Dijous. Fa cinc dies que l'Alt Empordà crema.
I amb l'Alt Empordà ens cremem una mica tots nosaltres: els qui en som veïns, els qui coneixem el territori, els qui ens l'estimem, els qui ens el sentim nostre.
I un 'perquè'? I un 'no comprendre-ho'. Tant de bo només fos un malson.
Ha estat un infern de destrucció que ha portat a la desolació.
La desolació i la impotència d'aquells que ho han perdut tot. Tant de temps treballant perquè una glopada de foc els hi prengui les terres, els conreus, les vinyes, els animals... la vida, la il·lusió, tot !
I una tramuntana agosarada, massa potent que, pessigollejant l'ambient, anava alimentant les flames.
Cel vermell de foc que plorava cendres i fum. Paisatge en blanc i negre.
Nits llargues, massa llargues, de pànic, incertesa, ràbia, tristesa, por... sumades al dolor de les pèrdues de vides humanes i de totes les pèrdues.
La malícia de pensar que tot ha estat produït per una imprudència.
Ja fa una colla d'anys que el músic banyolí Tomàs Gonzàlez va escriure aquesta deliciosa cançó amb la que va guanyar la sisena edició del premi 'Mirall' l'any 1997.
La dedico...
La dedico...
al coratge dels bombers, a la seva lluita constant, a la seva tenacitat...
a les mans, el cor , la solidaritat i la dedicació dels voluntaris...
a tots aquells i aquelles que han patit l'infern que s'ha viscut a l'Alt Empordà...per a tots ells, un bri d'esperança!
Un esclat de llums i de colors, ja ha arribat la primavera,
però aquest any els animals del bosc no tenen lloc on fer la festa.
Han fugit del bosc a la ciutat, han deixat el seu món enrera.
Uns camins on mai podran tornar; una llar que han perdut per sempre.
Cada cop ens prenen un tros més, diu el llop a les gaseles.
Un isard es pregunta que han de fer; per què han cremat les seves terres?
Han fugit del bosc a la ciutat, han deixat el seu món enrera.
Uns camins on mai podran tornar; una llar que han perdut per sempre.
Un gripau amb llàgrimes als ulls, diu que cal tenir consciència.
Que un descuit després el paguem tots; qui juga amb foc, amb foc es crema.
Han fugit del bosc a la ciutat, han deixat el seu món enrera.
Uns camins on mai podran tornar; una llar que han perdut per sempre.
Al ja tradicional concert de Sant Esteve (26 de desembre) del 2010 la coral VEUS DE L'ESTANY de Banyoles hi va interpretar la cançó PARE, de Joan Manuel Serrat, unint-se al reconeixement de l'any 2010 , per les Nacions Unides, com a l'any internacional de la Biodiversitat, el qual, amb el lema: " La biodiversitat és vida. La Biodiversitat és la nostra vida" recordava la importància d'aquesta, per reflectir tot que el que s'ha aconseguit per salvaguardar-la i reclamar atenció per als urgents reptes de futur encara pendents, que són molts. La biodiversitat entesa com l' àmplia varietat d'éssers vius que hi ha sobre la Terra: plantes, animals i microorganismes i la interacció que es dóna entre ells, juntament amb l'aire, l'aigua i la terra que els envolta.
És una cançó solidària amb la Terra, escrita l'any 1973 per en Joan Manel Serrat. Amb un text ple de poesia i tendresa, l'autor denuncia, amb pena, ràbia i vergonya, els qui cremen els nostres boscos, embruten les nostres aigües, enverinen els nostres aliments i s'enriqueixen amb les misèries dels altres.
La coral la continua cantant. És plena d'actualitat.Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta. Rellisca com un barb sota un pam d'escuma blanca.
Pare... que el riu ja no és el riu. Pare, abans que torni l'estiu amagui tot el que és viu.
Pare, digueu-me què li han fet al bosc que no hi ha arbres. A l'hivern no tindrem foc ni a l'estiu lloc on aturar-nos.
Pare... que el bosc ja no és el bosc. Pare, abans que no es faci fosc ompliu de vida el rebost.
Sense llenya i sense peixos, pare, ens caldrà cremar la barca, llaurar el blat entre les runes, pare, i tancar amb tres panys la porta.
I deia vostè, pare: Si no hi ha pins no es fan pinyons ni cucs ni ocells. Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, ni cera ni mel.
Pare... que el camp ja no és el camp. Pare, demà del cel plourà sang. El vent ho canta plorant.
Pare, ja són aquí... Monstres de carn amb cucs de ferro.
Pare, no tingueu por i digueu que no, que jo us espero.
Pare, que estan matant la terra. Pare, deixeu de plorar, que ens han declarat la guerra....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada