant dels ocells' ha esdevingut un símbol de pau i de llibertat arreu del món, però de manera significativa a Catalunya.
També a la cerimònia de clausura, el grup de teatre català 'El Tricicle' va fer una paròdia molt divertida d'una marató. 'El Tricicle' és una companyia catalana de teatre gestual on l'humor és la base fonamental de tots els seus espectacles, tant de televisió, cinema o com en esdeveniments especials.
Hi participarà el duo de música electrònica 'Underworld'.El matí del proper divendres 27 de juliol, doncs, no serà un matí qualsevol. A les 8 del matí, totes les campanes del país dringaran plegades, tan ràpid i tan fort com sigui possible durant tres minuts. Les campanes de les esglésies, els timbres de les escoles, de les bicicletes, de les portes de les cases... de tot arreu, s'afegiran al dringar d'una campana gegant que hi haurà instal·lada en un extrem de l'estadi olímpic. 
Una campana que s'està acabant de fer a Holanda, de dos metres d'alçada i tres d'amplària, que pesarà 23 tones i que serà la més gran d'Europa. La campana es fa a Holanda, a la mateixa empresa que varen fer la del Big Ben, perquè a Londres no hi havia cap fosa que tingués la capacitat de fer-la per les seves dimensions. La campana portarà inscrita una cita extreta de l'obra de Shakespeare 'La Tempesta' que diu: "No us espanteu, l'illa és plena de sorolls".Després del repicament de campanes, es farà un homenatge al Sistema Nacional de Salut, amb l'actuació de centenars d'infermeres. També es diu que tornarà a travessar el cel britànic l'avió de passatgers supersònic Concorde que va a una velocitat de més de dues vegades la del so. Va deixar de volar l'any 2003. Igualment, es preveuen actes humorístics i actuacions musicals diverses.
L'avió supersònic Aérospatiale-BAC Concorde fou un dels dos únics models d'avió de passatgers supersònics en servei. El Concorde tenia una velocitat de creuer Mach 2,04 (més de dues vegades la velocitat del so) a una alçada de 60.000 peus (17,7 quilòmetres) amb una configuració d'ala delta. Els vols comercials del Concorde, operats per British Airways i Air France, començaren el 21 de gener del 1976 i finalitzaren el 24 d'octubre del 2003, amb un últim vol d'acomiadament el 26 de novembre del mateix any. L'experiència única de travessar la barrera del so era menys dramàtica del que s'esperava. El moment era anunciat per un dels pilots i presentat a la pantalla informativa. Les turbulències eren molt ocasionals i per les finestres es podia veure clarament la corba de La Terra. El Concorde fou l'avió de passatgers més segur del món d'acord al nombre de morts per distància viatjada fins l'accident del vol 4590 d'Air France a Gonesse, França, el 25 de juliol del 2000. Quan l'avió estava accelerant a la pista, una peça metàl·lica va rebentar els neumàtics. Aquests van incendiar-se i van rebentar els tancs de combustible, causant l'accident mortal, on varen morir els cent passatgers de l'avió, nou membres de la tripulació i quatre persones que eren a terra.Va ser el primer i únic accident d'un Concorde.
Un avió de British Airways realitzava ocasionalment vols allí on es produïen esdeveniments reials, exhibicions aèries i, en ocasions especials, en formació amb els Red Arrows de l'exèrcit britànic. De totes maneres, l'accident va accelerar la fi de la carrera del Concorde, independentment de les causes, amb un historial impecable durant més de trenta anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada