TARD O D'HORA, LA TARDOR SEMPRE TORNA!

Setembre, octubre i... novembre!

Estem en plena tardor. Aquest any ha costat,  però,  que arribessin les primeres fredorades. Ara, sembla que ja es comencen a instal·lar en l'ambient.

Les fulles dels arbres, que s'han resistit a deixar el seu color verd, s'han posat a groguejar de pressa. La tardor, aquest any, mandrosa, ara en fa via de pintar-les de tons daurats.

Les orenetes ja s'han reunit en estols i han començat el seu llarg viatge.

Hem menjat castanyes i les magranes llueixen, presumides, la seva corona. Els colors de la tardor, els grocs i els taronges, els vermells, els ocres i els marrons es barregen amb la música de 'La tardor' de Vivaldi.

'La tardor' és un dels quatre concerts que conformen 'Les quatre estacions' i que l'Antoni Vivaldi va compondre l'any 1723. 'Les quatre estacions' és, sense cap mena de dubte, una de les seves obres més conegudes i una de les més popularitzades de tota la música clàssica. És, a més a més, l'obra que té més enregistraments dins la història de la música.

Cada un dels quatre concerts: 'La primavera', 'L'estiu', 'La tardor' i 'L'hivern' segueix l'estructura de tres moviments: un moviment lent central enmig de dos moviments ràpids. 

Així, 'La tardor', que és el concert n.3 en Fa Major, op.8, RV 293, presenta:

1r. moviment: Allegro
2n.moviment: Adagio molto

3r. moviment: Allegro

Per a cada concert, l'Antoni Vivaldi va escriure un sonet que descrivia, en part, cada estació. El sonet que va escriure per al concert de 'La tardor' explica, per a cada moviment:

Allegro: Els camperols celebren la bona collita amb cants i ballant amb la música que interpreta una petita orquestra. Aixequen la bóta de vi. Beuen, estan contents. 
La música i la ballaruga continuen. Es van animant fins que una música més suau ens anuncia que s'estan endormiscant. Amb la son s'acabarà la festa.

Adagio molto: S'acaba el ball. Els músics toquen ja per última vegada. Els ha vençut la son i tots reposen. La música suau, lenta i dolça ens evoca la llarga nit.

Allegro: Els caçadors, a l'alba, surten al bosc, dalt dels cavalls. S'aturen, albiren un animal, avancen. L'animal no s'adona de la presència dels caçadors i travessa el bosc. En acostar-s'hi els caçadors, se sent atrapada i corre a amagar-se. Amb escopetes i gossos la segueixen. Li disparen i la fereixen. Li segueixen el rastre. Sense forces vol fugir, però capturada mor.

A mi no m'agrada que matin cap animal. Sempre explico que el cérvol al qual han disparat els caçadors és molt espavilat. I, en veure que li han fet poc mal, es llepa la ferida i se les pensa totes: si corre a amagar-se, els caçadors el tornaran a disparar i potser li faran un bon mal. Per això, s'ajeu en una clariana i fa veure que es mor, estira una pota, estira una altra pota i fa veure que "s'espatxurra". Els caçadors l'agafen i se l'emporten. I al primer revolt, el murri del cérvol fa un salt i va a amagar-se al bosc. En arribar a casa, els caçadors es queden amb un bon pam de nas.

Us deixo els tres moviments del concert de "La tardor" interpretats amb la solista Júlia Fischer , violinista i pianista alemanya nascuda a Munich l'any 1983. Fixeu-vos amb el virtuosisme amb el que toca el violí !

Si us estimeu més veure imatges de la tardor mentre escolteu el concert, aquí us deixo amb el primer moviment: ALLEGRO

Aquí teniu el segon moviment: ADAGIO MOLTO

I també el tercer moviment: ALLEGRO
El podem escoltar tot veient obres d'art del gran pintor rus Isaac Levitán (Lituània, 1861 - Moscou, 1900) que va retratar en els seus paisatges, la bellesa de la regió del Volga.      

I com que el concert de "La tardor" pertany a "Les quatre estacions", us deixo un conte que explica perquè sempre després de la primavera ve l'estiu, després de l'estiu ve la tardor, després de la tardor ve l'hivern, després de l'hivern ve la primavera... i torna a començar la roda. Comença així...

" Aquesta és la història de les quatre estacions, i no és una pizza. Explica perquè va canviant el temps al llarg de l’any, ara fa fred, ara fa calor, ara plou i ara neva...

En un bosc, hi vivia un ocell molt rondinaire. Trobava que hi feia sempre un clima primaveral. Ni massa calor, ni massa fred. Tot era cobert de flors. Però l’ocell ja n’estava fart.

- Sí, sí. Molt bonic. Però encara està tot massa verd. M’agradaria que fes més calor, així les fruites es posarien madures i podria atipar-me de valent.

I així va ser com, per desig de l’ocell, va arribar l’estiu. Tot va créixer i madurar però l’ocell rondinaire aviat se’n va cansar.

- Sí, sí. Molt madur i molt bo, tot. Però tanta calor m’ha fet passar la gana.

Per si no fos prou, la calor va provocar un incendi al bosc. La temperatura encara es va fer més insuportable i els animals havien de fugir per no quedar rostits.

- Acabaré com un pollastre a l’ast. Tant de bo vinguessin les pluges i s’acabés la calor!
I així va arribar la tardor. Va ploure durant dies i nits, i l’ocell rondinaire no va trigar gaire a tornar a protestar.
- Sí, sí. Molt bé. S’ha apagat l’incendi i s’ha acabat la calor, però estic tan xop que no puc volar. Ja sé que el bosc necessita aigua, però tant de bo l’aigua fos sòlida, com la terra.
I va arribar l’hivern, que va cobrir tot el bosc d’aigua sòlida. O sigui, de neu.

L’ocell ja no es mullava, però com que el fred no li agradava gens, aviat va tornar a rondinar.

- Aaai, tan bé que estava abans, quan no feia ni fred, ni calor, ni eren tot pluges, ni tot dies de sol… Sisplau, que torni la primavera…

I així és com, des de no se sap quan, i fins no se sap quin dia, l’ocell rondinaire fa que vagin passant primaveres, estius, tardors, hiverns, primaveres, estius, tardors, hiverns ... "

El voleu escoltar? Que en gaudiu!

Suposo que recordeu qui era l'Antoni Vivaldi !!!

L'ANTONIO VIVALDI va néixer a Venècia l'any 1678. De la seva infància sabem que aviat va aprendre a tocar el violí, gràcies a les lliçons del seu pare, i que de seguida va destacar per les seves habilitats musicals. Era capellà i li deien "il prete rosso" perquè era pèl-roig, però com que tenia una lesió pulmonar, no va poder dir missa. En canvi, va ser mestre de violí d'un orfenat per a noies, famós ja llavors per la qualitat de la seva orquestra, en general, i dels violins, en particular. Va escriure més de 550 concerts, dels quals uns 230 són per a violí. N'hi ha, però, per a violoncel, per a flauta, per a fagot, per a trompeta, per a oboè, per a llaüt, per a mandolina...

Si bé uns anys abans l'ARCANGELO CORELLI havia creat un model de CONCERTO GROSSO amb un grup d'instruments que formaven el grup solista que s'enfrontava a l'orquestra sencera i que en GIUSEPPE TORELLI ja havia escrit alguns concerts abans que en Vivaldi, el que sí que va fer l'ANTONI VIVALDI va ser crear el model estructural del concert, basat en els moviments ràpid-lent-ràpid . A més a més, va ser el primer autor que atorgà al moviment lent del mig el mateix pes que als dos dels extrems, ja que fins ara la importància d'aquest moviment era molt secundària, tractant-se gairebé d'una mena de pont breu entre els dos moviments ràpids. Tot i ser molt conegut arreu d'Europa, Vivaldi acaba morint, pràcticament en la misèria, a Viena, l'any 1741.

L'ANTONI VIVALDI va reunir, amb el títol de LES QUATRE ESTACIONS , quatre concerts que volien evocar les quatre estacions de l'any. No cal buscar-hi descripcions massa precises. De totes maneres, al concert de la Primavera s'hi respira un aire més joiós i lleuger que en el darrer, l'Hivern, que desprèn una serena pau. Cada un d'ells és un CONCERTO GROSSO , la forma musical característica del Barroc que alterna el TUTTI (quan toquen tots) i el CONCERTINO (dos o més instruments solistes). Quan toquen els solistes, l'orquestra passa a segon terme i de vegades desapareix per deixar-los ressaltar, i quan ha acabat el "solo" torna a sonar l'orquestra completa en el "tutti".

Ah! i si teniu ganes de passar una bona estona, no us perdeu els jocs que us proposa aquest CLIC

TITÀNIC, abril de 1912 - abril de 2012 : 100 anys !

Avui, 10 d'abril, fa 100 anys que el vaixell TITÀNIC, amb 275 metres d'eslora i 46.000 tones de pes, el més gran que s'havia construït mai, va sortir triomfal de Southampton (Gran Bretanya) en el seu viatge inaugural cap a Nova York, amb dues escales, a Cherbourg (França) i Queenstown (Irlanda).

La nit del 14 al 15 d'abril de 1912 topà amb un iceberg, es va enfonsar i va causar la mort de més de 1.515 persones d'un total de 2.224. Per les circumstàncies que envoltaren la tragèdia i l'atenció pública mundial provocada pel naufragi, el sinistre del Titànic s'ha convertit en un dels naufragis més famosos de la història.

El quartet de corda polonès MozArt Group ens interpreta el tema principal de la pel·lícula Titànic. Són quatre músics excel·lents i amb una gran tècnica instrumental que a partir de l'any 1995 varen decidir tocar la música en clau d'humor. Des d'aleshores han fet concerts a Polònia, el Japó, la Xina, els EEUU... i han obtingut diversos premis. Els voleu escoltar?

El RMS Titànic (Royal Maid Steamship Titanic: Vaixell Correu Reial Titànic) era el segon de tres transatlàntics de la companyia anglesa White Star Line (juntament amb el Britannic i l'Olympic) que pretenia dominar el negoci dels viatges transoceànics a principis del segle XX competint amb la companyia Cunard Line ( propietària del Mauretania i el Lusitania) per veure qui podia oferir més luxes, comoditat i rapidesa en el viatge entre Europa i Amèrica.

Si vols, pots veure imatges del Titànic tal com era quan es va enfonsar ara fa 100 anys !

El casc del vaixell va ser botat el 31 de maig de 1911 a les drassanes de Harland i Wolf, a Belfast, Irlanda del Nord, davant d'una multitud de 100.000 persones. La seva construcció havia durant tres anys i va tenir una gran repercussió econòmica per a la ciutat de Belfast. S'havia dissenyat fent servir algunes de les tecnologies més avançades de l'època: les mampares hermètiques que dividien el vaixell en 17 seccions independents feien pensar que no permetrien un possible enfonsament. També portava telegrafia per a comunicar-se amb l'exterior, i les hèlix i les instal·lacions de primera classe no tenien comparació amb les d'altres vaixells pel que fa al luxe. Complia amb totes les normes de seguretat exigides per la legislació britànica i nord-americana.

Els preparatius del viatge havien començat feia una setmana: avituallaments, allotjament de la tripulació contractada, habituació a les seves tasques... Quan arribà el dia en què el Titanic havia de salpar des del port de Southampton, el 10 d'abril de 1012, la gent estava tan emocionada que alguns deien que tot semblava un somni.

El vaixell era comandat pel veterà capità Edward John Smith, el més experimentat i prestigiós de la companyia White Star Line, qui prèviament al viatge expressà que aquest seria l'últim abans de jubilar-se, perquè desitjava estar més temps amb la seva esposa i la seva filla.

Ben cert que va ser el seu últim viatge. Diuen que "un veritable capità s'enfonsa amb el seu vaixell"

T'hi vols passejar per dins com si fossis un dels seus passatgers i sense pagar bitllet?

I a més a més amb la música de fons que s'interpretava dins del vaixell?

Endavant !

Quin luxe, no? Però a més a més tenia una piscina interior, un gimnàs, una pista de squash, uns banys turcs, una biblioteca... Ho heu vist tot això?.
Els camarots de primera classe van ser decorats amb revestiments de fusta blanca, mobles molt cars i altres decoracions molt elegants. També tenien banys compartits amb aigua calenta i freda. I estufes elèctriques. Les suites tenien sales d'estar amb llars de foc bellament encastades. El Titànic tenia tres ascensors per als passatgers de la primera classe i un per als de la segona.

En un article de la Irene Casellas aparegut al n. 2089 de la revista 'Presència' s'explica que les investigacions que s'han pogut fer amb la recuperació de les restes del casc, enfonsat a quatre quilòmetres de profunditat, indiquen que l'acer amb què es va construir el transatlàntic no era el més adequat, ja que l'excés de sofre i fòsfor utilitzats en la seva producció van donar com a resultat un material menys resistent del que hauria estat necessari, i fàcilment trencadís.
Ara, però, també se sap que la maniobra que es va fer quan la guaita va divisar l'iceberg va empitjorar els danys als compartiments estancs. Si el vaixell no hagués virat a babord per intentar evitar la col·lisió, el xoc hauria estat frontal i, per tant, segurament només s'hauria inundat el primer compartiment estanc. Com que finalment l'iceberg va fregar tot el lateral del buc, els danys van ser més greus i es van inundar cinc compartiments (fins i tot amb quatre compartiments inundats es calcula que el vaixell no s'hauria enfonsat)

D'altra banda, la decisió del capità Edward J. Smith de mantenir a tota velocitat el vaixell, que anava a més de 40 quilòmetres per hora, sembla que per intentar batre el rècord en la travessia transatlàntica, va impedir que el Titànic pogués frenar a temps per evitar el bloc de gel. Més tard es va saber que els de la guaita no disposaven de prismàtics i, per tant, només van veure l'iceberg quan ja el tenien gairebé a sobre. A més a més, aquella nit no hi havia lluna i, per tant, la visibilitat ja era prou dolenta. També s'hi afegeix que el mar estava molt tranquil, i si hi hagués hagut onatge, les onades haurien picat contra l'iceberg i la seva fressa hauria pogut servir d'avís als vigilants.Si voleu veure què hi queda al fons del mar, a 4 quilòmetres a sota aigua...

Un dels fets que han contribuït a mitificar el naufragi és el paper de l'orquestra que tocava als salons de primera classe.

Durant l'enfonsament, els vuit membres de la banda, dirigits per en Wallace Hartley, se situaren al saló de primera classe en un intent per fer que els passatgers i passatgeres no perdessin la calma ni l'esperança. Més tard, van continuar tocant en la part de popa de la coberta de bots. La banda no deixà de tocar fins i tot quan ja era segur que el vaixell s'enfonsaria. Cap d'ells va sobreviure al naufragi, i des de llavors hi ha hagut molta especulació respecte a quina fou l'última melodia que varen interpretar. Alguns testimonis diuen que l'última cançó fou "Nearer, my God, to Thee" (Més a prop, oh Déu, de tu).

El cos del director de l'orquestra va ser un dels que es van recuperar i identificar. El seu funeral a Anglaterra va comptar amb la presència de milers de persones. Tot i ser considerat com un heroi al seu país, la companyia White Star Line del Titanic va cobrar a la seva família la despesa de la pèrdua del seu uniforme.

Aquesta és la versió que hi ha a la pel·lícula "Titanic" (1953). Quan les dones i els nens s'han anat embarcant als bots, els homes veuen que no tenen salvació i es posen a entonar aquest cant tan melangiós.

Aquesta és la versió que hi ha a la pel·lícula "A night to remember (1958). S'hi interpreta una tonada diferent, però el títol de la cançó és el mateix i la temàtica també la mateixa.

I encara una altra versió. La de la pel·lícula "Titànic" de James Cameron (1997)

Si us agrada aquesta cançó, la podeu escoltar cantada pel "rei", l'Elvis Presley.

Us deixo ara una versió del Titànic feta als estudis de Walt Disney amb personatges coneguts.

I més dibuixos d'en Walt Disney perquè sé que us agraden. Aquest video és confegit amb algunes de les escenes més romàntiques de pel·lícules de Disney, amb el tema d'amor de la pel·lícula de "Titànic" de fons, cantat per la Céline Dion. Gaudiu-ne.

Aquest tema "My heart will go on" ha estat utilitzat en situacions ben diverses. Escolteu-lo, tot mirant aquests patinadors sobre gel... El violinista és el conegut André Rieu acompanyat de tota la seva orquestra i cors.       

El desastre del Titànic va ser ràpidament aprofitat pel cinema. L'any 1912, l'any del naufragi, la productora Eclair Moving Picture Company va rodar sota la direcció d'Etienne Arnaud la primera pel·lícula documentada. Curiosament, no va ser cap èxit.

L'any 1933, Frank Lloy va dirigir 'Cavalcade' i tot i que no se centra en el naufragi, aquest hi és present. Aquesta sí que va ser tot un èxit i va acaparar tres premis de l'acadèmia americana.

També cal esmentar la que es va rodar sota la direcció del ministre de Propaganda, Josep Goebbels, que el 1943 va encarregar un film en què es presentaven els passatgers alemanys com els herois i els anglesos com uns covards i uns borratxos.

Els dos films més recordats, tret de sèries de televisió artísticament i històricament discutibles, són 'Titànic' de Jean Negulesco (1954), en què no se segueix la història i s'aposta clarament pel melodrama i 'A night to remember' de Roy Ward Baker (1958).

Aquest, que serveix de base pel guió de l'èxit de James Cameron, és molt ajustat als fets.

Cameron, amb el grandiós melodrama que roda el 1997, compila rigor i espectacle.

En el marc del centenari de l'enfonsament del Titànic, aquest abril s'ha estrenat als cinemes la versió del film escrit i dirigit per James Cameron, el clàssic, guanyador d'11 Òscar i segona pel·lícula més taquillera de tots els temps per darrere d''Avatar'.

El seu argument es basa en què Jack, un jove artista, en una partida de cartes guanya un passatge per a Amèrica, en el Titanic, el transatlàntic més gran i segur mai construït. A bord, coneix a Rose, una jove d'una bona família que va a contreure un matrimoni de conveniència amb Cal, un milionari envanit a qui només interessa el prestigiós cognom de la seva promesa. Jack i Rose s'enamoren, però Cal i la mare de Rose posen tot tipus de traves a la seva relació. Inesperadament, un immens iceberg posa en perill la vida de tots.....

Has escoltat tantes vegades la melodia del 'My heart will go on' que ja la deus saber cantar. Ho vols provar en anglès, tot seguint aquest karaoke?

I aquí tens la partitura per si la vols tocar amb la flauta dolça. Compte amb el si bemoll!

I quan la sàpigues, prova de seguir-la amb la música de fons.

Si vols, la pots cantar en català, seguint la lletra que expressament hi he adaptat