dilluns, 17 de febrer del 2014

LA VOLTA AL MÓN AMB MÚSICA I CANÇONS - ÀFRICA

Durant els mesos de gener, febrer i març, a l'aula de música de l'escola de la Vila fem 'la volta al món amb música i cançons'. Les cançons que aprenem d'arreu del món, l'audició de músiques dels diferents països i l'observació de les característiques dels seus instruments musicals ens porten al coneixement i estudi de la diversitat de les cultures, la seva situació geogràfica, els seus costums, la seva llengua, les seves problemàtiques... i ens ajuda a ser més comprensius, més respectuosos i més tolerants amb els qui tenim lluny i els qui tenim més a prop.
I així, emprenem un viatge conjunt volant per damunt d'un mapa del món. A cada lloc parem l'orella, obrim els ulls,  i, transportant-nos amb la imaginació, gaudim de les meravelles que hi ha a cada racó del món. Perquè és ben cert que...on hi ha gent, hi ha música. 
I en cada lloc, no només els paisatges, la gent, el menjar, els indrets, els costums o les olors són diferents, sinó que també ho és la música i els moments en què aquesta s'interpreta o s'escolta. I comencem el nostre viatge. Esteu a punt?   Doncs... Cap a l'ÀFRICA !
ÀFRICA és un dels cinc continents, el tercer més gran del món. Ocupa el 22% de la superfície terrestre. Àfrica, particularment el centre d'Àfrica Oriental, és considerada per la comunitat científica com l'origen dels humans i del grup dels homínids (grans simis), com ho demostra el descobriment dels primers homínids i els seus avantpassats, així com formes posteriors que han estat datades fa aproximadament set milions d'anys. El primer Homo sapiens (humà), descobert a Etiòpia, data de fa uns 200.000 anys.
Però... fixem-nos amb la MÚSICA !
La música africana comprèn una gran diversitat d'ètnies, cultures i llengües. Entre unes i altres, però, hi ha algunes similituds. Per això, encara que no puguem parlar d'una única música africana sinó de diverses cultures musicals, podem trobar en totes elles una sèrie de característiques comunes:
- és una música que té una estreta relació amb els esdeveniments de la vida quotidiana: és present en el naixement, en la feina, en les celebracions socials o religioses...
- és una manifestació íntimament lligada a la seva funció màgica i religiosa i, per tant, el músic africà negre és un ésser escollit que està al servei de la comunitat.
- és una música compartida per tots els membres de la comunitat: els africans generalment no es limiten a escoltar, sinó que participen cantant, tocant instruments o ballant...
- és una música de tradició oral, en la qual no s'utilitza cap forma de notació escrita i cap sistema teòric comparable als de la música europea o asiàtica, però que obeeix lleis molt precises...
- és una música que està en constant evolució, encara que sempre fidel a les seves arrels, conservant gran part de les seves tradicions, però al mateix temps, oberta a les aportacions de la música occidental, donant peu a la creació d'estils moderns que han enriquit el panorama actual de la música internacional...
- gran part de la música africana és gairebé inseparable de la dansa i, per tant, predominantment rítmica...
- les danses africanes són un important mitjà de comunicació i els ballarins fan servir gestos, màscares, vestits i pintura corporal. 
- gran importància del ritme, que constitueix l'element bàsic de la música africana, essent molt freqüents les polirítmies que són la superposició de diferents ritmes...
- ús freqüent dels obstinats, és a dir, d'esquemes rítmics o melòdics que es van repetint...
- gran part de la música vocal és polifònica, amb l'execució simultània de dues línies melòdiques o més. Les melodies solen ser d'estructura senzilla i basades en la repetició, la variació i la improvisació...
- la varietat rítmica i tímbrica és molt superior a la melòdica...
- és una música essencialment monòdica, a una veu, però també es fa servir la polifonia vocal, amb l'ús sistemàtic de terceres paral·leles...
- l'ús en el cant de 'pregunta' i 'resposta', en què la interpretació va a càrrec d'un solista i el cor que es van alternant.
Aquí teniu la cançó SIYAHAMBA, de Sudàfrica. La canten en zulú, una de les llengües sudafricanes. Siyahamba vol dir: 'caminem'

Si la voleu aprendre a tocar amb la flauta, és molt senzilla.

Aquí teniu una cançó del Senegal, que es canta a molts indrets. És molt alegre, entusiasta i convida a passar-ho bé: ZIMBOLÉ. I...comenceu a picar de mans!

I ara... una cançó de bressol del Congo. És una cançó tradicional que canten els remers del riu Uele, prop de Kasai que es canta com a cançó de bressol. Ve a dir que 'el corrent del riu baixa molt fort i que cal remar i remar. Que vingui Benguela, el valent i el generós'

Olélé olélé moliba makasi Luka

Olélé Luka Luka olélé moliba makasi

Mboka Mboka na yé

Mboka Mboka Mboka na yé
 / Mboka Mboka Kasaï

Mboka Mboka na yé

Mboka Mboka Mboka na yé / Mboka Mboka Kasaï
Olélé Luka olélé moliba makasi Luka

Olélé Luka Luka olélé moliba makasi
Eeo ee eeo Benguela aya (bis)
Benguela Oya oya / Yakara a / Oya oya / Konguidja a/ Oya oya
Benguela aya Oya oya / Yakara a / Oya oya / Konguidja a / Oya oya
Olélé Luka olélé moliba makasi Luka

Olélé Luka Luka olélé moliba makasi
Olélé olélé moliba makasi

I una cançó de Ghana,  amb moviment,de pregunta i resposta: KYE KYE KULE

Kye Kye Kule (chay chay koo-lay) / Kye Kye Kule  = mans al cap!
Kye Kye Kofinsa (chay chay koh-feen sah) /  Kye Kye Kofisa = a les espatlles!
Kofisa Langa (Koh-fee sah lahn-gah) / Kofisa Langa = a la cintura 
Kaka Shilanga (Kah-kah shee lahn-gah) / Kaka Shilanga = als genolls 
Kum Aden Nde (koom ah-dehn day) / Kum Aden Nde = als turmells i cintura 
Kum Aden Nde (koom ah-dehn day) /  Kum Aden Nde, HEY! 

Una altra cançó de Ghana: TUE, TUE, que vol dir 'mar'. Aquesta cançó es canta quan estan contents i agraïts per la collita. Ve a dir: 'Estem contents de la nostra collita. Vols venir a Ghana? Vols venir-hi amb mi, germà meu i mentre anem viatjant podrem anar cantant aquesta alegre cançó?' .Escolteu com la canten aquestes nenes i la podrem tocar també amb la flauta, o bé únicament la melodia, que la trobem al segon pentagrama o amb els acompanyaments, que la fa més completa i divertida.


' Tue tue, barima tue tue (2)
Abofra ba, ama dawa dawa tue tue (2) barima tue tue(2) tue tue '















































A Libèria canten aquesta cançó: KOKOLEOKO: ' Kokoleoko, mama, Koleoko(2). Aba, mama, aba, aba, mama, koleokoel gall ja canta' . Ve a dir:'El gall ja canta, mare; hem de llevar-nos, el gall ja canta'.

Música i dansa són inseparables i per això, les danses africanes són un mitjà de comunicació molt important i tenen una funció màgica. En aquesta dansa els ballarins i les ballarines piquen el terra per preparar-lo abans de sembrar-hi les llavors. 

JAMBO BWANA és una salutació en la llengua swahili. És una cançó de benvinguda a Kenya, que va ser escrita pel músic Teddy Kalanda Harrison, de Kenya. Des del 1980 que és quan es va gravar per primera vegada, se n'han fet moltes versions i adaptacions arreu del món.
Ve a dir:'Hola senyor, com està?' 'Molt bé' 'Els estrangers són benvinguts, a la nostra Kenya no és problema' 'Kenya és un país bonic, un país maravellós, un país pacífic... cap problema! Tot el món hi és benvingut. Cap problema!
  

La Denmou K., en Musa K., la Fatumata K., la Mariama T. i la Hawa W. ens ensenyen les primeres passes de la dansa africana. Com ens ho hem passat de bé !
Musicalment, podem dividir Àfrica en dues grans àrees: la zona Nord integrada pels països àrabs, inclòs el Sàhara (Marroc, Mauritània, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Sudan...)i la resta del continent, l'Àfrica negra o subsahariana (Senegal, Guinea, Ghana, Camerun, Zaire, Angola, Zàmbia, Sudàfrica...) Entre una i altra zona hi ha hagut intercanvis d'instruments, de formes musicals, de tècniques...
La música del NORD D'ÀFRICA (color vermell del mapa) comprèn moltes tradicions, des de la música de l'antic Egipte fins la música 'bereber' i la música 'tuareg' dels nòmades del desert. Les influències àrabs hi són notables, tant en la música com en la dansa. També s'hi compta la música de Sudan i de la Banya d'Àfrica, amb Eritrea, Etiòpia, Djibouti i Somàlia (color blau cel i verd fosc) per les similituds amb la música del Pròxim Orient. Quan canten fan servir els 'melismes', és a dir, canvien l'altura d'una síl·laba musical mentre és cantada ja que a una síl·laba li corresponen més d'una nota. Aquí teniu música del desert del Sahara:
Al Marroc les danses tenen aire oriental.

Quin instrument més especial: la sorra del desert! Sentim el seu so , picant-la amb les mans, amb els peus...

Fixeu-vos amb els instruments! Els reconeixeu? Són el QARQABU o CHARACKEK (les castanyoles de metall), el DAVUL (tambor) i el SENTIR o HAJHUJ, de corda, típic dels tuaregs i els berbers.


Els tuaregs són un poble nòmada amazic o berber que habita al desert del Sahara, parlen llengües tuareg i tenen el seu propi alfabet. Sembla que l'origen de la paraula 'tuareg' és 'camí' en àrab ja que aquests tenien fama de 'talla-camins' per atracar les caravanes dels saharauis. Durant més de dos mil·lenis, els tuaregs van controlar la caravana comercial transsahariana que connectava les grans ciutats del sud del Sahara amb la costa mediterrània d'Àfrica a través de cinc rutes comercials del desert. Se'ls coneix com 'els homes blaus': l'insòlit color anyil de la seva pell és degut a que les llargues túniques amb les que van vestits estan tenyides d'un colorant vegetal que es va dissolent amb les altes temperatures i va tenyint les seves pells. Això fa que no suïn tant i que perdin pocs líquids, una bona manera de sobreviure en les condicions extremes del desert. Escolteu quin so que fan amb la llengua:  
Actualment queden uns tres-cents mil tuaregs que es dediquen a fer de pastors i ja molt pocs són nòmades. Cada any poden arribar a fer més de 1500 quilòmetres travessant el desert, buscant pastures. S'orienten només per les estrelles que els senyalen el camí i els porten fins als pous d'aigua que només coneixen ells.

A Egipte, Argèlia, el Marroc, Líbia, Tuníssia... hi trobem el DARBUKA, un timbal en forma de rellotge de sorra o de copa, amb una sola membrana a la part superior, que so ser de pell de xai o de peix. El seu origen el trobem a les cultures Babilòniques i Sumèries (1.100 a.C.). És un instrument que es troba a les zones islàmiques de l'Orient Mitjà i el Magreb. És un dels instruments més utilitzats de la música àrab. 
Originalment es feia servir fang per a la caixa de ressonància i pell de cabra, xai o de peix per a la membrana, tot i que també se sol fer servir fusta o metall per a la caixa. Actualment és comú l'ús de fibra de vidre o alumini per a la caixa i plàstic per a la membrana. Els sistemes de fixació de la membrana poden ser des dels trenats de fibra, tripa o pell, fins a les claus mecàniques o simplement encolada. La DARBUKA ha anat evolucionant i ha anat guanyat afinació i precisió en el timbre. Per a tocar la darbuka, se sol col·locar entre les cuixes o damunt les cames i es percudeix amb el palmell de la mà i els dits. 

De ben segur que alguna vegada heu sentit a cantar aquesta cançó. I potser fins i tot, l'heu cantada. És l'ARAM SAM SAM, una cançó marroquina típica de Dakar. La podem cantar tot ballant-la

I us deixo una cançó de bressol, marroquina, el NINI YA MOMO: نيني يا مومو Ve a dir: 'Dorm, petitó meu, fins que el menjar estigui a punt. Si no ho està, ho estarà el dels veïns. Dorm, petitó meu, fins que arribi la teva mare. El pa és al damunt de la taula. Els caramels a la safata'.
Si la voleu cantar: 'Nini ya mumu, Hatta yTib3shana u ila ma Tab 3shana yTib 3sha jiranna.Nini ya mumu Hatta tiji 3andu mu Bubu falmidiya Qaqa faSSiniya' (3: so típic àrab) Ep! No us hi adormiu!  



A la regió SUBSAHARIANA la música també és present en el naixement, en el treball, en les celebracions socials o religioses, en les activitats polítiques, en la cacera... per fer fora els mals esperits, per rendir tribut als bons... Igualment, sol ser inseparable de la dansa. Fa servir les POLIRÍTMIES o superposició de diferents ritmes, els OSTINATS o esquemes rítmics o melòdics que es repeteixen i les ESCALES PENTATÒNIQUES, de cinc sons de l'escala musical.
Hi són presents els GRIOTS, que són uns músics ambulants, molt respectats, encarregats de preservar la memòria de la tribu, la seva procedència i característiques, els seus mites, contes, batalles històriques i tradicions orals, que transmeten, així, de generació en generació. Són també historiadors que memoritzen tots els esdeveniments importants d'una població: naixements, morts, matrimonis, caceres, estacions, guerres... fent que es garanteixi que el patrimoni col·lectius i, per tant, la cultura i el llinatge del 'clan' tinguin continuïtat.
Els GRIOTS o JELIS, com se'ls coneix entre els 'mandingues' són també els músics 'oficials' de la societat. Només es poden casar amb altres griots. Tot i que a la cultura africana també han arribat l'escriptura i la tecnologia informàtica, continuen tenint molta consideració i els seus músics, griots i griotes, són reconeguts internacionalment. Així, són cèlebres els de la família Kouyaté (Kandia, Jaliba, Tata Bambo) o en Toumani Diabaté, l'Ismael Lô, la Fatuo Guéwl, l'Ami Koita o la Hadja Kouy. Actualment, les més cèlebres estrelles de la música pop de Mali, Guinea, Senegal i Gàmbia són griots que han transformat composicions tradicionals en músiques electròniques modernes. 


I quins INSTRUMENTS fan servir?
Com que la música africana és sobretot rítmica, els instruments de percussió hi tenen un paper molt important. I dins dels del percussió, els que predominen sobre les altres famílies d'instruments, són els membranòfons.
Hi ha una gran varietat de TAMBORS de formes i mides ben diverses i fets amb diferents materials.
Així, trobem el DJEMBÉ, instrument de percussió, de la família dels instruments membranòfons.Va néixer a l'antic Imperi Mandinga, aproximadament entre Bamako (Mali) i Kankan (Guinea) i d'aquí es va estendre cap al Senegal, Costa d'Ivori i Burkina Faso, formant part integral  de la música i les tradicions de la zona. Com a resultat de les diferents formes, la densitat de la fusta, els gravats interns i la pell, el djembé pot produir una àmplia gamma de tons. Així, doncs, picant la membrana en la zona central es produeixen notes més greus i picant a la vora els sons són més aguts. En un djembé afinat s'obtenen sons greus, mitjans i aguts ben diferenciats. Tradicionalment, els djembés tenen uns 30 cms. de diàmetre, amb una variació aproximada d'entre dos i sis centímetres. En podem trobar de dos tipus: els tradicionals, fets de forma artesanal amb fusta de lengue, iroko i mahogany, tot i que actualment també es fan servir altres tipus de fusta com el cedre, l'arç i la caoba. Pel que fa a la pell, normalment s'utilitza pell de cabra. Aquest tipus de djembés tradicionals s'afina mitjançant un sistema de corda íntegra i resistent i s'enllaça amb el cercle de dalt, on es troba la membrana, i el cercle de baix, on s'aguanta. Els djembés moderns poden estar fets de fusta o fibra i amb la membrana de pell natural o sintètica. Actualment, el djembé s'utilitza en diferents àmbits musicals, des de la música tradicional africana fins a grups de 'reggae' o 'música electrònica'. Se'l considera un dels primers membranòfons que va existir en el món. 
Us atreviríeu a tocar-lo així de bé?

Voleu veure com es fa un DJEMBÉ ?

Poques vegades els djembés es toquen sols. Formen part d'una agrupació polirítmica amb els DUM DUM , que és un conjunt de tres tambors, diversos djembés d'acompanyament i un djembé solista.
Els dum dum es toquen normalment de manera horitzontal colpejant amb la mà dreta la pell amb una baqueta de fusta sobre la pell, i amb l'esquerra, es colpeja una campana o esquella que es fixa sobre el tambor ; aquestes campanes són importants perquè elles soles formen una polirítmia. Com que tenen diferents mides, tenen sons diferents: el 'doundounba' és el més gros i el més greu, el 'sangban' és el del mig i el principal i el 'kenkeni' el més petit i més agut.
Tots tres són fets amb un cilindre de fusta amb dues membranes, normalment de pell de vaca, unides a cada extrem per cordes verticals.

Un dels tambors més característics és el que serveix per parlar i enviar missatges. És l'anomenat TAMBOR PARLANT, un tambor amb forma de rellotge de sorra amb dues membranes, unides per cordes, que es tensen en pressionar amb l'avantbraç , modificant-ne el so i permetent la imitació del llenguatge africà parlat, que és tonal, tot transmetent codis coneguts pels qui els escolten. I és que, a l'Àfrica, els tambors parlen de veritat. Dos executants, separats 32 km l'un de l'altre, poden mantenir una conversa que reprodueixen amb tocs de tambor fent servir 'paraules' del llenguatge de la tribu. 
Molt conegut és el MBIRA, també anomenat sansa, marimba, ikiembe (Ruanda), likembe (Congo) o kalimba (Kenya). Prové de Shona, un poble de Zimbabwe, però actualment se'n troben versions a qualsevol lloc del món. També s'anomena 'el piano dels pobres'. És un idiòfon, perquè produeix el so a través de la vibració del seu propi cos quan es pincen les làmines de metall o de bambú muntades sobre una caixa de ressonància de fusta. 
Mbira dzavadzimu in deze
Normalment s'hi afegeix una caixa de ressonància amb una carabassa per aconseguir amplificació del so. Les làmines de metall es fan amb mànecs de cullera de diferents longituds per aconseguir les notes. S'accionen amb els dits polzes o amb la combinació dels polzes amb altres dits i en total hi ha entre 6 i 33 làmines. Tot i que pot ser un instrument solista, és més habitual que es faci servir per acompanyar a cantants, músics i ballarins. La mbira ha estat un instrument creat a l'Àfrica i ha jugat un paper important dins la cultura africana dels darrers 800 anys.

I el BALÀFON ?. Guinea n'és el país per excel·lència. Els primers balàfons que es coneixen són del s. XVII que apareixen en relats d'alguns viatgers europeus que van compartir el seu viatge amb africans cap a la nova terra americana. És un instrument idiòfon , de so determinat, molt semblant al xilòfon modern i de la mateixa família que la marimba i el vibràfon.
BalàfonEstà format per una sèrie de làmines de fusta de 'bernès', allargades, el nombre de les quals pot variar, però que sol ser al voltant de les vint. 
Aquestes làmines, són secades amb cura per tal que ofereixin el millor so possible i els seus extrems els cremen amb un ferro roent perquè quedin segellats. Dues fileres de carabasses proporcionen l'amplificació necessària. El so es produeix picant les barres afinades amb dues maces o baquetes. Segons la llegenda, Samouro Kanté, principal rival del primer rei mandé, va rebre l'instrument per mitjà dels esperits i amb la condició que solament el podia tocar ell. Però un dia, Samouro va nomenar un balofonista oficial, el griot Balla Faséke. Ara encara, la família Faséke és considerada tradicionalment com l'encarregada de la custòdia de l'instrument.

El SHEKERE o CALABASH és una espècie de maraca de carabassa assecada, durant diversos mesos i havent-ne tret la polpa i les llavors, coberta de xarxes amb abaloris que en ser sacsejades xoquen amb l'exterior de la carabassa . La forma de la carabassa determina el so de l'instrument. 
Quan es toca, és sacsejat i/o colpejat contra les mans. De la mateixa família trobem sonalls de diferents formes i materials.
L'ARC MUSICAL és un instrument musical d'una sola corda tensada entre els extrems d'una barra corbada, generalment de fusta. És un cordòfon simple, la corda del qual pot ser pinçada, fregada o percudida. Aquest instrument musical té una forma semblant a l'arc que es fa servir per anar de cacera i, de fet, es desconeix si aquest en va ser, o no, el seu primer ús.
En les pintures rupestres de la cova de 'Trois Frères', al sud de França, de fa més de 15.000 anys, mostren un ritual on un arc ja va ser utilitzat com a instrument musical. Aquest fet fa que alguns estudiosos considerin l'arc musical com al primer instrument de corda utilitzat per l'ésser humà. El que sí que se sap del cert, és que s'utilitza des de temps remots i en diversos continents. 
I, dins dels instruments de corda, també hi trobem guitarres, violins i llaüts amb poques cordes. I el que és més característic és la KORA.
Aquest instrument és l'arpa de l'Àfrica de l'oest, concretament de l'ètnia mandinga, a la zona situada en l'actual Senegal, Casamasce, Gàmbia, Mali i Guinea. És una barreja entre l'arpa i el llaüt, de 21 cordes fetes antigament de tripa o tires fines de pell i actualment de nylon de pescar, que s'estenen formant un angle gràcies al pont de fusta que es troba al centre de l'instrument per sobre d'una plataforma, també de fusta, recoberta amb tela que ajuda a passar el so per la caixa de ressonància. El seu cos de ressonància és mitja carabassa buida que es recobreix amb pell de vaca o d'antílop. El mànec s'insereix en el cos travessant la carabassa amb una anella de ferro on comencen les cordes, prop d'on es recolza al terra. En la part superior hi ha 21 'kònsuls' o anelles de pell trenada per subjectar les cordes i que fan de clavilles per afinar l'instrument. Per tocar la kora només es fan servir els dits polze i l'índex de totes dues mans per prémer les cordes, fent servir els altres dits per agafar els pals que hi ha a banda i banda, per assegurar l'instrument. Els dits de la mà dreta prémen deu cordes i els de l'esquerra en prémen 11.
La kora produeix un so delicat i metàl·lic, semblant al de l'arpa o d'una guitarra flamenca. El músic Toumani Diabaté és considerat el millor intèrpret de kora.
També és molt conegut l' EKIDONGO o  DUNGU, d'Uganda, un cordòfon polsat que es toca en molts indrets d'Àfrica. És un llaüt-arpa. Té un cos de fusta recobert de pell. El mànec s'estén en forma d'arc tensant les 4, 5 o 6 cordes. De vegades, els mànecs estan decorats. 

De corda també hi ha el XALAM, que s'assembla al BANJO. És un cordòfon de Mali i el Senegal, parent del NGONI, un petit llaüt tradicional i del SENTIR o el GUIMBRI i alguns altres. És un cordòfon polsat, un llaüt, amb un cos d'una sola peça de fusta recobert amb una pell de cabra. El mànec és cilíndric i té de 3 a 4 cordes que es tensen amb tires de cuir i que es mouen de forma transversal pel mànec per afinar les cordes.


No podem deixar de parlar dels TAMBORS DE BURUNDI . Al cor de l'Àfrica, vorejant el llac Tamganica, hi trobem els 'Batimbo', les famílies guardianes de la tradició sagrada dels tambors. Els tambors són objectes sagrats tocats en casos excepcionals i amb finalitats rituals. Amb el seu toc proclamen, seguint una tradició molt antiga,  els esdeveniments més importants del país i alhora marquen amb alegria i entusiasme el ritme per demanar prosperitat als ramats i als camps. Van amb els tambors al cap i les baquetes a la mà, vestits amb combinacions de robes blanques , verdes i vermelles, d'acord amb els colors de la seva bandera. Les veus, entre bufecs i crits, acompanyen la dansa entorn del tambor central que simbolitza el poder.



A l'Àfrica també hi ha instruments aèrofons, de vent.
Aquí teniu aquestes trompetes fetes d'ullals d'elefants africans. L'elefant africà està en perill ara, però aquestes banyes es van fer abans de la Llei de Conservació d'Elefants de l'any 1988. D'alguna manera, en ser bufades, aquestes banyes parlen i reciten antics proverbis, metàfores, endevinalles i poemes antics. Diuen que els comunica amb els avantpassats.


Un altre instrument de vent curiós és el que fan servir la tribu Masai. Es tracta de la banya d'un Kudu, que és un antílop de bosc

El MIJWIZ és un instrument de vent tradicional en la música àrab i el 'pare' de molts instruments aeròfons de la vora del mediterrani. De vegades rep el nom de AL-MIZMAR, AL MAZAWIJ, AL-MATBAKH... o MAKRUM al nord d'Àfrica. A Turquia se'l coneix per CIFTE. Normalment es fa amb canyes o ossos d'àliga. El nom li ve per tenir dues canyes. Si el qui el toca en sap, sembla que vagi representant diferents estats d'ànim i el so, produït per una 'respiració circular' fa que el so sigui continuat, sense cap interrupció.

A l'Àfrica també tenen 'sacs de gemecs' els que ells en diuen MIZWAD (a Tuníssia). És una gaita, amb tota la pell sencera del xai. Cada canya interpreta el mateix so, a l'uníson. Té un so molt característic. També se l'anomena MEZUED o MIZWID , sense bossa. També té una emissió continuada del so, ja que l'intèrpret expulsa l'aire per la boca al mateix temps que n'agafa pel nas.

Veieu aquesta petxina de cargol de mar? 
Doncs... encara que no us ho sembli, també és un instrument, és el ANTSIVA, un aeròfon tradicional de l'illa de Madagascar. Té un forat fet per a bufar-hi. En un principi es va fer servir com a alarmes d'incendis, a les cerimònies reials i per a enviar missatges. Ara, en canvi, es fa servir a les regions costaneres de Madagascar en algunes celebracions. És un instrument solista i només el poden tocar els homes.





ZONES I ESTILS
ÀFRICA OCCIDENTAL:
Hi predomina la tradició cultural mandinga. La història mandinga, igual que altres cultures africanes, no està escrita, de manera que hi havia un grup social, els GRIOTS, encarregats de narrar i transmetre oralment la història d'aquesta cultura, exercint el paper de la memòria del poble africà. Des dels seus orígens, l'imperi mandinga s'organitzava en castes i cadascuna estava dedicada a una activitat: teixidors, ferrers, músics, pagesos... La persona que naixia en una casta estava destinada a realitzar l'ofici o l'activitat pròpia de la mateixa. Els GRIOTS eren músics, historiadors i cantants que transmetien el seu art de generació a generació, i des de l'Edat Mitjana, van ser els cronistes oficials d'aquesta cultura. Per això, van crear un suport musical i s'acompanyaven d'instruments que s'adaptaven als llenguatges i ritmes utilitzats. Les transformacions modernes de la societat africana, han fet que molts d'ells , que en altres temps van tenir gran importància, s'hagin convertit en cantants i alguns d'ells s'han convertit en veritables estrelles de la cançó a la manera occidental. A més dels griots, en aquesta àmplia zona també hi trobem les 'tribus tabaleres' que tenen una gran importància en la música tradicional africana. Entre els instruments tradicionals, en aquesta zona hi destaquen la KORA, el BALÀFON , el TAMBÓ PARLANT...

ÀFRICA CENTRAL I ORIENTAL:
És la d'influència bantú que ocupa un extens espai geogràfic. En aquests països la música està íntimament lligada al llenguatge parlat. Així, moltes de les llengües bantús, igual que d'altres llengües africanes, són tonals, és a dir, que no es pot canviar el ritme i el contorn melòdic d'una frase sense canviar el sentit de la mateixa. D'aquesta manera, la música pot imitar els ritmes i melodies del llenguatge, fent 'parlar' els instruments. Entre els instruments destaquen tot tipus de tambors, especialment l'anomenat TAMBOR PARLANT, les CÍTARES, l'ARC MUSICAL... Una altra característica de la música d'aquesta zona és l'ús de la polifonia, tant vocal com instrumental i la presència, també, de pobles tabalers.

ÀFRICA DEL SUD:
Aquesta zona està ocupada històricament pels boiximans i els hotentots. Una de les seves característiques musicals és la polifonia (la presència de pobles bantúes com el Zulu, ha suposat una continuïtat amb els comportaments musicals d'Àfrica central. Entre els instruments cal destacar principal la MBIRA o SANSA, que és un dels instruments més utilitzats en alguns d'aquests països, com Zimbabwe.


LA MÚSICA AFRICANA ACTUAL
Si en la música popular d'occident, la influència de la música africana ha estat decisiva, especialment en el seu discurs rítmic, la música africana no ha estat aliena als estils occidentals. I així, la nova música africana és una barreja que combina la tradició (ritmes, instruments, esquemes melòdics...) amb influències tant europees, americanes i de l'orient pròxim. La música africana moderna, sorgeix als carrers de les grans ciutats, sovint en els barris més desfavorits, barrejant amb una gran habilitat, els elements més vitals de la cultura tradicional amb les tècniques més modernes, buscant establir un equilibri entre la música occidental i les seves arrels africanes.
Un gran nombre d'artistes han jugat un paper decisiu en la difusió del pop africà, l'afro-rock, i dels autèntics llenguatges musicals africans a occident, posant les bases per a un major coneixement de la tradició musical africana.
Són molts els músics dels que en podríem dir alguna cosa.

Em quedo amb la Miriam Makeba, una cantant sud-africana que es va fer famosa gràcies a un documental, al 1959, en el que va denunciar la situació de la comunitat negra al seu país, havent d'exiliar-se als Estats Units perquè el seu govern li va retirar la ciutadania. Allà hi va aconseguir un gran èxit. Però per la seva lluita contra l'apartheid, el sistema de segregació racial, va fer que fos mal vista als Estats Unitats i va haver de marxar a d'altres països: Algèria, Guinea... Aquí canta la cançó 'PATA PATA' ('Toca, toca'), una cançó de melodia i ritme enganxós, que va ser un èxit arreu del món, aconseguint els primers llocs en el rànking mundial. La canta en la llengua 'xhosa', una de les onze llengües oficials de Sudàfrica i que pertany al grup ètnic del qual la cantant n'és originària. És una cançó de l'any 1967, quan a tot el món es començaven a sentir les bandes de rock. Té aire de samba i la part coral fa un joc de veus divertit i amb efecte. A més a més de ser una cantant famosa, MaKeba també va lluitar per la llibertat del seu país i es va convertir en el símbol de la música africana cantant cançons de diferents països.

Quanta més música africana escoltes, més l'aprecies. Escolteu aquesta meravella que ens arriba del Senegal...



INFLUÈNCIES AFRICANES EN LA MÚSICA CONTEMPORÀNIA
El FOLK o MÚSICA POPULAR és el gènere musical per antonomàsia.
Cada poble, cada ètnia, té un folklore propi que l'identifica.
A partir del selge XVIII, van emigrar a Amèrica, buscant més oportunitats, colons de tot el món i s'hi van emportar la seva música.
El folk americà era, doncs, la suma dels folklores de llocs tan diversos com Itàlia, Irlanda, Polònia... Aquest folk americà es va anar barrejant amb la música rural nordamericana i va donar lloc al COUNTRY.
Els africans van arribar a Amèrica d'una manera molt diferent: varen ser fets presoners a la força als seus països d'origen i venuts com a esclaus a aquests colons. També es van emportar la seva música.
A l'Àfrica la música estava lligada a tots els aspectes de la vida. Els esclaus que van arribar a Amèrica del Nord provenien de cultures diferents, amb expressions musicals diferents que es van anar barrejant entre elles. La constant entre totes aquestes músiques africanes era la veu i el ritme.
Aquest ritme, la forma d'utilitzar la veu i la manera de fer sonar els instruments eren la gran diferència entre la música dels colons i la dels esclaus.
Els africans cantaven mentre treballaven, i expressaven a través del cant la seva terrible situació. Utilitzaven els cants per enviar-se missatges els uns als altres, per donar-se ànims, explicar-se les seves situacions, arribar a acords o a donar-se consells, utilitzant certes paraules com a codis secrets.
Les tradicions vocals rítmiques tenien la seva arrel en les pràctiques africanes i es van anar adaptant a les necessitats que es van generar a Amèrica del Nord. Tots aquests cants van derivar cap als negres espirituals i el gospel, músiques de caire religiós que cantaven a les esglésies o quan es reunien per resar i també cap al blues, que era la música profana.
BLUES vol dir tristesa, nostàlgia. I era a través del blues que expressaven la tristesa per la vida que els havia tocat de viure i l'enyorança dels seus països d'origen. El blues és, sobretot, l'expressió del sentiment, una necessitat de comunicació, una forma de recordar la seva història. Els bluesmen més antics van ser com uns 'griots a l'americana': actuaven com a conservadors de les tradicions africanes, com a comentaristes de la situació, eren vehicle dels sentiments i recopiladors de la cultura.
El banjo amb què cantaven els bluesmen és un descendent directe del 'banza' o 'khalam' dels griots africans. De mica en mica, la guitarra va anar substituint el banjo.
El ritme del blues i la utilització de la guitarra van donar lloc al 'rhythm amd blues'. Als Estats Units el 'rhythm amd blues' va ser considerat des del primer moment com a 'race music' (música racial); aprofitant la gran discriminació que hi havia envers tot allò provinent dels negres, els músics blancs van manipular els millors temes de 'rhythm and blues' i en van fer versions que, pel fet de ser blancs, van ser àmpliament difoses i van tenir molt d'èxit.
Després de la segona guerra mundial, els joves blancs, sobretot els provinents de les capes més pobres de la població americana, estaven descontents amb la situació que vivien; això els va acostar a una música que no era la seva, però a través de la qual uns altres éssers humans expressaven el seu malcontentament i cercaven l'autoafirmació enfront del poder que els oprimia.
Aquests joves van trobar en el blues i en 'rhythm and blues' , en la manera de tocar els instruments, un ritme, una forma d'utilitzar la veu i els textos de les cançons mitjançant els quals també podien expressar-se. La majoria d'ells tocaven la típica música country. Aquesta barreja va donar lloc al 'rock and roll'. Així, el 'rock and roll' va néixer com una forma reivindicativa. Va ser tota una revolució, un desig de ruptura i de canvi, sustentada en els sentiments i el ritme de la música negra.
Per als africans la música és una forma de vida.El blues va ser el pare del 'rock and roll'. Entre els primers rockers n'hi va haver molts de negres: Chuck Berry, Litte Richards, Fats Domino... Tanmateix, a causa de la discriminació contra els negres, és un músic blanc qui es considera el primer i el gran exponent del rock and roll: Elvis Presley.
Els grans 'bluesmen' i 'roquers' negres formen la millor de les llegendes de la història de la música, ja que en molts casos van viure i morir pobres, mentre que els seus deixebles blancs es van fer rics imitant-los, cantant els seus temes  inspirant-se amb els seus estils.
Res és igual després de la 'revolució' del rock and roll, i això no hagués estat possible sense la música, la forma de fer, de pensar i de ser dels homes i les dones negres.

I ja per acabar...
Una nena catalanoafricana, la Oumou, de nou anys, ens dóna la seva visió de Burkina Faso, el país on va néixer. Ens parla de les seves dues famílies, ja que va ser adoptada amb el consens dels seus pares biològics i els seus pares d'aquí. Va arribar a Catalunya al desembre de 1990, quan tenia un any i mig. En el video ens parla també de la vida quotidiana a la seva ciutat d'origen; descriu els problemes de l'aigua, i explica com la tracta la gent a Catalunya per ser d'origen africà. Tota una lliçó!
Edu3.cat