diumenge, 17 de juliol del 2011

PER MOLTS ANYS A TOTES LES 'CARME' ! ... TAMBÉ A LA DE BIZET!

Carmen (llatí: tonada, poema, cançó...)

Avui , 16 de juliol, és el dia de la Mare de Déu del Carme.
A totes les que us digueu CARME :
Per molts anys!
La Mare de Déu del Carme és una de les diverses advocacions de la Mare de Déu. La seva denominació ve del Mont Carmel, a Israel (Karmel o Al-Karem, que es podria traduir com 'jardí').
Segons la tradició, el 16 de juliol de 1251, la Mare de Déu es va aparèixer a Cambridge (Anglaterra) a sant Simó Stock, un carmelita anglès. Li va entregar l’escapulari del Carme explicant-li que qui en morir el portés seria alliberat de les penes del purgatori. Per commemorar aquest fet, s’instituí la festa de la Mare de Déu del Carme, que es fixà el 16 de juliol. Al segle XVIII aquesta festa va començar a ser celebrada pels integrants de la marina catalana gràcies a la difusió d’una llegenda que explica com l’escapulari carmelità va salvar un vaixell anglès que es trobava a la deriva enmig d’un ferotge huracà. A la costa catalana l’almirall mallorquí Antoni Barceló va popularitzar la devoció per la Mare de Déu del Carme o Stella Maris (Estrella del Mar).
Així, és la patrona de moltes poblacions del litoral mediterrani. Cada any se celebren festivitats per tal de demanar-li protecció davant dels perills de la mar,amb vistoses processons que comencen en terra ferma i que després es converteixen en marítimes.
Una bona munió d’embarcacions de tota mena s’arrengleren darrera la barca principal que, ben engalanada, porta mar endins la imatge de la Mare de Déu del Carme, fent sentir les seves sirenes reiteradament i llençant rams de flors a l’aigua, en honor a tots aquells que han perdut la vida al mar. De tornada a port, la imatge de la verge és portada de nou a l’església on se li canta la Salve marinera.
Abans que el patronatge fos compartit amb la Mare de Déu del Carme, el patró de la gent de mar era Sant Elm.
Us deixo unes imatges de la processó marinera del Carme a Palamós.


I també unes imatges de la celebració de la festa del Carme a Llançà.


Carmen també és MÚSICA!

Carmen és l’obra mestra de Georges Bizet, composta el 1875 sobre un llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basada en la novel·la Carmen de Prosper Mérimée.
És una òpera còmica, un gènere molt popular a París de l’època, però el seu contingut tràgic li dóna una nova dimensió.
Es va estrenar el 3 de març de 1875 a l’Opéra-Comique de París.
L’argument de Carmen, que es desenvolupa a l’Andalusia del 1820, explica la tràgica història d’un soldat navarrès –Don José- enamorat d’una gitana andalusa molt atractiva –Carmen- que l’arrossega a trencar amb el seu món –l’exèrcit, la família, Micaëla- i a viure, com ella, al marge de la llei. Don José hi accedeix, però la llibertat de Carmen l’engeloseix obsessivament i acaba matant-la.
Tanmateix, Carmen és un dels personatges més universals de la història de l’òpera.
Les òperes comencen sempre amb un PRELUDI o OBERTURA.
Voleu escoltar l'OBERTURA de l'òpera Carmen interpretada per l'orquestra de la Royal Opera dirigida per en Zubin Metha?


Aquesta òpera quatre actes.
El primer és el de la seducció. En una plaça de Sevilla hi conviuen dos establiments singulars: la fàbrica de tabac on hi ha les treballadores que entren i surten i la caserna dels dragons d’Alcalà. Un bon espai on s’hi entrecreuen mirades i galanteries amb els somriures feliços de les noies i la seriositat disciplinada dels homes. Se senten les trompetes de la guàrdia que s’acosta a fer el relleu, seguida per una petita colla d’infants que juguen imitant els soldats. Se sent també la campana de la fàbrica. És l’hora del descans per a les cigarreres de la fàbrica que, en sortir, enceten l’animació que esdevé gatzara. Fins que surt Carmen, una seductora gitana que camina entre la concurrència, parlant amb gairebé totes i coquetejant amb gairebé tots. No sembla que ningú pugui resistir-se als seus encants ni a la llibertat que destil·la, excepte l’únic que sembla decidit a ignorar-la, el sergent Don José.
Carmen exposa, tot cantant, la seva filosofia de l’amor una mica pessimista, en la cèlebre havanera en la que Bizet fa servir una melodia de Sebastián Iradier.
"L’amor és un ocell rebel que ningú no pot domesticar..."
Al final de la cançó llança una flor a Don José, que la recull i l’olora tot exclamant: ‘certament, si hi ha bruixes, aquest dona n’és una’.
A les portes de la fàbrica hi ha una baralla entre cigarreres i Carmen, que és detinguda, aconsegueix que Don José la deixi lliure, tot contravenint les normes de l’exèrcit i els consells de la seva mare que li transmet Micaëla, la noia que la cuida.
Escolteu, si us ve de gust la cançó que canten els infants a 'Avec la garde montante'


I no us perdeu la cèlebre havanera que canta la Carmen en aquesta pel·lícula del 1984 dirigida per Francesco Rosi, amb l'orquestra Nacional de França.


"L’amor és un ocell rebel que ningú no pot domesticar... i és completament en va cridar-lo si li convé de refusar-te. L’amor és un infant gitano que mai no ha conegut cap llei. Si tu no m’estimes, jo t’estimo. Si jo t’estimo... vés amb compte!... L'amor!, l'amor!, l'amor!, l'amor!
L'ocell al que et sembla que sorprens bat les ales i vola lluny,
L'amor és lluny, pot esperar. I si tu no l'esperes, el tens aquí.
Al teu voltant, de pressa, ell ve, s'en va, torna.
Et sembla que el tens, t'evita.Et sembla que l'evites i ell et té.
si tu no m'estimes, jo t'estimes, si jo t'estimo... vés en compte!"

El segon acte és el de la ruptura definitiva de José amb l’exèrcit.
José està acabant de complir la pena de presó per haver deixat fugir a Carmen. En una taverna de mala fama freqüentada per contrabandistes, militars i toreros, hi arriba el torero Escamillo, el qual ha triomfat en les darreres curses de braus de Granada i que es posa a brindar cantant:
‘El vostre brindis us puc tornar Senyors, senyors, perquè amb els soldats els toreros s’hi poden entendre, ja que tots lluiten per plaer... Endavant, en guàrdia, endavant, ah! Torero, en guàrdia! Torero! I quan toregis pensa sempre que uns ulls negres et guaiten i que l’amor t’espera'.
Carmen rebutja les proposicions amoroses d’Escamillo amb una certa coqueteria. Els contrabandistes volen que Carmen els ajudi però ella s’hi nega perquè diu que està enamorada. Arriba Don José que ha de retornar a la seva caserna . Carmen li recrimina que se’n vagi i li demana que es quedi amb ella i els contrabandistes. Per a Don José això significa la vergonya i la infàmia de desertar i per un moment decideix abandonar Carmen. Arriba el capità que es molesta de veure Carmen amb Don José i el vol fer fora. Don José, gelós i enfurismat, treu la seva espasa i ha de desertar de l’exèrcit i s’uneix definitivament al grup de contrabandistes.
Aquí teniu la coneguda "Cançó del torejador"


El tercer acte és el del fracàs de la vida de Don José amb Carmen.
Té lloc en un indret pintoresc i salvatge de la muntanya on s’hi amaguen els contrabadistes, entre atacs de gelosia del soldat potenciats per la presència d’Escamillo, el torero, que ve a buscar una bella gitana anomenada Carmen perquè, segons li han dit, ja no estima al soldat que va fer desertar. Els dos homes no tarden en enfrontar-se en una lluita a ganivet. Quan Don José està a punt de ferir-lo, entra Carmen i li ho impedeix. Escamillo, arrogant, invita a Carmen a les curses de braus de Sevilla. Les amigues de Carmen llegeixen a les cartes un futur prometedor: amor, riquesa, joies... Ella no veu més que la mort, sempre la mort, per a ella i per al seu amant. Quan Micaëla informa Don José que la seva mare s’està morint, es veu obligat a abandonar els contrabandistes però, venjatiu, promet tornar: ‘Estigues contenta, me’n vaig, però ens tornarem a veure’.
La Sophie Pondjiclis va interpretar, a diferents indrets de París, davant més de 77.000 espectadors en total, aquesta ària.


Oros! Piques! La mort!
Ho he llegit ben bé. Primer jo... després ell. Per a tots dos la mort!
És en va barrejar les cartes per evitar les respostes amargues. No serveix per a res: les cartes són sinceres i no menteixen pas!
... Encara i encara la mort. Sempre la mort!

El quart acte és el tràgic desenllaç a Sevilla: davant la plaça de toros on actua Escamillo, Carmen i Don José es troben i s’encaren. Ell li suplica de començar una nova vida dient-li que se l’estima molt. Carmen intueix que la matarà però no vol cedir i per posar fi a les seves súpliques li llança l’anell que ell li havia regalat. Mentre dins la plaça s’aplaudeix el torero Escamillo , Don José l’apunyala de mort.

Voleu veure com acaba? El DUET final l'interpreten l'Agnès Baltsa i en Josep Carreras


El director artístic de l’Opéra-Comique, Du Locle, va encarregar a en Bizet de compondre una òpera basada en la novel·la de Mérimée (escrita el 1845), per a poder-la estrenar a finals de l’any 1873. Però l’inici dels assajos es va retardar per les dificultats de trobar una protagonista que volgués interpretar el paper principal i per les queixes de la majoria dels cantants que manifestaven la seva desaprovació i condemnaven la història, per escandalosa i immoral. Al final, la coneguda mezzosoprano Célestine Galli-Marié ho va acceptar, sense haver vist la partitura. L'orquestra trobava que la partitura era impossible d'interpretar.
De Leuven, l’ajudant de direcció, també estava descontent amb l’argument de l’òpera i va pressionar Bizet i els llibretistes perquè en canviessin el tràgic final. L’Opéra-Comique era un teatre familiar en el qual s’hi representaven espectacles de caràcter senzill i aquesta òpera era massa disbauxada. Els llibretistes varen acceptar de canviar el final, però en Bizet no. En De Leuven va dimitir del seu càrrec.
Du Locle admirava Bizet però alhora odiava la seva nova òpera i tenia por que provoqués la fallida definitiva de la companyia que ja tenia prou problemes financers.
L’estrena,que va tenir lloc el 3 de març de 1875, no va anar massa bé. El públic la va rebre càlidament i amb un silenci indiferent i la va criticar per la seva indecència i per les debilitats de la trama dramàtica.
Els crítics van ser devastadors: el llibret era inadequat i s’havia donat més importància a l’orquestra que a les veus. Alguns d'ells, però, com el poeta Théodore de Banville, van saber percebre el caràcter innovador de l’òpera, lloant també els llibretistes per haver escrit uns personatges més realistes del que era habitual. Aquesta òpera era la precursora d’una nova visió del gènere operístic que més endavant s’anomenaria VERISME, ja que els personatges ordinaris es mouen en situacions contemporànies. Wagner i Nietzsche varen aplaudir també admirats aquesta òpera.
Però les crítiques negatives van fer que el nombre de representacions no arribés més enllà de 48 el primer any. Al final de temporada, la gerència venia les localitats a preu d’oferta, per a no perdre-hi diners.
Bizet no va viure prou per a veure l’èxit de la seva òpera. Va morir el 3 de juny, tot just després de la trentena representació, quan tenia 36 anys. Diuen que la nit que va morir, la Célestine Galli-Marié que cantava el paper principal, gairebé es va desmaiar durant l’escena en que les gitanes tiren les cartes i hi veuen una mort propera. I més tard es va desmaiar entre bastidors, tot i que encara no se sabia la notícia que Bizet s’havia mort. Hi ha qui diu que la controvertida estrena de Carmen havia precipitat la mort de Bizet d’un càncer de gola del que ja n’estava afectat. Milers de persones l’acompanyaren al funeral, com si els parisencs acabessin finalment de reconèixer el gran músic que era. Molt exigent amb ell mateix, la seva producció és relativament escassa i compta amb moltes obres inacabades i retirades per ell mateix i només recuperades pòstumament.
Al cap d’un temps Carmen, a Viena, començaria la seva marxa triomfal per tot el món i al llarg del següent segle, Carmen va esdevenir un títol indispensable del repertori operístic.
Tot i que el personatge principal va ser escrit per a mezzosoprano, moltes sopranos famoses han interpretat i enregistrat l’òpera. La protagonista no nomès ha de posseïr una tessitura capaç de freqüentar el registre greu, sinó que ha d’exhibir la suficient capacitat dramàtica per a representar la complexa personalitat de Carmen, i a més ha de tenir dots per a la dansa.
Després de la mort de Bizet, el seu amic i compositor Ernest Guiraud va substituir els passatges parlats originals característics de l’òpera-còmica per recitatius. Aquesta revisió va contribuir a l’èxit de l’obra, però actualment es representen ambdues versions, tot i que l’original gaudeix d’una lleugera preferència.
En qualsevol cas, no hi ha dubte que aquesta òpera va gaudir, ràpidament, d’una gran popularitat . Està considerada com l’òpera francesa més representada en tot el món.
El seu èxit és degut en part per la varietat del llibret: escenes tràgiques que contrasten amb altres passatges més lleugers i de vegades còmics, guirigalls amb cor i figurants i escenes íntimes en les quals els solistes passen a primer pla...
La música de Bizet, expressiva, elegant i colorista, amb la seva orquestració summament refinada i les seves melodies fàcils de recordar contribueix, sense dubte, a aquest gran èxit.
A Espanya es va estrena al Teatre Líric de Barcelona el 2 d’agost de 1881 i es va representar al Gran Teatre del Liceu el 26 de gener de 1888.
El llibret de Carmen va ser tremendament innovador en la seva concepció dramàtica. L’evolució de Don José, des d’un fidel amant i soldat responsable a un gelòs obsessiu està meravellosament retratada tant en la música com en el llibret.
La música també assegura que el personatge de Carmen no sigui una figura destructiva. Carmen viu plenament el moment present. La seva bellesa atrapa els homes sense voler i, aquests, a causa d’una idea mal enfocada de l’amor, són arrossegats a la perdició. El personatge de Carmen troba la seva millor il·lustració en l’escena de les cartes, quan accepta la premonició de la mort com a inevitable. No se l’ha d’entendre tant com a una pecadora malvada sinó com a una dona que reivindica la seva llibertat en igualtat amb l’home. Don José, vist inicialment com una víctima, se l’ha de veure com un heroi dèbil que, davant d’una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un deplorable acte de violència masclista.
Aquesta possibilitat de diferents lectures i l’adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema. Ja hi ha prop de 40 pel·lícules, entre elles, la realitzada a Barcelona per Giovanni Doria (1913), la de Lubitsch(1918) amb Pola Negri, la de Feyder (1926) amb Raquel Meller, la de Carlos Saura (1983), la de Francesco Rosi (1984), la de Peter Brook (1984)...
Aquí teniu la versió per al cinema francès de 'Avec la garde montante'


Al 1954 Otto Preminger va fer la transposició al món negre americà . Amb el títol de Carmen Jones, no hi surt el torero Escamillo sinó el boxejador Husky Miller, ni Sevilla sinó Chicago, ni Carmen mort apunyalada sinó escanyada...


Aquest mes s’acaben també les representacions al Teatre del Liceu de Barcelona
Després de ser absent durant 17 anys de la seva programació, ha tornat per obrir-ne la temporada lírica. I ho ha fet amb una versió dirigida escènicament per en Calixto Bieito qie ja va estrenar l’agost de 1999 al Festival de Peralada (Girona)
Ni plaça de Sevilla, ni fàbrica de tabacs, ni el terç de dragons del segle XIX ni els bandolers de la Sierra de Ronda. Bieito situa l’acció en la frontera entre el Marroc i Ceuta amb un regiment de legionaris i contrabandistes dels anys 70 que omplen cotxes vells del contraban i amb una silueta d’un gran toro de fons.


L’òpera Carmen és la primera òpera que s’ha vist al cinema en 3D. Al març, es va estrenar una coproducció de la RealD i la Royal Opera House de Londres.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada