dissabte, 9 d’abril del 2016

ACOLORIDA I ALEGRE PRIMAVERA QUE ENS PORTES SANT JORDI, EL DRAC I LA PRINCESA... BENVINGUDA!

Puntualment ha arribat, de nou, la PRIMAVERA. No falla mai !
Avui la cantarem i l'escoltarem. 
Primer... CANTEM !

Et diré un secret molt fi: la primavera és aquí...
ha cantat una cançó i ha florit el teu balcó.
Fuig hivern, vés a dormir, la primavera és aquí
Vés al teu palau de glaç, que ja som al mes de març!
J.M. Torrents - Núria Albó



Si voleu cantar la cançó de l'ORENETA...

L'oreneta que torna quan l'hivern se n'ha anat, 
ve xisclant d'alegria al seu niu de cada any.
Ja fa temps que l'espero i que vetllo el seu niu.
- Déu te guard, oreneta, ja s'atansa l'estiu.
Ella baixa i s'atura sobre un jove ametller,
mentre espolsa les ales em vol dir no sé què.
Jo m'hi atanso, l'escolto i ja entenc el que em diu:
ha volat moltes hores: ve d'un altre país.
N'ha fugit perquè els dies ara allà són molt freds,
mentre aquí el sol ja escalfa i ja els arbres són verds.
Oreneta estimada, xiscla i vola feliç,
que en el niu on vas néixer naixeran els teus fills.

A mi m'agrada tant veure les orenetes... I a vosaltres? 


Voleu veure com fan el niu?

Els ocells poden ser font d'inspiració.
Mireu com aquest músic troba la melodia desitjada, tot observant la posició dels ocells en el cablejat de l'electricitat.


I tot seguint la seva posició podem escriure partitures i interpretar-les...



En MIC també ha descobert que ha arribat la PRIMAVERA !

És clar que, de la PRIMAVERA, també podem explicar-ne un conte...

I ara... ESCOLTEM !

L'ANTONIO VIVALDI va néixer a Venècia l'any 1678. De la seva infància sabem que aviat va aprendre a tocar el violí, gràcies a les lliçons del seu pare, i que de seguida va destacar per les seves habilitats musicals. Era capellà i li deien "il prete rosso" perquè era pèl-roig, però com que tenia una lesió pulmonar, no va poder dir missa. En canvi, va ser mestre de violí d'un orfenat per a noies, famós ja llavors per la qualitat de la seva orquestra, en general, i dels violins, en particular. Va escriure més de 550 concerts, dels quals uns 230 són per a violí. N'hi ha, però, per a violoncel, per a flauta, per a fagot, per a trompeta, per a oboè, per a llaüt, per a mandolina...
Si bé uns anys abans l'ARCANGELO CORELLI havia creat un model de CONCERTO GROSSO amb un grup d'instruments que formaven el grup solista que s'enfrontava a l'orquestra sencera i que en GIUSEPPE TORELLI ja havia escrit alguns concerts abans que en Vivaldi, el que sí que va fer l'ANTONI VIVALDI va ser crear el model estructural del concert, basat en els moviments ràpid-lent-ràpid . A més a més, va ser el primer autor que atorgà al moviment lent del mig el mateix pes que als dos dels extrems, ja que fins ara la importància d'aquest moviment era molt secundària, tractant-se gairebé d'una mena de pont breu entre els dos moviments ràpids. Tot i ser molt conegut arreu d'Europa, Vivaldi acaba morint, pràcticament en la misèria, a Viena, l'any 1741.
L'ANTONI VIVALDI va reunir, amb el títol de LES QUATRE ESTACIONS , quatre concerts que volien evocar les quatre estacions de l'any. No cal buscar-hi descripcions massa precises. De totes maneres, al concert de la Primavera s'hi respira un aire més joiós i lleuger que en el darrer, l'Hivern, que desprèn una serena pau. Cada un d'ells és un CONCERTO GROSSO , la forma musical característica del Barroc que alterna el TUTTI (quan toquen tots) i el CONCERTINO (dos o més instruments solistes). Quan toquen els solistes, l'orquestra passa a segon terme i de vegades desapareix per deixar-los ressaltar, i quan ha acabat el "solo" torna a sonar l'orquestra completa en el "tutti".
Aquí podeu escoltar el concert dedicat a LA PRIMAVERA .

Si voleu, podeu escoltar ara, amb més atenció el primer moviment d'aquest concert. És un moviment ràpid, un ALLEGRO. Després d'una introducció a càrrec del "tutti" que ens ambienta en una atmosfera alegre, els dos violins solistes toquen el SOLO que és una imitació del cant dels ocells, característic de la primavera. L'orquestra respon amb la música alegre del "tutti" descrivint l'alegria que produeix l'acabament de l'hivern. Però de sobte, un moment d'alarma, quan passa un núvol que deixa anar un parell de llampecs fets pels violins solistes i els trons corresponents amb un greu "trèmolo" dels violoncels. Afortunadament, el núvol passa de llarg i torna a renéixer l'alegria, els ocells refilen i l'orquestra torna a sonar alegrement.

Per entendre més cada un dels elements del primer moviment d'aquest concert, podeu seguir, si us ve de gust, aquest MUSICOGRAMA

Si us ha agradat seguir la música amb el musicograma, ara us en deixo un altre que fa servir fotografies i no dibuixets. Ja ho veieu: un MUSICOGRAMA és un conjunt de dibuixos, lletres, imatges o grafismes que ens ajuden a seguir de manera activa una audició musical. És l'anàlisi, per escrit, encara que no sempre es fan servir grafies convencionals, vull dir lletres, de l'estructura d'una cançó o d'una música.

Si voleu, podeu escoltar el segon moviment de LA PRIMAVERA que és lent, el LARGO i ho podreu fer veient imatges de VENÈCIA la ciutat on va néixer l'Antoni Vivaldi i on hi va passar la major part de la seva vida.

Aquí teniu una fantàstica interpretació del primer moviment, cantat 'a cappella', sense acompanyament de cap instrument. És interpretat pel quintet vocal 'Carmel A-Cappella' format per un grup de cinc noies de Haifa, Israel, epecialitzat en la música polifònica sense acompanyament. És clar que, les persones no sempre diuen exactament paraules mentre canten 'a cappella'. De vegades, com aquestes noies, imiten els instruments reproduint la melodia amb els seus acords vocals o amb algunes de les tècniques de la música vocal sense text. Fantàstica interpretació !.

No us perdeu la versió ROCK d'aquest concert. Amb aquesta interpretació a càrrec d'una orquestra simfònica i un grup de rock, veureu com la música clàssica sempre pot ser actual. Només fa falta tenir ganes de passar-ho molt bé.
Gaudiu-ne !

Si vols tocar un fragment del primer moviment amb la flauta, aquí tens la partitura








Quan arriba la primavera, ens agrada parlar d'en BLAUET, l'ocell més acolorit de l'estany.
Ens agrada molt cantar-li la preciosa cançó que li va dedicar el banyolí Tomàs Gonzàlez.
Si la voleu cantar... ja ho sabeu:


LA CANÇÓ D'EN BLAUET
És petit, presumit 
i una mica vergonyós,
en Blauet és l’ocell que a mi més m’agrada.
Fa el seu niu excavant a la riba de l’estany
amb l’ajut d’un bec prim molt ben afilat.
Diuen que vigila que ningú tiri deixalles,
li agrada tenir neta la seva llar.
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal! 
tothom el saluda.
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal! 
tots els nens li diuen al passar.

Quan s’aixeca el matí 
el balquer surt del canyís 
i fa un tomb pels voltants, tot està en calma.
Mentrestant en Blauet 
parla amb l’ànec del coll verd
i li diu que aquest lloc és un paradís.

Un rat-buf passeja silenciós entre les balques
i una tenca juga amb un barb a amagar
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal! 
tothom el saluda.
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal! 
tots els nens li diuen al passar.
L’aigua de l’estany sembla un mirall fet de colors 
on els animals hi fan la seva vida,
hem de respectar aquest bell entorn 
perquè hem de pensar que aquí és casa seva.
I quan arriba la nit, en Blauet se'n va a dormir
esperant l'endemà per veure als seus amics.
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal! 
Tothom el saluda.
Blauet, què fas? 
Blauet, on vas?
Blauet, què tal!
Tots els nens li diuen al passar.
Tomàs Gonzàlez

(del bloc del CEIP Fluvià , de Barcelona)
I si voleu veure el BLAUET en plena acció... no us perdeu aquestes imatges




Aviat serà Sant Jordi.
Cada 23 d'abril celebrem aquesta diada en commemoració del nostre patró.
Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 – Nicomèdia (Capadòcia de Turquia, 303), va ser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir per negar-se a obeir les ordres imperials que anaven contra la seva consciència i contra la dignitat i el respecte que tota persona mereix.
De la seva vida no se'n sap massa res. Sembla que era fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia. Com ell, en Jordi s'allistà a l'exèrcit romà i formà part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià. L'any 303, l'emperador va ordenar una persecució contra els cristians i en Jordi no va voler perseguir-los. I quan li varen preguntar perquè no havia cregut a l'emperador, ell els va comunicar que també era cristià. Llavors, l'emperador es va enfadar molt i va fer-lo torturar i el varen matar. El varen enterrar a Lod o Lydda (Israel) on l'any 350 s'hi edificà una església en honor seu.
El culte i la devoció a sant Jordi va començar a tenir importància entre les comunitats cristianes primitives de l'orient de l'Imperi Romà, que li edificaren esglésies i temples dedicats a ell. N'hi havia a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Palestina. 
Durant els segles XII i XIII, especialment entre els anys 1095 i 1276 tingueren lloc una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós,les croades, organitzades per coalicions d'estats europeus a fi d'alliberar Terra Santa (Jerusalem) dels musulmans. L'any 1908, durant la primera croada, els croats varen quedar sorpresos de veure que els turcs conservaren el culte a sant Jordi, a qui els musulmans anomenaven Khidr o 'El Cavaller Verd'. El cavaller verd és esmentat en diversos passatges de l'Alcorà i en aquella època gaudia d'una enorme devoció popular, tanta, que havia estat la inspiració de diferents contes, com aquell que explicava que lluità contra el drac per protegir una bella princesa.
Els croats tornaren a les seves terres amb una vella història en la qual el seu patró era protagonista d'una història cavalleresca. La figura del sant s'estengué per tot l'Occident cristià i es conegué per tot Europa. L'any 1246, en Iacopo de Voragine va divulgar la 'Llegenda Àuria' on s'inclouen els episodis de Sant Jordi, el drac i la princesa, que es popularitzen arreu i produeixen innombrables versions. A partir del segle XIV sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les quals apareix miraculosament Sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla.
Sant Jordi és el patró de diversos territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector de les ciutats d'Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Hannover, Amersfoort, Istanbul, Beirut, etc
A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV.
La Diada de Sant Jordi se celebra arreu de Catalunya. Hi ha poblacions que celebren festes en honor a Sant Jordi: a Alcoi (festes de moros i cristians), a Montblanc (actes de la setmana medieval de la llegenda de Sant Jordi), Puigverd de Lleida (patró i festa medieval)... 
La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per ser el protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia: la mort del drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Amb tot, certa tradició catalana recollida al 'Costumari Català' de Joan Amades, la situa a la població de Montblanc, a la Conca de Barberà, Tarragona.  
Diuen un drac ferotge i terrible assolava els voltants de la vila. Tenia les facultats de caminar, volar i nedar i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny, amb les seves alenades, enverinava l'aire i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret.
De fet, la llegenda diu que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la 'simpàtica' fera.  Així es va fer durant molt de temps i el monstre se'n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa Cleodolinda era jove, bonica... Hi hagué ciutadans que es van oferir per a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable i, amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada.
La donzella va sortir de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al lloc on vivia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici. Però quan va ser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li va dir que fugís ben de pressa, ja que per allà rondava un monstre que només de veure'l se'l menjaria. El cavaller li va dir que no tingués por, que no havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar la princesa i tot el poble. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la princesa i amb gran goig del cavaller. I així va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida la terrible bèstia.
El cavaller, que era Sant Jordi, va lligar el drac amb una corda i la va donar a la donzella per tal que ella mateixa portés la fera a la ciutat. Aquesta, va seguir tota mansa i atemorida. Els vilatans acabaren de matar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà un rosa i li oferí a la princesa. 
Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però aquest li va explicar que no la mereixia i que havia visitat aquella vila perquè havia tingut una revelació sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. I Sant Jordi va desaparèixer misteriosament. Tal com havia vingut. 
En Josep M. de Sagarra (1894-1961), poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català va escriure un poema sobre Sant Jordi i la seva rosa: Catalunya.
En Jordi Tonietti hi ha posat música i l'ha convertit en aquesta cançó:

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa

i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap on
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.
J.M.de Sagarra

El mite de Sant Jordi matant el drac no podia escapar de la seva dramatització. Així, l'escenificació de la llegenda més antiga que es coneix és la de Banyeres de Mariola (l'Alcoià), que es representa des de l'any 1981 en un paratge natural amb més de dues-centes persones i amb foc, llum, dansa i música en directe.
La representació de Montblanc és un espectacle que se celebra cada any, des de 1987 en la part més alta de la vila, en un marc incomparable, que és el conjunt arquitectònic del recinte emmurallat, un dels més ben conservats de Catalunya. En aquest espectacle de llum, so, efectes sonors i visuals, pirotècnia i moltes coses més, hi participen més de 500 persones, vestides de cap a peus segons es vestien a l'època medieval i entre les quals s'hi poden trobar nobles, gent del poble, clero...Aquí en teniu un fragment.

A la representació de Puigverd de Lleida, que es fa des de 2006, el poble es vesteix tot el dia de personatges medievals, s'hi fan balls d'època, lluites d'espases, demostracions de tir amb arc, mercat medieval... i a la nit s'hi representa la llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa, amb gent del municipi. Si en voleu veure un fragment...


L'any passat, la comarca del Pla de l'Estany estrenà, per Sant Jordi, la gravació pròpia de la llegenda. A les incomptables versions existents al voltant de la llegenda de Sant Jordi, hi cal sumar la producció banyolina, de la que us n'adjunto el tràiler:


A la nostra escola, de fa molts anys, els nens i les nenes de segon de primària són els encarregats de representar, per a tota l'escola i per a les seves famílies, la llegenda de Sant Jordi. Ja han triat els personatges, s'estan emprovant els vestits, s'acaben d'estudiar el text i, una mica nerviosos, estan esperant el moment de pujar dalt l'escenari... Com que tots estem segurs que ho faran molt bé, ja tenen previst anar a l'Asil, on hi viu gent gran, a portar-los, per uns moments, l'alegria de la festa de Sant Jordi i fer-los reviure aquesta fantàstica llegenda.
Des que ha arribat la primavera, tots els nens i nenes de l'escola estem cantant les cançons que parlen de la primavera, de les orenetes que tornen, dels ocells que van arribant i... de Sant Jordi!
Sant Jordi no tenia cap soldat, sant Jordi no tenia cap soldat, sant Jordi no tenia cap soldat, tot sol va matar el drac. / Sant Jordi la princesa va salvar... i una rosa li va dar. / Sant Jordi avui també celebrarem... i una flor regalarem. / Avui sant Jordi hem de celebrar... i un llibre hem de comprar.


El grup d'animació PAÍS DE XAUXA ens expliquen, tot cantant, la llegenda:

I us deixo una cançó nova que parla del poble de Montblanc, on la tradició explica que és on va succeir la llegenda del drac, la princesa i Sant Jordi. La interpreta el grup d'animació 'Ambäukatunàbia!' . És molt divertida i té un final diferent del que coneixem, una mica inesperat.
Nens pareu bé les orelles, una història us contarem, la llegenda de Sant Jordi, va passar fa molt de temps. A les contrades de Montblanc, un drac ferotge va arribar, que treia foc pels queixals i es menjava el bestiar. I es va cruspir tots els bens i les vaques i els cabrits, la bèstia estava afamada i tot el poble esporuguit. Drac, drac, drac, fuig d'aquí, fuig d'aquí, si no vols ser el nostre amic! No ens fas por, som valents, valents, i amb sant Jordi guanyarem!  / Ningú volia servir d'àpat del monstre d'alè pudent. Tenia més d'una càries, no es rentava mai les dents. Cada matí a la plaça es reunia el veïnat. I amb un sorteig decidien a qui es menjaria el drac. Però un dia la sort del poble es va girar contra el rei.I li tocà a la princesa oferir la seva pell. Drac, drac, drac, fuig d'aquí, fuig d'aquí, si no vols ser el nostre amic..../ Anà a la cova del drac, l'endemà de bon matí. Per a què esmorzés la gran fera, ella havia de morir. Quan ja estava al punt de sal i la taula ben parada va aparèixer a l'horitzó una armadura que brillava. Va entrar tot un cavaller, a les mans una gran llança i cridà amb veu de tro: 'deixa anar a la noble dama! Drac, drac, drac, fuig d'aquí, fuig d'aquí, si no vols ser el nostre amic... / Abans que clavés les urpes i s'empassés la princesa, Sant Jordi ferí el drac que intentà fugir de pressa. Però estava malferit i les ales no volaven i els dos dalt del cavall, de seguida l'atraparen. El portaren fins al poble per jutjar-lo a la plaça, però abans de decidir, li donaren la paraula: 'sóc el drac, escolteu, perdoneu, em sap greu... Jo no ho volia fer, m'hi va obligar el vostre rei, que volia que us mengés per tenir tot l'or per a ell!. Rei, rei, rei, fuig d'aquí, fuig d'aquí, al teu poble has traït. No ens fas por, som valents, valents i tots units guanyarem!. Rei, rei, rei, fuig d'aquí, fuig d'aquí, al teu poble has traït. No ens fas por, som valents, valents i tots units guanyarem!  

Les Tres Bessones que tant bé coneixeu, anaven a la recerca de cavallers forts i valents, com el cavaller Sant Jordi. Però em sembla molt que no el varen pas trobar i que decidiren, totes soletes, lluitar contra el drac. A veure si esbrineu com acaba.
 

Buscàvem cavallers forts i galants. Crèiem que era una cosa ben senzilla. Però els que hem trobat, petits o grans, tots eren cavallers de pacotilla. Potser és que hem llegit massa, creient del tot les gestes de cavalleria. I ara que els necessitem, veiem, que els cavallers són pura fantasia. Renoi!, renoi!, si que costa trobar un heroi!. Busquem un cavaller que mati el drac i pugui alliberar una gentil dama. Però els que hem conegut s'han espantat en veure passejar una sargantana. On són tots aquells cavallers valents, que fan que tot siguin flors i violes. Potser haurem de fer un pensament i fer la feina nosaltres tres soles. Renoi!, renoi!, si que costa trobar un heroi!. Renoi!, renoi!...              

Aquí teniu una altra versió de la llegenda de Sant Jordi. Aquesta vegada és una animació feta amb els Playmobils i amb música de Pascal Comalade. No hi ha text. I així cadascú de vosaltres la pot explicar a la seva manera.


Molts grups d'animació i cantants han volgut fer noves versions de la llegenda de Sant Jordi. Aquí en teniu una altra.


I aquesta... que us agrada?


I aquí una altra. Els personatges són ninots de plastilina. El muntatge és ben curiós! 
    
Era ferotge el drac?

I aquesta darrera versió...La que ens explica la història d'una princesa avorrida i d'un drac juganer. Juguen i juguen... fins que un dia la princesa descobreix la llibertat de vestir com una noia qualsevol i no com una princesa.
           
 
Quina us ha agradat més?
Ja teniu el vostre drac ?


Us deixo una sorpresa, sobretot, per als alumnes que aquest curs estan fent 5è de Primària. 
Quan feien P4, varen representar la llegenda de Sant Jordi. Els voleu veure?



La Diada de Sant Jordi commemora la mort d'aquest sant esdevinguda, segons  s'explica, el 23 d'abril de l'any 303. És un dia en què tradicionalment a Catalunya les parelles es regalen una rosa i un llibre. Els catalans surten al carrer i omplen les places de gom a gom per a celebrar la festivitat de Sant Jordi, patró de Catalunya, i el dia de la llibre i de les roses que, juntament amb les senyeres, són ben presents arreu. Aquest dia coincideix amb el dia de la mort de l'escriptor Miguel de Cervantes i del dramaturg William Shakespeare l'any 1616. Més tard, l'any 1981, l'escriptor català Josep Pla també va morir aquest dia. El 15 de novembre de 1995, la Conferència general de la UNESCO va decretar el 23 d'abril com a Dia Internacional del Llibre i dels Drets d'Autor. 
Aquest dia, els lectors aprofiten per intercanviar impressions de lectura a peu de carrer amb els seus escriptors predilectes i aquests per signar-los la darrera novetat editorial. Normalment es va un descompte al preu de venda.
La plaça de Banyoles s'omple de gom a gom, també, amb els nens i nenes de les escoles i els nois i noies dels instituts que llegeixen els textos que han escrit, amb il·lusió, per a ser declamats en veu alta i escoltats pel nombrós públic que s'hi aplega.
No hi falten les parades de roses. Les botigues de flors hi munten les seves parades, però també hi ha parades amb reivindicacions polítiques, per ajudar a organitzacions humanitàries, per recaptar fons per escoles, o simplement per a aconseguir alguns diners extra. Els alumnes de sisè de la nostra escola, també sortiran al carrer a vendre roses i els diners que aconsegueixen seran per ajudar a pagar la sortida al Pirineu de final de curs. Cal destacar l'ambient festiu que genera la diada. 


Es realitzen activitats a les biblioteques i concerts al carrers que s'afegeixen a l'atrafegada agenda cultural catalana. La de Sant Jordi ha estat declarada Festa Nacional de Catalunya per la Generalitat, però aquest dia no és festa laboral: és feiner i lectiu per als estudiants.
I, tant se val, no hi poden faltar les ballades de sardanes.Heu sentit mai la sardana 'Rosa de Sant Jordi' ?. La voleu escoltar? A més a més, podeu recordar els noms dels instruments de la cobla, el conjunt d'instruments encarregat d'interpretar les sardanes.


La música és d'en Fèlix Martínez i Comín. En Josep M. Bernat i Colomina hi va posar lletra:
La garlanda de la primavera ja ha arribat. És l'abril amb corrandes de roses. És l'abril coronat de colors. Sant Jordi, cavaller de Catalunya et porta l'amor. El vent s'ha endut les boires i l'abril s'ha vestit lluminós i tinc el pit ple de roses. Per tu, la rosa blanca, mig closa, mig ufana, que et porta l'alenada d'un dia de tendror. Per tu, rosa daurada, plorosa de rosada que et porta l'enyorança d'un vell amor perdut. Jo no sé si els somnis m'han fet veure l'atzar. Jo no sé si en somnis t'he allargat les mans... t'he cobert de flors el front. Per tu, la rosa grana, altiva i sobirana, que et porta apassionada, perfum de nits d'amor. Per tu, totes les roses, per tu, les millors coses, per tu, una flor desclosa, per tu, la joventut.
Ens la canta la jove soprà Rosa Mari Abella, que apareix en aquest video ballant sardanes i passejant-se entre les roses. 

Heu menjat mai pa de sant Jordi ? Darrere la cuina catalana actual hi ha la història d'un país, un territori, unes ganes de ser... El pa de Sant Jordi és un pa que va ser inventat pel forner barceloní Eduard Crespo l'any 1988 i difós pel Gremi de Flequers de Barcelona per dotar a la Diada de Sant Jordi, d'una especialitat de fleca pròpia. Algunes fleques també n'elaboren per la Diada Nacional de l'11 de setembre. És un pa de disseny que té forma de pa de pagès i representa l'escut de Catalunya, quatre barres vermelles sobre fons groc. És elaborat amb gran cura a partir de tres pastes: de nous, de sobrassada i de formatge, que fa que sigui un pa gustós i aromàtic. Ja fa 27 anys que es va començar a fer aquest pa. Cal remarcar que Catalunya sap lligar ofici, negoci, activitat econòmica i solidaritat ja que, el Gremi de Flequers de Barcelona ha instaurat la iniciativa solidària de lliurar a Càritas Diocesana el seu producte per repartir, a través de vuit parròquies, a les persones més desfavorides. 
A  la mateixa  època  es va voler instaurar també el pastís de Sant Jordi, un pa de pessic tallat diverses vegades i farcit amb crema de mantega, de manera que semblessin pàgines d'un llibre.
És clar que, per als llaminers, tot és prou bo. Heu vist quines roses de xocolata que s'han inventat? 
I aquestes galetetes en forma de drac i de rosa? Mmmm... n'hi ha per a llepar-s'hi els dits! 
I el torró de Sant Jordi que fan a Santa Coloma de Farners? Existeix des de l'any 1930. Aquest sí que en té d'anys!. Un client de la botiga necessitava unes postres molt especials per a oferir a uns convidats de compromís el dia de Sant Jordi. A en Francisco Trias, de la casa Tuyarro se li va ocórrer de canviar el pa de pessic del pastís per torró de rovell per tal que fos més selecte i va anar fent fulls de gema cremada i capes de crema de mantega fins que aconseguí un producte extraordinari. Fou així com l'anomenà torró perquè tenia gema i de Sant Jordi pel dia de l'encàrrec. No us el perdeu!

No us penseu pas que el drac de la llegenda de Sant Jordi és l’únic drac protagonista de les històries on hi surt algun drac.
Coneixeu en PUFF? N’heu sentit a parlar mai?
En PUFF o en PAF era un drac màgic. Sí, sí... tal com ho llegiu.
PUFF, el drac màgic és una cançó folk estatunidenca escrita per en Leonard Lipton i en Peter Yarrow i popularitzada pel grup nordamericà Peter, Paul and Mary en un disc publicat el 1963. La cançó va ser un èxit immediat en el circuit de música folk i, de seguida va passar a formar part de la cultura popular estatunidenca i britànica i posteriorment de la d’altres països, amb les seves respectives traduccions. A Catalunya, en Ramon Casajoana del Grup de Folk la va traduir i a partir de llavors, nombroses interpretacions de diversos artistes que han escrit versions o traduccions de la cançó, han contribuït a popularitzar-la molt.

La lletra d’aquesta cançó està basada en un poema que en Leonard Lipton va escriure l’any 1959, quan tenia 19 anys, inspirat en un text del poeta estatunidenc Ogden Nash titulat ‘Custard the Dragon’ que tracta sobre un petit drac domesticat. En Peter Yarrow, amic d’en Lipton i company de la mateixa universitat, va afegir més estrofes al poema i hi va posar-hi la música. Dos anys més tard, l’any 1961, en Yarrow va unir-se a Paul Stookey i Mary Travers i varen formar el grup Peter, Paul and Mary , que la va començar a tocar i a cantar en les actuacions que feien en directe l’any 1961 i la varen enregistrar al cap de dos anys més tard.
La cançó explica la relació entre un nen i un drac etern, en Puff, amb qui jugava quan era petit, però a mesura que el nen es va anar fent gran, va anar perdent l’interès pel joc i va deixar en Puff tot sol.Aquí teniu la versió original:

La voleu cantar? Som-hi!

Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar, però sol s'avorria molt i sortia a jugar.
Hi havia un nen petit que se l'estimava molt, es trobaven a la platja tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar un viatge molt llarg, volien anar a veure el món travessant el mar.
Quan hi havia tempesta S'ho arreglaven molt bé enfilant-se a la cua d'en Puff vigilava el vent.
Nobles, reis i prínceps s'inclinaven al seu pas i quan en Puff va fer un crit els pirates van callar.
Els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans, va conèixer altres llocs
pel món que li van agradar tant.

Una nit molt gris i trista el nen el va deixar, i els brams de joia d'aquell drac es van acabar.
Doblegant el seu llarg coll, el drac es va allunyar; semblava que estava plovent quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix, el drac es va allunyar i poc a poc, molt lentament, va tornar al fons del mar.

La voleu cantar en anglès? Aquí la teniu amb la lletra i tot


És fàcil de tocar-la amb la flauta. Ho voleu provar?














És clar que encara n'hi ha un altre de drac també molt conegut... EL MONSTRE DE L'ESTANY DE BANYOLES!
L'any 1985, en Toni Gimènez va escriure la lletra d'aquesta cançó que ha popularitzat la llegenda del drac de Banyoles tot convertint el monstre carnívor en un drac vegetarià.

Ens ho diu la història d'un vell poble que hi habitava un monstre fa molts anys
diuen que treia foc per les orelles i per la boca, pel nas i pels queixals.
És el mon-mon, el monstre de Banyoles que men-men-men, que menjava persones, oi tant!
És el mon-mon, el monstre de Banyoles... una per dia sense fer terrabastall.
Com veureu tenia tanta gana que s'empassava els bous de tres en tres
i els cavallers que amb ell volien brega se'ls endrapava com qui no menja res.
I la gent de tota la contrada un tracte, amb gràcia, amb ell varen signar,
donant-li cols, patates i 'esbargínies' perquè aquell monstre es tornés vegetarià.
I és famós el poble de Banyoles i és que la vila és coneguda arreu,
pel famós monstre i pel seu bonic estany i pel Tren Pinxo, un tren ben especial.
En Toni Giménez és un animador infantil, mestre i doctor en pedagogia, que va començar a cantar professionalment l'any 1977. L'any 1980 formà part del fugaç grup d'animació 'Els cinc dits d'una mà' juntament amb en Xesco Boix, en Noè Rivas, l'Àngel Daban i en Lluís Maria Panyella. 
És un cantautor folk, compositor de cançons i de música,escriptor de contes i narracions, professor de guitarra i de banjo, professor universitari de Pedagogia, imparteix cursets i tallers sobre cançons i la seva didàctica a mestres i altres professionals de l'educació... Quantes coses!  Ha publicat 179 obres : 129 discos i 50 llibres i cançoners i ha col·laborat en 20 enregistraments més, com a músic i/o cantant.Aquí el tenim interpretant la cançó en un programa de la Televisió de Terrassa l'any 1987.


Tothom ha sentit a parlar del monstre de Banyoles. No obstant això, pocs coneixen l’origen de la llegenda o el perquè que l’animal sigui un drac. L'Àngel Vergés, llicenciat en Filologia Catalana i diplomat en Magisteri dóna resposta a totes les curiositats de la llegenda del monstre de Banyoles. L’origen de la llegenda es remunta amb l’aigua de l’estany de Banyoles que inundava el paratge de la Draga i es canalitzava per mitjà d’un rec cap a un fenent conegut com el Clot del Drac.

A partir d’aquesta esquerda l’aigua hi baixava com en un embut i es produïa una fressa com la que fa un monstre quan s’empassa una bestiola. A partir d’aquest fet l'Àngel Vergés suposa que els homes del neolític que vivien prop de les aigües de l’estany de Banyoles van començar a explicar històries fantàstiques d’aquest fenent. L'Àngel explica que en la nostra cultura “el drac és un monstre emblemàtic amb una llarga tradició mitològica i llegendària”, ja que en ell hi ha els quatre elements: l’aire, l’aigua, la terra i el foc. La llegenda del monstre de Banyoles sempre ha estat una de les més conegudes arreu de Catalunya. 
Il·lustració de la Cinta Vidal
Us l'explico?
Explica la llegenda que, fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, de l'estany de Banyoles. Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os que el feia invulnerable. Tenia alasses com de rata-pinyada i arpons arquejats i al llarg de l'espinada del clatell fins a la cua un rengle de pues que feia feredat. Us l'imagineu?
Il·lustració de la Cinta Vidal
Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però, sobretot, tenia una gana que el corsecava. El bestiar que s'esqueia a passar a prop del seu cau desapareixia,dins de la seva gola, com per art d'encantament. El drac es cruspia els xais, els senglars, els bous, tot com qui res. Quina por!
Il·lustració de la Cinta Vidal

Els veïns de Banyoles vivien amb l'ai al cor . Hauríeu vist les portes de les cases tancades i barrades molt abans de l'hora que les gallines s'ajoquen; perquè temien que la fera malvada es fiqués per dins i devorés grans i petits.  Ni dins de les muralles els vilatans hi podien estar segurs. Cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella maleïda bèstia.
I els va proposar un pacte...
Il·lustració de la Cinta Vidal
...que no els faria més mal ni a ells ni als seus ramats si cada dia de l'any li portaven al cau una criatura, un dia un nen, un dia una nena. Ja us podeu imaginar de quina manera es resistien els banyolins a acceptar aquesta condició! Però el drac es va posar a  saltar aquí i allà amb uns xiulets esgarrifosos. 
Il·lustració de la Cinta Vidal
Un bon dia, els soldats de Carlemany, havent sentit a parlar de la feresa del drac, van pensar que seria molt heroic matar un drac de grans dimensions per poder explicar a tothom la seva gran proesa. Molts dels cavallers es disputaven la glòria de matar-lo. Molts varen anar al cau de la fera muntats en els seus cavalls i empunyant la llança. El drac els engolia a ells i als cavalls,i no se'n cantava mai més ni gall ni gallina.
Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a explicar el què havien vist a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles. Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, amb els millors homes, armats, valents i decidits s'encaminà cap a la vila de Banyoles. Carlemany hi va anar muntant en el seu cavall blanc i brandant la seva espasa, que es deia 'Joiosa' i que tenia el do de no poder ser vençuda en cap combat.
Però en rebotre contra el cuir del drac va saltar el ferro a bocins sense haver fet ni un escantell en aquelles escates. Carlemany se'n va entornar tot trist, declarant-se vençut per primer cop a la vida. Carlemany, doncs,  va fugir i el drac, va continuar fent de les seves. Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món, que tantes batalles havia guanyat, fugint cames ajudeu-me!, creiren que només un miracle els podria salvar. 
En aquest moment entrava a Banyoles un home descalç i vestit de sac. Heu de saber que era sant Mer. Sant Mer vivia sol en un desert fent aspra penitència; però havia estat mogut per inspiració divina a causa de les moltes llàgrimes plorades per les mares dels nens i nenes que el drac havia devorat. Per això havia deixat la seva ermita, i a peu i dejunant havia seguit l'exèrcit de Carlemany fins a Banyoles. No duia armes de cap classe; res més que l'estola de dir missa.  Se'n va anar cap al Clot del drac i, quan el drac va sortir, li tirà l'estola al coll. La fera malvada va perdre tota la seva ferotgia. I es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar. Llavors, el monjo, es dirigí cap al centre de la vila amb el drac, seguint-lo. En arribar, va cridar a la gent: '- Veniu, bona gent. Mireu el vostre drac. Heus aquí la vostra bèstia maligna... deixeu les armes a terra, perquè no us farà pas res'. 
Un vilatà, quan es va recuperar de veure el drac tan manyac, va cridar:  '- Matem-lo ara que el tenim amansit'. Però el monjo Mer va dir:   '- Us en guardareu prou!. Aquesta bèstia és inofensiva i només menja herbes i arrels!'
La gent es va quedar mirant el drac, sense saber ben bé què fer. Fins que un nen va sortir del mig de la multitud i va acariciar el drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit, el va imitar. Des de llavors i davant l'astorament de tothom, el drac seguia Mer arreu com un cadell manyac i sense maldat visible, fins que va decidir enclaustrar-se al seu Clot per sempre més i no sortir-ne mai. Diu la gent més gran, però, que de tant en tant, pels volts de la Draga encara es poden sentir els crits del drac que, vés a saber perquè, ens fa sentir la seva presència entre nosaltres... pot ser, per tornar-nos a visitar ben aviat.
Ah! També voleu tocar la cançó del monstre de l'estany de Banyoles amb la flauta? Aquí la teniu: