LA TARDOR amb Maragall i Vivaldi

Estem acabant el novembre .
Estem en plena tardor.
Les primeres fredorades m'han fet pensar en les del poema "Tardor" d'en Joan Maragall de qui estem acabant la celebració del seu doble aniversari: el 150è aniversari del seu naixement l'any passat i del centenari de la seva mort, aquest any.

TARDOR

Ah!... l'octubre... primeres fredorades.
L'aire fa olor d'hivern, eixut, coent;
comença com un gran ressecament
i les grogors de sol en les fatxades.

Comença el desmaiar en els passeigs
la fulla, i en el cel, buit d'orenetes,

les fredes transparències dels oreigs
i els cap-tards del color de les violetes.

Al vesprejar les tardes més escasses
s'agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d'hivern torrat.
Joan Maragall (1893)

Els colors de la tardor, els grocs i els taronges, els vermells, els ocres i els marrons es barregen amb la música de "La tardor" que va escriure l'Antoni Vivaldi.
El concert de "La tardor" és un dels quatre concerts que conformen "Les quatre estacions" i que l'Antoni Vivaldi va compondre el 1723, sens dubte, una de les seves obres més conegudes i una de les més popularitzades de tota la música clàssica, a més de ser l'obra amb més enregistraments de la història.
Cada un dels quatre concerts: "La primavera", "L'estiu", "La tardor" i "L'hivern" segueix l'estructura de tres moviments, un moviment lent central al mig de dos moviments ràpids.
Així, "La tardor", que és el concert núm. 3 en Fa Major, op.8, RV 293, està format per
1r. moviment: Allegro
2n. moviment: Adagio molto
3r. moviment: Allegro

Per a cada concert va escriure un sonet que descrivia, en part, cada estació.
El sonet que va escriure per al concert de "La tardor" és aquest:
Celebra il Vilanel con balli e Canti
Del felice raccolto il bel piacere
E del liquor de Bacco accesi tanti
Finiscono col Sonno il lor godere
Fà ch' ogn' uno tralasci e balli e canti
L' aria che temperata dà piacere,
E la Staggion ch' invita tanti e tanti
D' un dolcissimo Sonno al bel godere.

I cacciator alla nov' alba à caccia

Con corni, Schioppi, e canni escono fuore

Fugge la belua, e Seguono la traccia;

Già Sbigottita, e lassa al gran rumore

De' Schioppi e canni, ferita minaccia

Languida di fuggir, mà oppressa muore.

Heu entès què ens hi explica? Ens ho diu en italià. Us hi ajudo : us ho tradueixo i amplio:

Allegro:Els camperols celebren la bona collita amb cants i ballant amb la música que interpreta una petita orquestra. Aixequen la bóta de vi. Beuen, estan contents. La música i la ballaruga continuen. Es van animant fins que una música més suau ens anuncia que s'estan endormiscant. Amb la son s'acabarà la festa.

Adagio molto: S'acaba el ball. Els músics toquen ja per última vegada. Els ha vençut la son i tots reposen. La música suau, lenta i dolça ens evoca la llarga nit.

Allegro: Els caçadors, a l'alba, surten al bosc, dalt dels cavalls. S'aturen, albiren un animal, avancen. L'animal no s'adona de la presència dels caçadors i travessa el bosc. En acostar-s'hi els caçadors, se sent atrapada i corre a amagar-se. Amb escopetes i gossos la segueixen. Li disparen i la fereixen. Li segueixen el rastre. Sense forces vol fugir, però capturada mor.

A mi no m'agrada que matin cap animal. Sempre explico que el cérvol al qual han disparat els caçadors és molt espavilat. I, en veure que li han fet poc mal, es llepa la ferida i se les pensa totes: si corre a amagar-se, els caçadors el tornaran a disparar i potser li faran un bon mal. Per això, s'ajeu en una clariana i fa veure que es mor, estira una pota, estira una altra pota i fa veure que "s'espatxurra". Els caçadors l'agafen i se l'emporten. I al primer revolt, el murri del cérvol fa un salt i va a amagar-se al bosc. En arribar a casa, els caçadors es queden amb un bon pam de nas.

Us deixo els tres moviments del concert de "La tardor" interpretats amb la solista Júlia Fischer , violinista i pianista alemanya nascuda a Munich l'any 1983. Fixeu-vos amb el virtuosisme amb el que toca el violí !


Si us estimeu més veure imatges de la tardor mentre escolteu el concert, aquí us deixo amb el primer moviment: ALLEGRO


Aquí teniu el segon moviment: ADAGIO MOLTO


I també el tercer moviment: ALLEGRO

I com que el concert de "La tardor" pertany a "Les quatre estacions", un deixo un conte que explica perquè sempre després de la primavera ve l'estiu, després de l'estiu ve la tardor, després de la tardor ve l'hivern, després de l'hivern ve la primavera... i torna a començar la roda. Comença així...

" Aquesta és la història de les quatre estacions, i no és una pizza. Explica per què va canviant el temps al llarg de l’any, ara fa fred, ara fa calor, ara plou i ara neva...
En un bosc, hi vivia un ocell molt rondinaire. Trobava que hi feia sempre un clima primaveral. Ni massa calor, ni massa fred. Tot era cobert de flors. Però l’ocell ja n’estava fart.

- Sí, sí. Molt bonic. Però encara està tot massa verd. M’agradaria que fes més calor, així les fruites es posarien madures i podria atipar-me de valent.
I així va ser com, per desig de l’ocell, va arribar l’estiu. Tot va créixer i madurar però l’ocell rondinaire aviat se’n va cansar.
- Sí, sí. Molt madur i molt bo, tot. Però tanta calor m’ha fet passar la gana.
Per si no fos prou, la calor va provocar un incendi al bosc. La temperatura encara es va fer més insuportable i els animals havien de fugir per no quedar rostits.
- Acabaré com un pollastre a l’ast. Tant de bo vinguessin les pluges i s’acabés la calor!
I així va arribar la tardor. Va ploure durant dies i nits, i l’ocell rondinaire no va trigar gaire a tornar a protestar.
- Sí, sí. Molt bé. S’ha apagat l’incendi i s’ha acabat la calor, però estic tan xop que no puc volar. Ja sé que el bosc necessita aigua, però tant de bo l’aigua fos sòlida, com la terra.
I va arribar l’hivern, que va cobrir tot el bosc d’aigua sòlida. O sigui, de neu.

L’ocell ja no es mullava, però com que el fred no li agradava gens, aviat va tornar a rondinar.

- Aaai, tan bé que estava abans, quan no feia ni fred, ni calor, ni eren tot pluges, ni tot dies de sol… Sisplau, que torni la primavera…

I així és com, des de no se sap quan, i fins no se sap quin dia, l’ocell rondinaire fa que vagin passant primaveres, estius, tardors, hiverns, primaveres, estius, tardors, hiverns ... "

El voleu escoltar? Que en gaudiu!

EN JOAN MARAGALL I L'EMPORDÀ

Moltes de les sardanes corals que han fet història com 'La santa espina', 'Les fulles seques' i 'La sardana de les monges', tenen la música de l'Enric Morera i la lletra de l'Àngel Guimerà. Però la sardana 'L'Empordà' és fruit de la col·laboració entre el poeta Joan Maragall i el compositor Enric Morera. Aquesta no era, però, la primera sardana coral de Maragall, ja que ja havia posat lletra a la coneguda 'Per tu ploro' d'en Pep Ventura i a la popularíssima 'Records de ma terra' de Josep Serra.

Es pot considerar que aquesta obra, 'L'Empordà' , forma també part del patrimoni històric coral català que va més enllà del referent sardanista. És a dir, a més a més d'una sardana cantada és, també, un símbol musical com ho són 'Els segadors', 'La santa espina', 'El cant de la senyera', 'El Virolai' o 'El cant dels ocells' entre altres partitures que han esdevingut un referent de catalanitat al llarg dels anys, sigui quin sigui el règim polític del moment.

La llegenda singular dels amors de la sirena i el pastor és, també, un cant a la nostra terra, a la muntanya i al mar que configuren un encant especial a una de les comarques emblemàtiques del nostre país, l'Empordà, considerada, a més a més, com el bressol de la sardana.

La composició d'aquesta obra té una història molt peculiar. El 25 d'abril de 1908 l'Enric Morera va escriure una carta a en Joan Maragall dient-li que la coral Amics Tintorers de Barcelona havia de fer una actuació a Figueres i que li havia demanat d'estrenar una sardana seva, però amb la condició de que la lletra havia de ser del gran poeta Joan Maragall. Sense defugir la petició, en Maragall li va contestar que ell sempre havia posat lletra a una música ja feta i que, en haver-ho de fer ara al revés, no sabria ni quan hauria de durar ni el ritme que calia donar a la poesia per ser, posteriorment,

musicada. L'Enric Morera li va contestar, també per carta: Estic molt content de veure que em fareu els versos per la sardana... No us amoïni gens el ritme, que jo ja faré la música per a la vostra lletra. La dimensió pot ser més o menys com la de 'Per tu ploro' d'en Ventura, i jo ja m'arreglaré... Feu-ho com vulgueu, que jo ja sé que estarà molt bé. Sols us dic que tinc moltes ganes de fer-la; m'agrada molt fer sardanes, però aquesta la desitjo.

I així va ser com es va gestar aquesta emblemàtica i popular sardana coral que va estrenar el 6 de setembre de 1908 a Figueres l'agrupació coral Amics Tintorers de Barcelona per homenatjar els seus amics de la Societat Coral Erato de Figueres, els quals van considerar que el millor regal que els podien fer era la de cantar una sardana original dedicada a l'Empordà. L'actuació de la coral barcelonina va ser un èxit. L'expressió 'Salut, noble Empordà, salut, palau del vent, portem el cor content i una cançó' ha esdevingut un veritable himne de la comarca empordanesa. Actualment gairebé la majoria de corals i orfeons de Catalunya tenen aquesta sardana al seu repertori.

I no només les corals i orfeons de Catalunya. Escolteu-la amb la versió d'aquesta coral anglesa. I fixeu-vos amb l'entusiasme i l'alegria que hi posen en interpretar-la tan bellament. És la coral Knox College, de Galesburg, Illinois (Estats Units).

És ben cert que la música no té fronteres!

Cap a la part del Pirineu, vora els serrats i arran del mar, s'obre una plana riallera:

és l'Empordà.

Digueu, companys, per on hi aneu? Digueu, companys, per on s'hi va?

- Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà.

Salut!, noble Empordà! Salut! palau del vent! Portem el cor content, i una cançó.

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà, penyora s'anirà fent de germanor. - Una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor; a dintre de la mar hi ha una sirena,

ell canta al matí que el sol hi és bo; ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta: - Pastor em fas neguit -.

Canta el pastor: - Em fas neguit, sirena-.

- Si sabessis, el mar, com és bonic! - Si sabessis, la llum de la carena !

- Si hi baixessis, series mon marit. - Si hi pugessis, ma joia fóra plena.

- Si sabessis, el mar, com és bonic! - Si sabessis, la llum de la carena!

La sirena es féu un xic ençà, i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla, i de l'amor plantaren la cabanya...

Fou l'Empordà.

I podeu escoltar ara la sardana interpretada per la cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, de Barcelona.

I és que la terra de l'Empordà ha inspirat a molts escriptors, poetes, pintors, músics... Artistes de nivell internacional l'han convertida en la protagonista de les seves obres. Terra encisadora que fascina pels seus paisatges, pels seus colors, pel seu ambient...

El grup gironí de rock 'Sopa de Cabra' (actiu entre el 1986 i el 2001) va publicar l'any 1989 el seu primer disc, que incloïa la cançó 'L'Empordà', que no té res a veure amb l'Empordà d'en Maragall. Aquesta cançó ha estat, sens dubte, un dels grans èxits del grup gironí i un himne de l'anomenat 'rock català'.

Aquesta cançó, però, ja l'havia escrita sis anys abans el guitarrista dels 'Sopa de Cabra' , en Josep Thió, quan encara tocava amb el seu grup d'institut, els Copacabana.

I va ser també la cançó que en Gerard Quintana va cantar per passar el càsting per entrar a formar part com a cantant dels 'Sopa de Cabra'.

Tot i que quan la varen enregistrar per primera vegada no en varen quedar gens satisfets, és una cançó que sempre anirà lligada a l'èxit dels 'Sopa de Cabra'.

Si voleu, la podeu cantar seguint-la en aquest fragment d'acomiadament que els 'Sopa de Cabra' varen oferir els dies 6, 7 i 8 de novembre de l'any 2001 a la sala Razzmatazz (antiga sala Zeleste) de Barcelona, en un adéu definitiu després de 15 anys de carrera. En Gerard Quintana, el cantant del grup, va iniciar el concert amb el seu crit de guerra preferit: 'Bona nit, malparits!'.

El setembre de 2011 es tornaran a trobar per fer tres concerts al Palau Sant Jordi de Barcelona i la tornaran a cantar.

Nascut entre Blanes i Cadaqués, molt tocat per la tramuntana

d'una sola cosa pots estar segur : quan més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia que a la matinada es mataria, però cap el migdia anava ben torrat,

somriu i diu que no té pressa, ningú m'espera allà dalt

i anar a l'infern no m'interessa, és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys i en Siset encara aguantava,

dormint la mona a la vora del Ter però ell mai no s'hi tirava.

Sempre deia que a la matinada es mataria, però cap el migdia anava ben torrat,

somriu i diu que no té pressa, és molt més bonic l'Empordà.

I quan veig la llum de l'alba se'm treuen les ganes de marxar

potser que avui no em suïcidi , potser ho deixi fins demà.

Amb un altre estil ben diferent, en Lluís Llach (Verges, Baix Empordà, 1948) ens presenta un tema en el qual hi endevinem la seva estima per l'Empordà. Enamorat de la seva terra, l'any 1980 treu al mercat el disc 'Verges 50' , un homenatge a la seva terra i un record a la seva infantesa. En aquest treball hi inclou 'Arran de terra' , tot un testament poètic que canta amb molta força i amb un devessall de sentiment.

Gaudiu-ne !

Quan moriré porteu-me a l'Empordà, només a l'Empordà, porteu-me a l'Empordà,

que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant...

i abans que sigui massa tard faig la reserva del forat.

Quan m'hi poseu feu el fotut favor arran de terra i prou,

que aquesta plana és el dibuix dels déus i no seré pas jo qui trenqui el seu encert.

Ja us ho fareu si arribeu tard que no em moureu del meu forat.

Arran de terra per a sentir els renecs que diu la gent d'aquí, que diu la gent com jo

i sentir el peus dels infants que jugant potser m'explicaran camins que no he trobat.

Que quedi clar i ho deixo escrit que un bon forat serà per a mi.

Arran de terra perquè si em faig pols la pluja em dugui al riu i amb ell anar al meu mar,

del mar a un núvol i que dolçament sigui el llevant calent qui em torni al meu racó.

Ja us fotreu si arribeu tard, que no em traureu del meu forat.

Quan moriré porteu-me a l'Empordà, només a l'Empordà, porteu-me a l'Empordà,

que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant...

i abans que sigui massa tard, reclamo el dret del meu forat!