Dies de Carnaval... amb 'EL CARNAVAL DELS ANIMALS' !

De què us heu disfressat ? De què us disfressareu?...

En Camille Saint-Saëns, un músic que va néixer a París (França) l'any 1835, va escriure l'obra "EL CARNAVAL DELS ANIMALS" amb la que, d'alguna manera, va "disfressar" els seus amics.

Era una mica bromista!

Com d'altres músics coneguts, va ser un nen prodigi. Quan tenia 10 anys va fer el seu primer concert públic, interpretant un concert de Mozart i obres d'altres compositors: Händel, Bach, Beethoven... Però és que quan tenia tres anys ja sabia llegir i escriure. Quin geni!

Va ser un gran compositor i un excel·lent pianista i el primer compositor que va introduir el xilòfon, instrument oriental poc conegut llavors a Europa, a l'orquestra simfònica en la seva peça "Dansa macabra". Ui! Quina por!

També va ser molt bon organista i tocava a diverses esglésies de París. Les seves improvisacions encisaven el públic parisenc i el gran músic hongarès Franz Listz va afirmar que Saint-Saëns era el més gran organista del món. Era un home d'una gran delicadesa d'esperit, agut i observador en extrem; la sobrietat presidí tant la seva obra com la seva vida. Des de petit es va dedicar a l'estudi de la geologia, l'arqueologia, la botànica, les papallones... i s'interessà per les matemàtiques, la filosofia, la religió... Va morir a Alger l'any 1921.

Voleu escoltar una de les seves obres més conegudes?

Aquí teniu EL CARNAVAL DELS ANIMALS

Ell l'anomenà "Gran Fantasia Zoològica per a dos pianos i orquestra" on ens presenta una sèrie d'animals en festa i la vestí d'un caràcter còmic i, potser, en alguns moments, va voler-hi ridiculitzar alguns personatges de la vida musical de l'època. És una obra sense pretensions escrita per a diversió del mateix autor i d'una colla d'amics, també músics, els mateixos que en aquella ocasió, el dimarts gras del Carnaval del 1886, la van interpretar a casa d'un d'ells. Potser per això i perquè pensava que podia perjudicar la seva reputació de compositor seriós no va permetre mai que s'interpretés en públic mentre ell visqués. I així es va fer. La primera audició pública va tenir lloc l'any 1922, un any després de la seva mort.

Consta de 14 fragments. A cadascun d'ells s'hi distingeixen particularitats rítmiques, melòdiques o tímbriques fàcilment apreciables que ens ajuden a endevinar els animals que van desfilant.

Lleó, gallines, pollets, cangurs, ase, cucut, peixos... esteu apunt? Comencem!

1. Introducció i marxa reial del lleó: S'obren les cortines. A poc a poc fins que les deixen esteses. I els dos pianos, imitant unes trompetes i una banda d'instruments de vent ens presenten el "rei" de la selva, entrant a la festa del carnaval al ritme d'una marxa solemne. Els seus rugits no ens passen per alt. Una escala ascendent de les notes tocades al piano ens evoca tota la seva esmolada dentadura. A mi em sembla que la va dedicar al seu amic més rondinaire, malcarat i geniüt. Instruments: piano, dos violins, viola, violoncel i contrabaix.

2. Gallines i pollastres: La música és prou suggeridora i ens fa sentir clarament que ens trobem dins d'un galliner amb tot el seu cloqueig: les gallines escatainen entremig de les corredisses dels pollets i de tant en tant se sent cantar el gall. A mi em sembla que la va dedicar al seu amic més poruc, que per no gaire res se li posava la pell de gallina. Instruments: piano, dos violins, viola i clarinet.

 3. Ases tibetans: Els dos pianos s'ocupen de descriure la cursa d'aquests animals tan ràpids que arriben a una velocitat de fins 70 km/hora i són molt resistents. Són ases salvatges, també anomenats hemions que tenen les orelles més petites que els altres rucs. A mi em sembla que la va dedicar a un amic que tenia que cada matí sortia a córrer una bona estona per a fer una mica d'esport. Instruments: dos pianos que van repetint un motiu de 4 notes al llarg de tot el teclat. Els dos pianos toquen exactament les mateixes notes a l'octava.

 4. Tortugues: El contrabaix interpreta una dansa lenta i pausada, la "quadrilla", originalment de ritme més ràpid. Representa el lent i pesat caminar d'aquests animalons. Hi inclou el conegut "can-can" de l'operetta de Jacques Offenbach "Orfeu als inferns". A mi em sembla que la va dedicar a un seu amic que, tot i que anava molt a poc a poc en fer les coses, tenia temps per a tot. Instruments: Piano, dos violins, viola, violoncel i contrabaix.

Visca la diferència! Ja es veu que les tortugues no podrien ballar aquesta esbojarrada melodia amb aquest ritme tan frenètic del Can-Can:

5. Elefant: El contrabaix interpreta, en una tessitura greu, un altre ritme de dansa, la "Dansa de les sílfides", extret d'una obra de l'Hector Berlioz, en la que ballaven unes sílfides delicades i lleugeres. També hi ha un trosset molt petit de "El somni d'una nit d'estiu" de Fèlix Mendelssohn. A mi em sembla que en Saint-Saëns tenia un amic molt alt i gros però molt juganer i simpàtic a qui li va dedicar aquest fragment. Instruments: piano i contrabaix.

Gallines, hemions, tortugues i elefants. Els recordeu?

                                   6. Cangur: La característica més remarcable és el ritme picat del fragment, com els salts del cangur. El piano imita el moviment dels cangurs amb els seus alegres salts que alternen amv moments de més calma. Gairebé penso que un amic d'en Saint-Saëns a qui li feien molt mal els peus i caminava tot fent saltirons va ser qui el va inspirar a escriure aquest fragment. Instruments: piano.

Voleu veure com salta?

7. Aquàrium-Peixos: El caràcter de la música ens fa sentir dins d'un ambient veritablement lleuger, flotant, envoltats de peixos de moviments lànguids... Amb arpegis molt suaus del piano i amb les melodies dels altres instruments, s'evoquen els moviments dels peixos dins l'aigua, harmoniosos i ondulants. I és que estic segura que en Saint-Saëns tenia un amic a qui li agradava molt estar-se en remull dins la banyera, gairebé fins que se li arrugava la pell. Instruments: flauta, carilló, piano, dos violins, viola i violoncel.

És curiosa aquesta manera d'interpretar-lo amb l'harmònica de vidre. Gaudiu-ne !

Ben segur que també us agradarà escoltar aquest fragment com si fóssiu peixos o bucejadors.

Potser us agradarà escoltar-la interpretada per quatre arpes.

8. Personatge d'orelles llargues: L'endevinalla queda ben aclarida en sentir els dos violins que imiten el "hi-ha" del "personatge". Sembla que el va dedicar als crítics musicals. També són els últims animals que surten al fragment final, tot bramant. Potser a algun amic seu una mica tanoca. Instruments: dos violins.

Ara la podem tornar a escoltar tot comptant quantes vegades el "personatge d'orelles llargues" fa el seu reclam característic (dos sons, un d'agut i un de greu). Us hi veieu amb cor?

9. Cucut del bosc: Mentre el piano amb els seus acords suaus ens suggereix la calma del bosc, el clarinet "canta" com el cucut entremig de les branques dels arbres. Em sembla que endevino que va dedicar aquest fragment a un seu amic músic que sempre estava preocupat per no fer tard i que a totes hores mirava el seu rellotge. Heu vist aquells rellotges que són com una caseta que d'una finestreta en surt tot cantant el cucut?. Instruments: clarinet i piano.

Ja sabeu com n'és de trapassera la femella cucut? Doncs quan ha de pondre els ous, busca uns pares adoptius que siguin de la mateixa espècie que la va criar quan era petita i pon un ou en cadascun dels nius que visita, després de retirar-ne un del seu amb l'ajut del bec. Quan es trenca l'ou, el pollet de cucut fa caure del niu els altres ous per tal que ell, sol al niu, pugui rebre totes les atencions dels seus pares adoptius que, pensant-se que és un fillet seu, l'alimenten amb molta estima, tot i que és molt més gran que ells. Mireu què ens expliquen a continuació...

10. Gàbia d'ocells: Quina piuladissa aquests ocells. Els seus cants i els seu vol no s'aturen ni un moment.La flauta s'ocupa de donar l'ambient precís al fragment. Els violins també hi ajuden. I també els pianos amb els seus melodiosos trinats. Instruments: flauta, piano, dos violins, viola, violoncel i contrabaix.

Quina feinada que hi té la flautista... Es veu ben bé que és una virtuosa de la flauta.

11. Pianistes: Quin maldecap aquests estudiants de piano que estan fent els seus exercicis quotidians practicant les seves escales amunt i avall del teclat, estroncades per l'acord de 7a dominant modulant mig to més amunt! Amb aquest fragment en Saint-Saëns va parodiar els qui, interpretant la música sense cap expressió, semblen més animals que no pas humans. Instruments: dos pianos. Algun amic músic que no s'acaba d'aprendre la lliçó el devia inspirar.

Si voleu escoltar i veure l'actuació dels músics en directe...

12. Fòssils: Aquí s'hi barregen diverses melodies d'altres autors(L'ària de "Il barbieri di Sevilla" de Rossini) i d'ell mateix ("Dansa macabra"). També s'hi reconeixen algunes cançons populars ("J'ai du bon tabac", "Au clair de la lune" i "Ah! vous dirai-je, maman"). Instruments: clarinet, xilofon, piano, dos violins, viola, violoncel i contrabaix.

13. Cigne: El violoncel és el qui fa la dolça melodia del cigne tot reflectint la serena calma d'un bonic cigne nedant pacíficament amb una tranquil·la frase sostinguda per les notes esgranades del piano que, en segon pla, evoca les petites ones que la majestuosa au va traçant en l'aigua al seu voltant...És un dels fragments més tranquils de tota la suite. Si podeu, contempleu un cigne en un estany i recordeu els versos del poeta francès Sully-Prudhomme:

"El cigne fereix l'aigua amb les amples palmes de les seves potes. I llisca... La seva ala immensa se l'enduu com si fos una nau calmosa".

Instruments: violoncel i piano.

Els tranquils moviments del cigne dins l'aigua han estat imitats per infinitat de ballarines:

14. Final: La festa del carnaval s'està acabant i ara desfilen els animals que evoca l'orquestra. Hi trobem, combinats hàbilment, els temes dels ases tibetans, els crits de les gallines, el cangur que va saltant i el "personatge d'orelles llargues" que, junts, acaben aquesta broma musical tan bena feta amb un brillant final de tots els instruments. Instruments: flauta, clarinet, percussió, piano, dos violins, viola i violoncel.

Si el voleu escoltar tot sencer, ho podreu fer acompanyats d'aquest teatre de titelles. Que en guadiu!

Que us ho passeu molt bé!

JO VULL LA PAU, TU VOLS LA PAU, NOSALTRES TOTS VOLEM LA PAU...

"Tots els homes del món, 

vinguin d'on vinguin,

entenen el llenguatge que surt del cor".

Aquestes paraules les va dir en Pau Casals. I és ben veritat, si parléssim amb el llenguatge del cor, al món hi hauria PAU.
En Pau Casals i Defilló va néixer l'any 1876 i va morir l'any 1973, ara ja fa més de 40 anys. Va ser un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, va convertir en un gran instrument solista i que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació de la cançó catalana 'El cant dels ocells' ha esdevingut un símbol de PAU i LLIBERTAT arreu del món.

La seva vida va estar marcada per la història. Una vida a cavall de dos segles, que va estar lligada a algunes de les persones més influents de la seva època. En molts sentits, per la seva música i els seus ideals, va ser un personatge universal, però estimava profundament la seva terra i el seu poble català. L'any 1958 va ser proposat com a candidat per al Premi Nobel de la Pau.

El 1961 va ser convidat pel president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy a fer un concert a la Casa Blanca. Casals, que no havia actuat als Estats Units des de feia més de 30 anys, va meditar sobre si acceptar o no la invitació. I en resposta, li va escriure: 'Vull que la música que interpretaré per a vós i els vostres amics simbolitzi el meu sentiment profund per al poble americà i la fe i la confiança que tots tenim en vós com a líder d'un món lliure. 

La tarda del concert, Pau Casals i el president Kennedy van tenir una reunió privada, després de la qual van abandonar junts el Despatx Oval. Casals somreia i en Kennedy el mirava ple d'admiració i afecte. 

Tot esperant el concert, entre els presents, hi havia una conversa animada i tots comentaven el caràcter únic de l'esdeveniment. 

Malgrat els seus vuitanta-quatre anys, Casals es va mostrar pletòric i desitjós de tocar. Aquell acte era molt més que un concert. El president Kennedy va començar parlant de la importància de les arts i després va dir: 'L'obra de tots els artistes representa un símbol de la llibertat humana, i ningú no ha fet una aportació més gran a aquesta llibertat que Pau Casals'. Quan va començar la música, tothom escoltava embadalit. Al final, un esclat d'aplaudiments. El públic es va posar dempeus i va aclamar els músics. Enmig d'aquells aplaudiments, Casals es va acostar al president i li va dir a cau d'orella que tocaria una peça més, 'el Cant dels ocells', una cançó popular catalana en record del seu país i en senyal del seu anhel de pau i llibertat. La va tocar, com feia sempre, com si fos una pregària. 

Després de la darrera nota es va fer un llarg silenci, una pausa cerimoniosa i, una vegada més, el públic va esclatar en una entusiasta ovació. Va ser una allau d'emocions, una joia compartida per tots els assistents. Després hi hagué una recepció amb el president, la primera dama i alguns dels músics i convidats. El president va haver de marxar per atendre uns assumptes urgents i la sra. Kennedy, en acompanyar-los, va dir a Casals: 'Quina música més meravellosa ens ha regalat amb aquest instrument!'. L'endemà, el president Kennedy va enviar una carta a Casals que deia: 'Benvolgut mestre Casals, la sra. Kennedy i jo mai no us podrem agrair prou el que vàreu fer ahir a la nit. Vàreu honrar el nostre país, la Casa Blanca i el món de la música. 

Hi ha molt poques vetllades inoblidables, però la d'ahir sens dubte ho serà per tots els que van ser-hi presents. L'embadalit auditori que va gaudir de cadascuna de les precioses notes del concert va ser testimoni del vostre èxit. Amb tot, la sra. Kennedy i jo sempre us estarem agraïts que vinguéssiu a tocar per a nosaltres.

Va ser una vetllada que ens va fer sentir humils i que va servir         d'inspiració i d'estímul a tots els amants de la música del país'.               
Dos anys més tard, el mateix president, li concedí la Medalla de la Llibertat. 

Al llarg de la vida, Pau Casals va lluitar constantment per la PAU, la JUSTíCIA i la LLIBERTAT. 

Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i era conegut per la seva enèrgica oposició a les dictadures i a les restriccions de les llibertats humanes. No havia tornat a Rússia ni a Alemanya ni Itàlia. L'any 1939 va renegar de la dictadura de Franco i va marxar voluntàriament a l'exili. Els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l'ús de les armes nuclears.

El 1971 va compondre 'l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el seu secretari general, U Thant, li entregà la Medalla de la Pau, en reconeixement a la seva actitud en defensa de la PAU, els Drets humans i la identitat dels pobles. Va ser en aquesta ocasió que va pronunciar, en agraïment a aquesta distinció, un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana i on va dir, convençut,  la frase 'I am Catalan' (sóc català) . Una expressió d'amor pel seu país i una afirmació de la seva identitat. No declara que és un músic. Es declara català, fill d'una cultura i d'una tradició mil·lenària, que estima la llibertat, la llibertat i la pau per a tots els pobles. A més de català. Casals és un ciutadà del món. 

'Sóc català. Actualment, una província d'Espanya. Però, què va ser Catalunya?. Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer parlament molt abans que Anglaterra. Catalunya va acollir els inicis de les Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya, al segle XI, es varen reunir en una ciutat avui de França, però aleshores de Catalunya, per parlar de pau. Pau en el món i en contra de les guerres i la inhumanitat de les guerres. Això era Catalunya'.
Voleu escoltar l'himne de les Nacions Unides?  

L'any 1973 en Pau Casals va patir un atac de cor irreversible, a Puerto Rico. Hi va morir el 22 d'octubre de 1973. L'any 1979, d'acord amb el desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on reposen avui al cementiri del Vendrell. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Si voleu, podeu clicar aquesta imatge i trobareu, resumida, en forma d'auca, la vida de Pau Casals.

I perquè sabem que la MÚSICA és un llenguatge universal, tal com deia Pau Casals, ens agrada cantar aquesta cançó tan preciosa de la Beth Riera que ens parla de LA MÚSICA, LA LLENGUA DEL MÓN, LA QUE ENS UNEIX A TOTS.

Puc parlar amb tots els nens del món, puc saber com estan,
escolto totes les seves cançons i sempre ens donem la mà.
Ballem al voltant de la terra i aturem tots els canons.
Sempre estem amb comunicació, hem trobat la solució.
És la música la llengua del món, és la música que ens uneix a tots.
Vola damunt de la terra i el mar, inunda tots els racons,
descobrim la felicitat quan passa pels nostres cors.
Per això tots els nens de la terra cantem i ballem tots plegats:
no hi ha fronteres, idiomes ni races que ens puguin aturar.
És la música la llengua del món, és la música que ens uneix a tots.

" No hi ha camí per a la pau, 

la pau és el camí" 

El dia 30 de gener se celebra el Dia de la Pau (DENIP, Dia Escolar de la No-violència i la Pau), recordant l'aniversari de la mort del Mahatma GANDHI i la seva tasca en favor de la no-violència i la pau.

Mohandas Karamchand Gandhi (2 d'octubre de 1869 - 30 de gener de 1948) va ser un polític i pensador indi, capdavanter del moviment a favor de la independència del seu país, l'Índia i en defensa dels indis emigrats, basat en la resistència no violenta. Va instaurar nous mètodes de lluita (les vagues i les vagues de fam) i en els seus programes rebutjava la lluita armada i predicava la no-violència com a mitjà per resistir el domini britànic.Se'l coneix amb el sobrenom de Mahatma (que vol dir 'gran ànima') o Mahatma Gandhi. 

Vestia amb SARI, la túnica típica de l'Índia i sempre predicava la pau i la no-violència com a mitjà per a aconseguir les coses i tothom l'escoltava .
Els britànics van colonitzar el país i van eliminar totes les creences, robes i tot allò que pertanyia als indis, que van haver de fer tot el que els anglesos els manaven. Com a protesta, els indis van deixar de comprar roba a Anglaterra i van començar a filar els seus propis 'saris'. 

Va estar vàries vegades tancat a la presó per desobeir les lleis imposades pels anglesos.
Va morir assassinat per un extremista hindú, quan tenia 79 anys ! Com és costum en els hindús, el cos d'en Gandhi va ser cremat amb fusta de sàndal al costat del riu. Les seves cendres van ser portades fins on conflueixen els dos rius sagrats de l'Índia: el Ganges i el Jamma.
 D'ell són conegudes unes quantes frases:

- 'El que s'obté amb violència, només es pot mantenir amb violència'

- 'Ull per ull i el món acabarà cec'

- 'El bé va a pas de cargol, però el mal vola'

- 'Amb el puny tancat no es pot fer cap encaixada de mans'

- 'Sigues el canvi que vols veure en el món'

- 'La veritable educació consisteix a obtenir el millor d'un mateix'

- 'Quasi tot el que faig serà insignificant, però és molt important que ho faci'

- 'Tot allò que mengem sense necessitat ho robem de l'estómac dels pobres'
- 'Hi ha moltes causes per les quals estic disposat a morir, però cap per la qual estigui disposat a matar'.

- 'No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí' 

I perquè també tots nosaltres desitgem la PAU, ens imaginem que som mags i que tenim la màgia dels mags. I així de les bales en faríem flors, de la gana... blat. I dels corbs, coloms de la pau. Com de bé ens ho explica la Dàmaris Gelabert amb la lletra tan exquisida de l'Eulàlia Canal en la cançó 'La festa de la Pau'! La voleu cantar amb nosaltres?

Si tingués la màgia d’un mag, de les bales en faria flors,

dels fusells trombons i fagots i dels trons poemes d’amor.

Si tingués la màgia d’un mag, de la gana en faria blat,
dels canons prismàtics gegants i dels tancs camions de gelat.
Si tingués la màgia d’un mag , dels soldats en faria clowns,
dels tinents ocells de paper, ballarines o castellers.
Si tingués la màgia d’un mag, de les mines en faria daus,

de les bombes jocs malabars i dels corbs coloms de la pau.

Quan ja la sapiguem, la podrem seguir amb aquests pictogrames:

"Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com a germans"

Han passat 50 anys des que Martin Luther King va pronunciar el discurs on, davant de milers de persones explicava que tenia un somni: 'I have a dream':

- tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter...
- tinc el somni que un dia els nens negres i les nenes negres podran agafar-se de les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans...
Aquestes paraules eren el final d'una marxa històrica pel treball i la llibertat, a Washington, a favor de la igualtat de drets dels afroamericans. Premi Nobel de la Pau, va morir assassinat quan encara no tenia quaranta anys.

La Coral VEUS DE L'ESTANY de Banyoles, va estrenar al concert de Sant Esteve de fa dos anys,  la cançó TINC UN SOMNI ('I have a dream'). La música és del grup suec de pop ABBA i la lletra , inspirada en el discurs pronunciat per en Martin Luther King a Washington el 28 d'agost de 1963, ara fa cinquanta anys, és de la Carme Cornellà, la directora de la coral.

He somniat un món millor on tothom viu amb germanor,

on els blancs i els negres es donen la mà i com bons germans caminen plegats.

Jo crec que algun dia pel color ningú serà jutjat,
jo crec que algun dia... tots viurem amb plena llibertat.
I així ja no caldrà somniar.
He somniat amb il·lusió el meu país sense opressió
tot ple de justícia i de dignitat i tinc l'esperança que això es complirà.
He somniat la LLIBERTAT !

Per tot això, ens agrada molt, també, cantar la cançó 'Somnis d'infant' d'en Tomàs González. Aquí la teniu:

Si hi hagués un lloc on els infants poguessin governar,

podríem tots ensenyar als més grans que ens cal unir les mans.

Primer de tot treure la fam, les guerres i els soldats.

Donar-li al món l'oportunitat de viure sempre en pau.

Esborrar les fronteres, obrir les barreres, la terra és la nostra llar.

Donar pas a les eres, camins i dreceres, el temps està al nostre costat.

Volem que als nens d'arreu del món els arribi aquest senyal.

Que tinguin fe i ho aconseguirem el dia de demà.

Unim-nos tots per fer aquest cant en nom de l'amistat,

alcem la veu i amb els nous companys juguem a fer-nos grans.

Esborrem les fronteres, obrim les barreres, la terra és la nostra llar...

I mireu... 
en aquest video ens la canten unes companyes de l'escola, la Maria i la Laia 

Fa dos anys que vàrem aprendre una cançó nova: 'Si tots unim les mans'.
Fa referència a l'organització no governamental (ONG) de voluntaris 'MANS UNIDES' que lluita per eradicar la fam i la pobresa en el món treballant per finançar projectes de desenvolupament al sud i sensibilitzar la població al nostre país. Aquests projectes són de desenvolupament agrícola, educatiu, social i de promoció de la dona amb l'objectiu d'ajudar al desenvolupament integral de les persones dels països empobrits. Aquest any Banyoles s'ha proposat col·laborar, econòmicament, en la millora d'aigua potable a la regió de Kara, al Togo (Àfrica). Amb la col·laboració de tothom, els projectes de Mans Unides sempre es poden fer realitat.

I és que el món seria molt millor si ens estiméssim de debò. Això ho sabem dir cantant amb la cançó 'El món seria'


Els més grans de l'escola recordem la història de la nena japonesa Sadako Sasaki.

I ens emocionem.

És el 6 d'agost de 1945. El món està en guerra: la Segona Guerra Mundial. Al matí, un avió bombarder ha sortit dels Estats Units en direcció al Japó, a Àsia. I quan passa per damunt de la ciutat d'Hiroshima deixa anar la seva càrrega. És una bomba atòmica, mai abans se n'havia tirada cap. La bomba atòmica era cent vegades més poderosa que una bomba normal i amb un element nou, radioactiu, que no es trobava a les altres bombes, l'urani. La radiació és molt perillosa i pot causar malalties molt greus, com el càncer.

I la ciutat d'Hiroshima desapareix.

Així, com ho llegiu: desapareix!

Tres dies més tard els nord-americans en tiren una altra sobre la ciutat de Nagasaki. Els japonesos es rendeixen i així es posa fi a la guerra. Hi ha milers de morts i ferits, però no tan sols això: la radiació que les bombes atòmiques desprenen fa que molts anys després encara hi hagi persones que en pateixen les conseqüències.

Quan va caure la primera bomba sobre Hiroshima la nena japonesa Sadako Sasaki tenia només 2 anys i vivia molt a prop d'aquesta ciutat.

Va sobreviure a l'explosió, semblava que no li havia passat res, estava alegre i plena de vitalitat.

Però al cap de deu anys, quan en tenia 12, durant una cursa (somniava en ser corredora!) li va costar molt respirar. Cada dia que passava es posava més malalta i li van diagnosticar leucèmia, una malaltia provocada per la radiació de la bomba. La Sadako es va posar molt trista, però, quan era a l'hospital, va rebre la visita de la seva millor amiga, la Chizuko. Per animar-la, la Chizuko li va explicar una antiga llegenda japonesa que diu que si algú aconsegueix construir 1.000 grues de paper podrà demanar un desig i se li complirà. Les grues són ocells sagrats al Japó que viuen milers d'anys. La Chizuko va començar a plegar un cop i un altre cop un paper i li va fer una grua daurada: "aquí tens la teva primera grua!"

La Sadako sabia que fer grues de paper no era fàcil, però les va començar a fer sense parar i mentre les feia es donava ànims a ella mateixa i es distreia. De vegades se sentia massa cansada per fer-ne moltes, però igualment ho intentava. Quan els seus amics i familiars la visitaven a l'hospital, ella intentava continuar somrient perquè no patissin tant.

La Sadako va aconseguir fer 644 ocellets de paper, però es va morir abans de poder arribar als 1.000. Els companys de classe i amics i amigues de la Sadako van acabar de plegar les grues de paper que faltaven per a les 1000 i les van enterrar amb ella. Aquesta història es va convertir en un símbol de la lluita per la pau i cada any arriben milers de grues de paper a l'estàtua del Parc de la Pau d'Hiroshima, que recorda la valentia de la Sadako. Aquesta estàtua representa la Sadako amb una grua daurada entre els braços. Al peu del monument hi ha una llegenda gravada en pedra que diu:

"Aquest és el nostre clam, aquesta és la nostra pregària: Pau al Món"

Us agradaria fer una grua de paper, com les que feia la Sadako Sasaki amb la il·lusió de curar-se?

També als més grans els deixo aquesta cançó plena d'esperança en els infants, del cantant i compositor espanyol José Luís Perales.

Tant de bo tots els nens i les nenes aixequéssiu la veu per cantar ben fort per reclamar la pau, la solidaritat, la justícia, la col·laboració, la igualtat...

I tant de bo tot el món sentís el vostre clam!

Potser no ho sabeu, però, de la guerra i la pau, també hi ha un conte.

Ja el sabeu? És el conte del Senyor Guerra i la Senyora Pau. Ens l'expliquen?


I per aquells i aquelles a qui us agrada pensar, us adjunto aquest senzill muntatge, amb el desig que, entre tots, algun dia, aconseguim la tan desitjada PAU.

I també dues cançons: 

- 'La cançó del soldadet' del grup Manel on ens hi expliquen la història d'un soldat, un soldadet, que va a la guerra.


- 'El dret a sobreviure' en defensa dels animals, els boscos, el mar, els ocells, el paisatge...

I és que el món on vivim, el nostre món, és molt gran. Voleu veure'n tots els països?