Estem acabant el novembre .
Estem en plena tardor.
Les primeres fredorades m'han fet pensar en les del poema "Tardor" d'en Joan Maragall de qui estem acabant la celebració del seu doble aniversari: el 150è aniversari del seu naixement l'any passat i del centenari de la seva mort, aquest any.
Ah!... l'octubre... primeres fredorades.
L'aire fa olor d'hivern, eixut, coent;
comença com un gran ressecament
i les grogors de sol en les fatxades.
Comença el desmaiar en els passeigs
la fulla, i en el cel, buit d'orenetes,
la fulla, i en el cel, buit d'orenetes,
les fredes transparències dels oreigs
i els cap-tards del color de les violetes.
El voleu escoltar? Que en gaudiu!
i els cap-tards del color de les violetes.
Al vesprejar les tardes més escasses
s'agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d'hivern torrat.
Joan Maragall (1893)
Els colors de la tardor, els grocs i els taronges, els vermells, els ocres i els marrons es barregen amb la música de "La tardor" que va escriure l'Antoni Vivaldi.
El concert de "La tardor" és un dels quatre concerts que conformen "Les quatre estacions" i que l'Antoni Vivaldi va compondre el 1723, sens dubte, una de les seves obres més conegudes i una de les més popularitzades de tota la música clàssica, a més de ser l'obra amb més enregistraments de la història.
Cada un dels quatre concerts: "La primavera", "L'estiu", "La tardor" i "L'hivern" segueix l'estructura de tres moviments, un moviment lent central al mig de dos moviments ràpids.
Així, "La tardor", que és el concert núm. 3 en Fa Major, op.8, RV 293, està format per
1r. moviment: Allegro
2n. moviment: Adagio molto
3r. moviment: Allegro
Per a cada concert va escriure un sonet que descrivia, en part, cada estació.
El sonet que va escriure per al concert de "La tardor" és aquest:
Celebra il Vilanel con balli e Canti
Del felice raccolto il bel piacere
E del liquor de Bacco accesi tanti
Finiscono col Sonno il lor godere
Fà ch' ogn' uno tralasci e balli e canti
L' aria che temperata dà piacere,
E la Staggion ch' invita tanti e tanti
D' un dolcissimo Sonno al bel godere.
s'agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d'hivern torrat.
Joan Maragall (1893)
Els colors de la tardor, els grocs i els taronges, els vermells, els ocres i els marrons es barregen amb la música de "La tardor" que va escriure l'Antoni Vivaldi.
El concert de "La tardor" és un dels quatre concerts que conformen "Les quatre estacions" i que l'Antoni Vivaldi va compondre el 1723, sens dubte, una de les seves obres més conegudes i una de les més popularitzades de tota la música clàssica, a més de ser l'obra amb més enregistraments de la història.
Cada un dels quatre concerts: "La primavera", "L'estiu", "La tardor" i "L'hivern" segueix l'estructura de tres moviments, un moviment lent central al mig de dos moviments ràpids.
Així, "La tardor", que és el concert núm. 3 en Fa Major, op.8, RV 293, està format per
1r. moviment: Allegro
2n. moviment: Adagio molto
3r. moviment: Allegro
Per a cada concert va escriure un sonet que descrivia, en part, cada estació.
El sonet que va escriure per al concert de "La tardor" és aquest:
Celebra il Vilanel con balli e Canti
Del felice raccolto il bel piacere
E del liquor de Bacco accesi tanti
Finiscono col Sonno il lor godere
Fà ch' ogn' uno tralasci e balli e canti
L' aria che temperata dà piacere,
E la Staggion ch' invita tanti e tanti
D' un dolcissimo Sonno al bel godere.
I cacciator alla nov' alba à caccia
Con corni, Schioppi, e canni escono fuore
Fugge la belua, e Seguono la traccia;
Già Sbigottita, e lassa al gran rumore
De' Schioppi e canni, ferita minaccia
Languida di fuggir, mà oppressa muore.
Heu entès què ens hi explica? Ens ho diu en italià. Us hi ajudo : us ho tradueixo i amplio:
Allegro:Els camperols celebren la bona collita amb cants i ballant amb la música que interpreta una petita orquestra. Aixequen la bóta de vi. Beuen, estan contents. La música i la ballaruga continuen. Es van animant fins que una música més suau ens anuncia que s'estan endormiscant. Amb la son s'acabarà la festa.
Adagio molto: S'acaba el ball. Els músics toquen ja per última vegada. Els ha vençut la son i tots reposen. La música suau, lenta i dolça ens evoca la llarga nit.
Allegro: Els caçadors, a l'alba, surten al bosc, dalt dels cavalls. S'aturen, albiren un animal, avancen. L'animal no s'adona de la presència dels caçadors i travessa el bosc. En acostar-s'hi els caçadors, se sent atrapada i corre a amagar-se. Amb escopetes i gossos la segueixen. Li disparen i la fereixen. Li segueixen el rastre. Sense forces vol fugir, però capturada mor.
A mi no m'agrada que matin cap animal. Sempre explico que el cérvol al qual han disparat els caçadors és molt espavilat. I, en veure que li han fet poc mal, es llepa la ferida i se les pensa totes: si corre a amagar-se, els caçadors el tornaran a disparar i potser li faran un bon mal. Per això, s'ajeu en una clariana i fa veure que es mor, estira una pota, estira una altra pota i fa veure que "s'espatxurra". Els caçadors l'agafen i se l'emporten. I al primer revolt, el murri del cérvol fa un salt i va a amagar-se al bosc. En arribar a casa, els caçadors es queden amb un bon pam de nas.
Us deixo els tres moviments del concert de "La tardor" interpretats amb la solista Júlia Fischer , violinista i pianista alemanya nascuda a Munich l'any 1983. Fixeu-vos amb el virtuosisme amb el que toca el violí !
Si us estimeu més veure imatges de la tardor mentre escolteu el concert, aquí us deixo amb el primer moviment: ALLEGRO
Aquí teniu el segon moviment: ADAGIO MOLTO
I també el tercer moviment: ALLEGRO
Si us estimeu més veure imatges de la tardor mentre escolteu el concert, aquí us deixo amb el primer moviment: ALLEGRO
Aquí teniu el segon moviment: ADAGIO MOLTO
I també el tercer moviment: ALLEGRO
I com que el concert de "La tardor" pertany a "Les quatre estacions", un deixo un conte que explica perquè sempre després de la primavera ve l'estiu, després de l'estiu ve la tardor, després de la tardor ve l'hivern, després de l'hivern ve la primavera... i torna a començar la roda. Comença així...
" Aquesta és la història de les quatre estacions, i no és una pizza. Explica per què va canviant el temps al llarg de l’any, ara fa fred, ara fa calor, ara plou i ara neva...
En un bosc, hi vivia un ocell molt rondinaire. Trobava que hi feia sempre un clima primaveral. Ni massa calor, ni massa fred. Tot era cobert de flors. Però l’ocell ja n’estava fart.
En un bosc, hi vivia un ocell molt rondinaire. Trobava que hi feia sempre un clima primaveral. Ni massa calor, ni massa fred. Tot era cobert de flors. Però l’ocell ja n’estava fart.
- Sí, sí. Molt bonic. Però encara està tot massa verd. M’agradaria que fes més calor, així les fruites es posarien madures i podria atipar-me de valent.
I així va ser com, per desig de l’ocell, va arribar l’estiu. Tot va créixer i madurar però l’ocell rondinaire aviat se’n va cansar.
- Sí, sí. Molt madur i molt bo, tot. Però tanta calor m’ha fet passar la gana.
Per si no fos prou, la calor va provocar un incendi al bosc. La temperatura encara es va fer més insuportable i els animals havien de fugir per no quedar rostits.
- Acabaré com un pollastre a l’ast. Tant de bo vinguessin les pluges i s’acabés la calor!
I així va arribar la tardor. Va ploure durant dies i nits, i l’ocell rondinaire no va trigar gaire a tornar a protestar.
- Sí, sí. Molt bé. S’ha apagat l’incendi i s’ha acabat la calor, però estic tan xop que no puc volar. Ja sé que el bosc necessita aigua, però tant de bo l’aigua fos sòlida, com la terra.
I va arribar l’hivern, que va cobrir tot el bosc d’aigua sòlida. O sigui, de neu.
I així va ser com, per desig de l’ocell, va arribar l’estiu. Tot va créixer i madurar però l’ocell rondinaire aviat se’n va cansar.
- Sí, sí. Molt madur i molt bo, tot. Però tanta calor m’ha fet passar la gana.
Per si no fos prou, la calor va provocar un incendi al bosc. La temperatura encara es va fer més insuportable i els animals havien de fugir per no quedar rostits.
- Acabaré com un pollastre a l’ast. Tant de bo vinguessin les pluges i s’acabés la calor!
I així va arribar la tardor. Va ploure durant dies i nits, i l’ocell rondinaire no va trigar gaire a tornar a protestar.
- Sí, sí. Molt bé. S’ha apagat l’incendi i s’ha acabat la calor, però estic tan xop que no puc volar. Ja sé que el bosc necessita aigua, però tant de bo l’aigua fos sòlida, com la terra.
I va arribar l’hivern, que va cobrir tot el bosc d’aigua sòlida. O sigui, de neu.
L’ocell ja no es mullava, però com que el fred no li agradava gens, aviat va tornar a rondinar.
- Aaai, tan bé que estava abans, quan no feia ni fred, ni calor, ni eren tot pluges, ni tot dies de sol… Sisplau, que torni la primavera…
I així és com, des de no se sap quan, i fins no se sap quin dia, l’ocell rondinaire fa que vagin passant primaveres, estius, tardors, hiverns, primaveres, estius, tardors, hiverns ... "
El voleu escoltar? Que en gaudiu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada